Broqueta amb gambes, coco i flors

Tipus de plat Segon

Dificultat Baixa

Racions 4

Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

16 gambes vermelles
100 g de coco
4 branques de citronel·la
Citronel·la
Apreciada des de l’antiguitat, pels olis essencials que dóna, que s’empren en perfumeria i cosmètica, aquesta planta herbàcia ha entrat també a la cuina. Es ven tant fresca com deshidratada, encara que, en aquest segon cas, té força menys sabor. És originària de Malàisia i, en anglès, rep el nom de 'lemon-grass' per l’olor de llimona que desprèn, o el de 'fever grass', perquè es feia servir en els tractaments tradicionals contra la malària. De la tija, que fa un parell de pams, se n’utilitza la base bulbosa, la part més tendra i consumible en cru. La resta es pot fer servir per perfumar brous i salses, però caldrà retirar-la al final de la cocció. Habitual a la cuina del sud-est asiàtic, combina força bé amb el gingebre, l’all, la llet de coco i el pebrot. És habitual incorporar-la
en diverses infusions.
20 g de pebre rosa
Pebre rosa
Té un parent entre nosaltres, el pebrer bord, un arbre originari del Perú i Xile, el Schinus molle, amb les fulles pinnades. Però el que dóna les baies roses de mig centímetre de diàmetre, en forma de gotim i amb un sabor lleugerament picant i resinós, és el Schinus terebenthifoius, originari de l'illa de la Reunió, en un ambient clarament més càlid. Tot i recordar, per la forma, la mida i el toc picant, els grans de pebre, la relació entre les dues plantes és inexistent. A més, aquest producte s'ha de consumir amb moderació, ja que pot generar reaccions al·lèrgiques. Malgrat això, com que el seu color vermell aporta vistositat als plats, el Consell d'Europa en va autoritzar el consum i, des dels anys 80 del segle passat, apareix, amb les precaucions degudes, en alguns plats.
o flors de pebre
250 g de pèsols
Pèsol
Originari de l’Àsia menor, durant segles es va consumir com a puré, obtingut de les llavors seques. Tot indica que van ser els xinesos els primers a consumir-lo tendre, amb beina, com el tirabec, o desgranat, com la resta de varietats, per mor de la beina dura i poc comestible. Europa esperaria fins al segle XVI. Tot i que els més menuts i tendres es puguin arribar a menjar crus, la cocció dels pèsols en potencia el toc dolcenc que tenen, ja sigui amb aigua bullent o passant-los per una paella amb un toc de greix i amb d’altres verdures primerenques. Sense oblidar l’opció de coure’ls amb poca aigua o al vapor, disposant-los entre dues fulles d’enciam. El toc dolcenc que es perd quan el pèsol es fa gran o es conserva temps, ja que els sucres es transformen en midó, que, a més, li dóna un toc farinós.
400 ml d’aigua d’espàrrecs
sal
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra

Broqueta amb gambes

Ingredients

16 gambes vermelles
100 g de coco
4 branques de citronel·la
Citronel·la
Apreciada des de l’antiguitat, pels olis essencials que dóna, que s’empren en perfumeria i cosmètica, aquesta planta herbàcia ha entrat també a la cuina. Es ven tant fresca com deshidratada, encara que, en aquest segon cas, té força menys sabor. És originària de Malàisia i, en anglès, rep el nom de 'lemon-grass' per l’olor de llimona que desprèn, o el de 'fever grass', perquè es feia servir en els tractaments tradicionals contra la malària. De la tija, que fa un parell de pams, se n’utilitza la base bulbosa, la part més tendra i consumible en cru. La resta es pot fer servir per perfumar brous i salses, però caldrà retirar-la al final de la cocció. Habitual a la cuina del sud-est asiàtic, combina força bé amb el gingebre, l’all, la llet de coco i el pebrot. És habitual incorporar-la
en diverses infusions.
20 g de pebre rosa
Pebre rosa
Té un parent entre nosaltres, el pebrer bord, un arbre originari del Perú i Xile, el Schinus molle, amb les fulles pinnades. Però el que dóna les baies roses de mig centímetre de diàmetre, en forma de gotim i amb un sabor lleugerament picant i resinós, és el Schinus terebenthifoius, originari de l'illa de la Reunió, en un ambient clarament més càlid. Tot i recordar, per la forma, la mida i el toc picant, els grans de pebre, la relació entre les dues plantes és inexistent. A més, aquest producte s'ha de consumir amb moderació, ja que pot generar reaccions al·lèrgiques. Malgrat això, com que el seu color vermell aporta vistositat als plats, el Consell d'Europa en va autoritzar el consum i, des dels anys 80 del segle passat, apareix, amb les precaucions degudes, en alguns plats.
o flors de pebre
250 g de pèsols
Pèsol
Originari de l’Àsia menor, durant segles es va consumir com a puré, obtingut de les llavors seques. Tot indica que van ser els xinesos els primers a consumir-lo tendre, amb beina, com el tirabec, o desgranat, com la resta de varietats, per mor de la beina dura i poc comestible. Europa esperaria fins al segle XVI. Tot i que els més menuts i tendres es puguin arribar a menjar crus, la cocció dels pèsols en potencia el toc dolcenc que tenen, ja sigui amb aigua bullent o passant-los per una paella amb un toc de greix i amb d’altres verdures primerenques. Sense oblidar l’opció de coure’ls amb poca aigua o al vapor, disposant-los entre dues fulles d’enciam. El toc dolcenc que es perd quan el pèsol es fa gran o es conserva temps, ja que els sucres es transformen en midó, que, a més, li dóna un toc farinós.
400 ml d’aigua d’espàrrecs
sal
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra

Preparació

Bulliu els pèsols 10-12 min, fins que quedin ben tendres. Refredeu-los en aigua amb gel i tritureu-los, un cop freds, amb l’aigua d’espàrrecs o bé amb aigua.
Per a les broquetes: inseriu les gambes pelades en les branques de citronel·la i salteu-les a la graella o la planxa, amb una mica de sal i un rajolí d’oli d’oliva, 1 min.
Escalfeu la crema de pèsols lleugerament i serviu-la amb les broquetes. Ratlleu-hi coco fresc pel damunt, en el moment de servir, i acompanyeu-ho amb unes boletes de pebre rosa o flors de pebre.

Preparació

També et pot interessar

Tenochtitlán, el centre del món asteca

17 llibres gastronòmics per regalar aquest Sant Jordi

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

7 esglésies romàniques que val la pena conèixer a Andorra