Arròs negre de tempeh amb sojanesa de llima-llimona

Tipus de plat Primer

Racions 4

Vegana Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

200 g d’arròs integral
Arròs integral
Arròs al qual s’ha retirat la clofolla, però que no s’ha sotmès al procés de desgast dels arrossos convencionals, cosa que li permet conservar el germen i la capa més exterior, elements rics en vitamines i altres ingredients. Justament per això, aquesta mena d’arròs ha de conservar-se fred i tapat, per evitar que els greixos d’aquestes parts no eliminades ranciegin o absorbeixin les olors del voltant. També per això, el seu temps de cocció és més llarg (generalment, una mica més del doble) del que té la variant feta amb l’arròs tradicional, ja sigui normal o vaporitzat. Val la pena recordar que l’arròs cuit es pot conservar a la nevera uns dies i que també és susceptible de congelació. Per a la recuperació, quan és possible, un escaldat amb aigua bullent i uns segons de repòs per rehidratar-lo són la millor solució.
50 g d’arròs salvatge
250 g de tempeh fresc (derivat de la soja)
25 g de salsa tamari
10 g de suc de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
5 g d’all
20 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
250 g de ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
200 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
madur
1 all picat
100 g de pastanaga
Pastanaga
Nap de reserva de la planta bianual que sembla que era habitual a l’Àsia central quan encara era de color malva i amb una consistència absolutament fibrosa. Una mutació li va donar el color clar i les atencions dels cuiners la van anar transformant fins a convertir-la, a mitjans del segle XIX, en el producte imprescindible a la cuina que és avui. Venuda sovint amb les fulles, per donar-li un aspecte més natural, convé eliminar-les per evitar l’excessiva evaporació que, a través d’elles, es produeix i les panseix. La mateixa raó per la qual convé guardar-les a la nevera en una bossa, però sense tancar-la del tot. Amb la part central, l’eix de l’arrel, més coriàcia i que, per a certs preparats, s’ha d’eliminar, constitueixen una font excel·lent de vitamines, fins i tot cuites, ja que la vitamina A, bona per a la vista, no es destrueix. Crues, a més, aporten molta vitamina C.
100 g de nap
Nap
Planta de les crucíferes, parenta de la col, el rave i la mostassa. La modificació de la base de l’arrel, que s’infla i es carrega de substàncies de reserva, amb què la planta passa el fred i rebrota a la primavera, la va convertir en una de les primeres fonts d’alimentació dels humans recol·lectors. Aliment bàsic de les classes populars fins a l’arribada de la patata, s’ha convertit, a casa nostra, en un ingredient dels brous vegetals, per la capacitat d’absorbir greixos en estofats i fregits. A l’Europa nòrdica, per contra, es menja cru. Tendeix a ennegrir-se, si el pelem amb anticipació.
100 g de carxofa
Carxofa
Considerada erròniament una flor, la carxofa és una inflorescència, un conjunt de petites flors en forma de tub (la pelussa que tenen a la part interior) envoltat de fulles protectores (bràctees), les que anem eliminant tot aprofitant la part basal. Una inflorescència que es cull quan la flor encara no ha començat a obrir-se. Aportada a la nostra gastronomia pels àrabs, convé recordar la seva naturalesa per entendre que, en comprar-la, ha de ser com més tancada i de punta arrodonida millor (serà més tendra). Igualment, com més petita sigui en relació amb el tronxo, també serà més tendra. La part superior d’aquest tronxo, degudament pelada, també és comestible. En la preparació, si no la fem a la brasa, convé eliminar-ne les fulles exteriors, més dures, trencant-les per la base. D’aquesta manera, la part tendra quedarà enganxada al cor.
(la part tendra del centre)
6 fulles d’alga nori
Alga nori
Producte d’origen japonès obtingut a partir d’algues roges del gènere 'Porphyra' —especialment valorada és la 'P tenera'— que es trituren i treballen com la pasta de paper per formar làmines quadrades de 18 cm de costat, amb textura de paper, i que s’empra com a base per preparar els 'maki'. D’origen força antic (segle vi), els emperadors xinesos de la dinastia Sung rebien part dels tributs de la província de Fujian en aquesta forma. La de bona qualitat es pot reconèixer per la lluentor i la flexibilitat, alhora que pel to verdós i l’aspecte uniforme que és visible a contrallum. Emprada per als maki, també s’utilitza per a certs aperitius, per embolicar diversos productes o preparats. O també, lleugerament torrada, es pot esmicolar en sopes, amanides i pans. Finalment, rehidratada, s’incorpora com a condiment en certs guisats.
100 ml de llet de soja
200 ml d’oli de gira-sol
Oli de gira-sol
Encara que la planta sigui originària de Mèxic, sembla que va ser a finals del segle XVIII i a Rússia on van començar les proves d’extracció de l’oli contingut a les llavors (les populars pipes), i que la seva comercialització plena es va iniciar a mitjans del segle XIX.

De color groc més o menys pàl·lid, és un oli poc espès i de gust dolç, quan és de premsada en fred i no rectificat, amb un toc d’avellana, però que recorda les llavors de les quals prové. D’oxidació fàcil, convé guardar-lo a les fosques i en un lloc fresc.

Ric en vitamina E i greixos insaturats (fins a un 80%), és recomanable consumir-lo cru, especialment per fer maioneses, però també convé per a tots els altres usos, ja que, entre altres virtuts, suporta bé les temperatures dels fregits. Convé, de totes maneres, no reutilitzar-lo massa cops.
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
un rajolí de suc de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
un rajolí de suc de llima
Llima
Va arribar a la Península Ibèrica i al nord d’Àfrica des de l’Orient Pròxim durant l’edat mitjana. N’hi ha de diverses varietats: l’amargant o agre (Citrus aurantifolia), coneguda com a llimona mexicana, l’àcida (Citrus latifolia), que es coneix com la llima o llimona de Tahití o la llima persa, i la dolça (Citrus limetta). Es cultiven en zones temperades i en zones tropicals i subtropicals de tot el món. El sabor va en funció de la varietat, més àcides o més dolces. S’han d’escollir peces que pesin i que tinguin la pell ferma, brillant, de color verd intens i sensetaques ni talls. No s’han d’agafar toves o que presentin una forma dessecada o poc pesada, símptoma d’envelliment. Es fan servir per als mateixos usos que les llimones: per amanir plats, amanides, begudes, postres i combinats, però també per a fer receptes de cuina tropical, com el ceviche peruà. Per la seva frescor i alegria al nas, és ideal per a gelats, sorbets i granissats, i dóna un toc d’alegria a les postres i els combinats de fruita. Se’n poden elaborar conserves, com melmelades, confitures, gelees, chutneys o compotes.
sèsam
Sèsam
És un dels conreus més antics de la humanitat i una de les plantes de les quals primer es va treure l’oli de les llavors –fins i tot el nom, en sumeri, fa referència a aquesta propietat-, que encara avui és molt consumit en la cuina oriental, tant en aquesta forma com en forma de pasta força líquida, la popular tahina, ingredient bàsic del no menys popular hummus.

Actualment han arribat als nostres mercats les llavors, crues o torrades, que es fan servir sovint per decorar pans (els de les hamburgueses, per exemple) i rebosteria oriental, un cop eliminada la clofolla. També, per enriquir amanides o sopes, amb les llavors senceres o prèviament esclafades i barrejades amb suc de llimona.

L’elevada proporció de calci, que volta l’1%, a més de la bondat de l’oli, resistent a l’enranciment, el fan un producte recomanable.
negre
sal
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra

Arròs negre de tempeh amb sojanesa de llima i llimona Becky Lawton

Ingredients

200 g d’arròs integral
Arròs integral
Arròs al qual s’ha retirat la clofolla, però que no s’ha sotmès al procés de desgast dels arrossos convencionals, cosa que li permet conservar el germen i la capa més exterior, elements rics en vitamines i altres ingredients. Justament per això, aquesta mena d’arròs ha de conservar-se fred i tapat, per evitar que els greixos d’aquestes parts no eliminades ranciegin o absorbeixin les olors del voltant. També per això, el seu temps de cocció és més llarg (generalment, una mica més del doble) del que té la variant feta amb l’arròs tradicional, ja sigui normal o vaporitzat. Val la pena recordar que l’arròs cuit es pot conservar a la nevera uns dies i que també és susceptible de congelació. Per a la recuperació, quan és possible, un escaldat amb aigua bullent i uns segons de repòs per rehidratar-lo són la millor solució.
50 g d’arròs salvatge
250 g de tempeh fresc (derivat de la soja)
25 g de salsa tamari
10 g de suc de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
5 g d’all
20 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
250 g de ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
200 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
madur
1 all picat
100 g de pastanaga
Pastanaga
Nap de reserva de la planta bianual que sembla que era habitual a l’Àsia central quan encara era de color malva i amb una consistència absolutament fibrosa. Una mutació li va donar el color clar i les atencions dels cuiners la van anar transformant fins a convertir-la, a mitjans del segle XIX, en el producte imprescindible a la cuina que és avui. Venuda sovint amb les fulles, per donar-li un aspecte més natural, convé eliminar-les per evitar l’excessiva evaporació que, a través d’elles, es produeix i les panseix. La mateixa raó per la qual convé guardar-les a la nevera en una bossa, però sense tancar-la del tot. Amb la part central, l’eix de l’arrel, més coriàcia i que, per a certs preparats, s’ha d’eliminar, constitueixen una font excel·lent de vitamines, fins i tot cuites, ja que la vitamina A, bona per a la vista, no es destrueix. Crues, a més, aporten molta vitamina C.
100 g de nap
Nap
Planta de les crucíferes, parenta de la col, el rave i la mostassa. La modificació de la base de l’arrel, que s’infla i es carrega de substàncies de reserva, amb què la planta passa el fred i rebrota a la primavera, la va convertir en una de les primeres fonts d’alimentació dels humans recol·lectors. Aliment bàsic de les classes populars fins a l’arribada de la patata, s’ha convertit, a casa nostra, en un ingredient dels brous vegetals, per la capacitat d’absorbir greixos en estofats i fregits. A l’Europa nòrdica, per contra, es menja cru. Tendeix a ennegrir-se, si el pelem amb anticipació.
100 g de carxofa
Carxofa
Considerada erròniament una flor, la carxofa és una inflorescència, un conjunt de petites flors en forma de tub (la pelussa que tenen a la part interior) envoltat de fulles protectores (bràctees), les que anem eliminant tot aprofitant la part basal. Una inflorescència que es cull quan la flor encara no ha començat a obrir-se. Aportada a la nostra gastronomia pels àrabs, convé recordar la seva naturalesa per entendre que, en comprar-la, ha de ser com més tancada i de punta arrodonida millor (serà més tendra). Igualment, com més petita sigui en relació amb el tronxo, també serà més tendra. La part superior d’aquest tronxo, degudament pelada, també és comestible. En la preparació, si no la fem a la brasa, convé eliminar-ne les fulles exteriors, més dures, trencant-les per la base. D’aquesta manera, la part tendra quedarà enganxada al cor.
(la part tendra del centre)
6 fulles d’alga nori
Alga nori
Producte d’origen japonès obtingut a partir d’algues roges del gènere 'Porphyra' —especialment valorada és la 'P tenera'— que es trituren i treballen com la pasta de paper per formar làmines quadrades de 18 cm de costat, amb textura de paper, i que s’empra com a base per preparar els 'maki'. D’origen força antic (segle vi), els emperadors xinesos de la dinastia Sung rebien part dels tributs de la província de Fujian en aquesta forma. La de bona qualitat es pot reconèixer per la lluentor i la flexibilitat, alhora que pel to verdós i l’aspecte uniforme que és visible a contrallum. Emprada per als maki, també s’utilitza per a certs aperitius, per embolicar diversos productes o preparats. O també, lleugerament torrada, es pot esmicolar en sopes, amanides i pans. Finalment, rehidratada, s’incorpora com a condiment en certs guisats.
100 ml de llet de soja
200 ml d’oli de gira-sol
Oli de gira-sol
Encara que la planta sigui originària de Mèxic, sembla que va ser a finals del segle XVIII i a Rússia on van començar les proves d’extracció de l’oli contingut a les llavors (les populars pipes), i que la seva comercialització plena es va iniciar a mitjans del segle XIX.

De color groc més o menys pàl·lid, és un oli poc espès i de gust dolç, quan és de premsada en fred i no rectificat, amb un toc d’avellana, però que recorda les llavors de les quals prové. D’oxidació fàcil, convé guardar-lo a les fosques i en un lloc fresc.

Ric en vitamina E i greixos insaturats (fins a un 80%), és recomanable consumir-lo cru, especialment per fer maioneses, però també convé per a tots els altres usos, ja que, entre altres virtuts, suporta bé les temperatures dels fregits. Convé, de totes maneres, no reutilitzar-lo massa cops.
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
un rajolí de suc de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
un rajolí de suc de llima
Llima
Va arribar a la Península Ibèrica i al nord d’Àfrica des de l’Orient Pròxim durant l’edat mitjana. N’hi ha de diverses varietats: l’amargant o agre (Citrus aurantifolia), coneguda com a llimona mexicana, l’àcida (Citrus latifolia), que es coneix com la llima o llimona de Tahití o la llima persa, i la dolça (Citrus limetta). Es cultiven en zones temperades i en zones tropicals i subtropicals de tot el món. El sabor va en funció de la varietat, més àcides o més dolces. S’han d’escollir peces que pesin i que tinguin la pell ferma, brillant, de color verd intens i sensetaques ni talls. No s’han d’agafar toves o que presentin una forma dessecada o poc pesada, símptoma d’envelliment. Es fan servir per als mateixos usos que les llimones: per amanir plats, amanides, begudes, postres i combinats, però també per a fer receptes de cuina tropical, com el ceviche peruà. Per la seva frescor i alegria al nas, és ideal per a gelats, sorbets i granissats, i dóna un toc d’alegria a les postres i els combinats de fruita. Se’n poden elaborar conserves, com melmelades, confitures, gelees, chutneys o compotes.
sèsam
Sèsam
És un dels conreus més antics de la humanitat i una de les plantes de les quals primer es va treure l’oli de les llavors –fins i tot el nom, en sumeri, fa referència a aquesta propietat-, que encara avui és molt consumit en la cuina oriental, tant en aquesta forma com en forma de pasta força líquida, la popular tahina, ingredient bàsic del no menys popular hummus.

Actualment han arribat als nostres mercats les llavors, crues o torrades, que es fan servir sovint per decorar pans (els de les hamburgueses, per exemple) i rebosteria oriental, un cop eliminada la clofolla. També, per enriquir amanides o sopes, amb les llavors senceres o prèviament esclafades i barrejades amb suc de llimona.

L’elevada proporció de calci, que volta l’1%, a més de la bondat de l’oli, resistent a l’enranciment, el fan un producte recomanable.
negre
sal
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra

Arròs negre de tempeh amb sojanesa de llima i llimona Becky Lawton

Preparació

La nit abans, esmicoleu el tempeh amb les mans i macereu-lo amb 25 g de salsa tamari, 10 g de suc de llimona, 5 g d’all i 20 g d’oli d’oliva. Reserveu-ho a la nevera un mínim de 12 h.
Talleu la ceba pels meridians, saleu-la i cuineu-la en oli fins que comenci a suar.
Ratlleu-hi els tomàquets i afegiu-hi l’all picat, el llorer i unes gotes de salsa tamari.
Cuineu-ho a foc lent 20 min.
Afegiu-hi les pastanagues, el nap ratllat, el tempeh i la part tendra de les carxofes. Deixeu-ho 2 min.
Renteu bé els arrossos (fins que surti l’aigua neta) i escorreu-ho.
Afegiu-hi l’arròs i salteu-ho uns 3 min. Afegiu-hi aigua fins que ho cobreixi i sal.
Tapeu-ho, porteu-ho a ebullició i cuineu-ho 45 min (afegiu-hi una mica d’aigua, si cal).
Trenqueu les fulles de nori en un pot i cobriu-ho lleugerament amb aigua. Deixeu-ho 10 min a foc lent fins que tot el líquid s’hagi evaporat i adquireixi una consistència tipus paté. Reserveu-ho.
Prepareu la sojanesa barrejant la llet de soja amb els 200 ml d’oli de gira-sol, 50 ml d’oli d’oliva i una mica de sal. Tritureu-ho lentament sense moure la màquina (si cal, afegiu-hi més oli d’oliva i més sal). Afegiu-hi el raig dels sucs de la llima i de la llimona i tritureu-ho una mica més.
Quan hagin transcorregut 45 min, afegiu-hi el paté d’alga nori i remeneu-ho bé fins a aconseguir un arròs negre.
Serviu-ho amb la sojanesa i acabeu-ho amb sèsam negre.

Preparació

També et pot interessar

17 llibres gastronòmics per regalar aquest Sant Jordi

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

14 pobles amb encant que has de visitar un cop a la vida