- Digues-li què et va passar amb aquell mosso d’esquadra.
- Que nooo, Cayetano, que nooo, que era un poli local. Un paio que em va parar just després de dinar. I sabia que havia acabat de dinar, eh? Ho sabia; m’estava esperant. I jo: “Esto es un atraco!”. I ell: “A veure, vostè què ha menjat?”. I jo: “Un menú i una canya petita. Res de ‘carajillo’!”.
- No res, tu. Que et volia pillar begut.
- Però no em va pillar.
Tampoc pararien de parlar de política (deuen ser les hores de ràdio), ni de comentar qualsevol tema d’actualitat: “Que sí, Antonio, que ho he escoltat aquest matí! Que les escopinyes i els musclos són dolents perquè tenen molt de poloni! [en veritat, mercuri, entre altres metalls tòxics]”. No cal dir que coneixen tots els personatges del món de la política, especialment la local i nacional, i de tots ells en tenen opinió. D’alguns, fins i tot, n’han fet refranys propis (continueu llegint i veureu). Una cosa és clara: tenen bona memòria -no és casualitat que haguessin d’aprendre’s la guia de carrers de Barcelona per entrar al gremi- i els encanta demostrar que posseeixen tan recordable qualitat.
Però què mengen els taxistes?
I menjar? Menjar també mengen, només faltaria, però potser no tant com xerren. O almenys això és el que ens han dit. Tots presumeixen d’una dieta sana i lleugera, de frugalitats, sobretot si parlem del sopar, perquè així, en arribar a casa, se’n van a dormir amb la digestió ben feta. Tots asseguren menjar-se una o dues peces de fruita al dia, ja sigui a mig matí o per berenar. “Jo abans treballava de metal·lúrgic i em cruspia molts entrepans. Quan em vaig posar de taxista em vaig engreixar molt, perquè no necessitava tantes calories”, diu Francisco. “‘Bueno’ -matisa José Luis-, no fem desgast d’energia, sinó de coco”. Tot i això, molts d’ells no renuncien a l’entrepà, perquè és fàcil de fer, és pràctic (“te’l pots menjar a dins del cotxe”), és ràpid de menjar (“per no perdre feina”) i és barat (“la cosa està ‘mala’, ‘mala’”). La crisi es nota i colla, i si abans molts tenien el seu bar de menús on feien religiosament parada i fonda, ara hi han hagut de renunciar.
El menjador en el maleter
D’altres s’emporten la carmanyola, i uns tercers, no pas gaires, preparen un pícnic motoritzat i converteixen el maleter en menjador. És el cas de Manuel, que plega els dos seients del darrere per utilitzar-los de taula, els cobreix amb una acolorida tovallola de platja i comença a treure part de la teca de la nevera portàtil, on sempre duu una botella d’aigua congelada. Hi distribueix una carmanyola amb un tomàquet, una pastanaga, una ceba petita i una llauna de tonyina per a l’amanida; un tros de xoriç gallec, fuet i botifarra catalana, que acompanya amb una mica de pa; nous, que trenca amb el martell que sempre porta al cotxe, i una mica de vi. Alcohol? “Sí, però només unes gotes”. També porta una mica d’orujo i conyac per batejar lleugerament el cafè -de nou “un no res, només unes gotes”-. És dels pocs que ens ha dit que pren alcohol. Parlant de cafè i d’economia: Antonio fins i tot té el seu fogó de càmping, un fogó estilitzat, no gaire aparatós, que guarda en una petita maleta metàl·lica. “Amb això m’escalfo les llenties i, escolta, com a casa!”. És el mateix fogó on es prepara el cafè -aquest sense gotes d’orujo- amb una cafetera italiana d’una sola tassa.
“L’hostal de Can Moscas” i el refrany sobre els polítics
Les opinions també són les mateixes quan parlen del bar de l’aeroport: l’odien i demanen que en quedi constància. No hi ha microones, està brut i alguns s’hi refereixen com “L’hostal de Can Moscas”, ja que en una ocasió -diuen- el van haver de tancar per la quantitat d’insectes voladors que hi havia. Alguns aprofiten el temps d’espera que tenen a l’aeroport per anar passejant fins a la maresma de les Filipines, al delta del Llobregat. I és que ara la feina escasseja i cada vegada s’esperen més, ja sigui a la graella de l’aeroport o a la de Sants, on els hem entrevistat. “Cada cinc carreres dolentes, en tens una de regular”, es plany Daniel ‘el Sabio’, que assegura que ve “d’Andròmeda” i es presenta com a “señor Androide, para serviros”. Tot això ho resumeixen amb un refrany d’autoria desconeguda però més que popular entre els taxistes: “Con Aznar, comías en el bar; con Zapatero, en el maletero, y con Rajoy, no sabes si comerás hoy”.
