Els horaris són europeus. A les 7.45 h, 15 minuts després de llevar-se, es fa el primer àpat del dia, un esmorzar que varia al llarg de la setmana i que sol combinar la melmelada, la llet, el suc, la fruita i el pa amb tomàquet. El matí transcorre entre les classes d’ensenyament general a què assisteixen els nois, un estudi que interrompen a les 10 h per menjar una peça de fruita (la cosa varia si aquesta s’ha pres per desdejunar). A les 12.15 h es dina, unes hores abans de fer la mitja hora d’esport obligatori (cap membre del cor n’està exempt). La tarda continua amb música: les classes de solfa s’alternen amb les d’instrument (cada noi n’estudia dos), el cant coral i els assajos generals. A les 16.30 h el berenar, consistent, atura la música; les notes es canvien per un bon entrepà amb embotit. El cicle diari d’àpats acaba, a les 20.30 h, amb el sopar, que sol incloure un primer (sopa, amanida o verdura), un segon (carn, peix o ous, en funció del dia) i un lacti per a les postres.
Menjar casolà
El menjar és casolà. “Res de càterings”, afirma Sergi d’Assís. L’elabora un grup de cuiners professionals que no només es cuiden d’alimentar els escolans, sinó que també tenen cura dels estómacs de tota la comunitat de monjos i de les persones que s’allotgen a l’hostatgeria. De fet, la ubicació de la cuina determina el lloc on es fan els àpats principals del dia, ja que es dina i se sopa a tocar dels fogons, al menjador que hi ha al costat del claustre del monestir. L’esmorzar i el berenar, en canvi, tenen lloc a l’edifici de l’Escolania.
L’alimentació i els menús varien els caps de setmana, quan els nois tornen a casa (la majoria d’ells resideixen a la mateixa Escolania), i, sobretot, quan fan la maleta i se’n van de gira. Si a Moscou els va sorprendre una sopa vermella, de remolatxa (“ai, com se la miraven”, recorda, rialler, Sergi d’Assís), a Sant Petersburg l’aigua es va substituir per un suc de cirera i a Alemanya van compartir taula amb les famílies d’acollida. “Veure altres maneres de fer i de menjar a llocs de fora de Catalunya és un enriquiment cultural, un fet que entra dins del projecte educatiu de l’Escolania.” El que no hi té cabuda —i això, segons on, encara és un tòpic— és l’opinió que els nens que passen per aquesta escola de música tan especial acaben fent-se monjos. Sergi d’Assís hi insisteix: l’Escolania sempre ha estat per la música, pel cant; no és un esquer per fer capellans. Queda clar.
Les monges de Vallbona, ecològiques
Al monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges (Urgell) la comunitat de religioses que hi viu no gaudeix d’escolania. Són les nou germanes les que canten a les oracions del dia, la darrera, Completes, sobre les 21 h, a les fosques, des de la nau principal de l’església.
Fa quatre anys que la vida d’aquest col·lectiu és diferent; la comunitat cistercenca va començar a adequar el seu dia a dia a les pautes de l’ecologisme. D’alguna manera van redreçar part de la seva quotidianitat a la norma cistercenca, que propugna l’harmonia amb la natura. I un dels passos que van fer va ser rescatar l’hort que omple els terrenys del monestir.
“Des de 2008 fins ara s’han recuperat gairebé 4.000 m² de terres per al conreu d’hortalisses, fruiters i cereals, i uns 200 m² per a flor ornamental, amb què fem rams per a l’església”, expliquen a la seva pàgina web. Les feixes que feia més de 20 anys que havien caigut en l’oblit tornen a florir i, actualment, abasteixen el rebost i els fogons de les germanes. El desenvolupament de l’hort, que la comunitat treballa amb la col·laboració puntual de voluntaris, els ha dut a abandonar el càtering que les alimentava. Ara frueixen d’hortalisses i fruites fresques, ecològiques i que elles mateixes han fet créixer.
Menjar de temporada
Amb el canvi, les monges cistercenques han après a menjar en sintonia amb les estacions. A l’hivern toquen cols, bledes, patates i pastanagues; a la primavera, pomes, carbassons i carxofes; a l’estiu, tomàquets, pebrots i melons, i a la tardor, caquis, ametlles i enciams, entre altres productes que cultiven. A més, el conreu de l’hort també ha fet que s’hagin posat les piles a la cuina, activitat que havien deixat en mans del càtering.
El canvi d’alimentació no ha dut la comunitat a fer-se vegetariana. A la seva dieta també hi ha carn, que els arriba d’un productor ecològic dels Pirineus. I els ous són de les gallines que ara crien, en un espai del monestir adequat com a galliner.
Com mana l’orde, mengen en silenci al refectori mentre una d’elles llegeix en veu alta un passatge bíblic. Ara els seus àpats, casolans, són més saborosos, però mantenen la senzillesa que dicta la norma cistercenca. Qui vulgui descobrir la cuina del monestir pot tastar-la si s’allotja a l’hostatgeria del complex religiós.
