El guanyador de Top Chef, una jove promesa

El bagenc David Garcia es va proclamar, anit, guanyador de la segona edició del concurs culinari ‘Top Chef’, emès per Antena 3. A la final es disputava el trofeu amb un altre català, Marc Joli.

A la revista CUINA vam ser els primers en visitar el To[ ], el restaurant de David Garcia, el 2013. Manel Guirado va ser l’encarregat de fer-ne la crítica i parlava de l’evolució culinària del Bages i de la jove promesa que era David Garcia. És clar que s’ha consolidat, però us volem reproduir, a continuació, l’article publicat al número 146 de la revista (maig de 2013):

L’evolució culinària del Bages
De restaurant de cuina senzilla, s’ha convertit, des de fa set anys, en restaurant gastronòmic, gràcies a David Garcia, nét del fundador. Situat a la colònia tèxtil del Palà de Torroella, el Bar Restaurant Tomàs és un negoci familiar que ha anat adaptant l’oferta als temps canviants. Però només parcialment. La transformació es va produir seguint la via dels germans Roca: ni quedar-se ni marxar, sinó crear un espai ben a prop del negoci mare. D’aquí neix el To[ ], versió 2.0 del Tomàs original, amb el qual comparteix la porta principal... i la cuina!

Allà hi treballen en David, la mare i la dona, la Clàudia. Asseguren que l’avi Tomàs encara ronda per allà. La carta s’organitza a partir de tres menús de degustació diferents (de més curt a més llarg), basats en el producte de qualitat. Es pot escollir cada plat per separat. L’aperitiu (bombó d’avellana i foie), el ‘tataki’ de tonyina i el trinxat ens mostren una cuina fonamentada en la tradició de la zona, perfilada amb justes aportacions de tècnica moderna. La cocció en ‘tataki’ exalça les virtuts d’una tonyina acompanyada d’una guarnició a base de poma, escarola i pebrots del piquillo. El trinxat tradicional aplica a la cansalada una cocció moderna a baixa temperatura, per obtenir un resultat que cruix per fora i es desfà per dins. La versió actualitzada del bacallà amb cigrons potser és la proposta més fluixa, a causa d’un peix massa fibrós i d’un llegum (cremós) mancat de cert assaonament. I la traca: secret de porc ibèric. Ben treballat a la planxa, només hi trobem a faltar alguna guarnició més enllà de la patata al caliu que l’acompanya.

Les postres s’obren amb una macedònia de fruites amb crema de maduixa que refresca els sentits i fa baixar el menú, per encarar un pastís de xocolata que delata la formació inicial d’en David com a pastisser. Després d’un bon cafè (cal destacar detalls com aquest), ens en anem amb el cuquet d’entaular-nos al restaurant familiar i comparar-los. Un altre dia serà.