D’on li ve l’afició per la cuina?
La meva afició ve de molt petita, quan cuinaven a casa meva. Som set germans i a la meva mare li agradava molt la cuina. A més, la meva àvia era del Líban i en aquesta cultura es dóna molta importància a la cuina, que és molt elaborada. Per tant, des de petita, el fet d’haver estat a la cuina i d’haver vist com cuinaven em va fer néixer aquesta afició, sobretot perquè compartir la taula amb set germans amb poca diferència d’edat suposava que cada dia fos com una festa. I la preparació, també. Aquí va començar la meva afició, perquè cuinaven molt bé, perquè es cuidava molt aquest tema i perquè m’agradava experimentar. Vaig tenir la sort que des de petita em deixaven experimentar, a la cuina. I això no vol dir que aquests experiments fossin coses sofisticades com les que es fan ara, en absolut. Era una cuina feta amb el que teníem a l’abast, i jo anava provant.
Cuinar en un convent és comparable a cuinar a casa per a la família, o hi ha alguna diferència a l’hora de triar el menú?
No, no hi ha diferència. Al convent som una comunitat molt petita, de sis persones, i per tant és com cuinar per a una família. Es tracta d’un menjar auster, com ho era el de la meva família, que era una família normal que a vegades fèiem alguna cosa una mica especial, per un dia de festa, però normalment penso que no hi ha diferències.
Sí que n’hi havia quan estava al noviciat, a València. En aquell moment jo no anava a la cuina com a cuinera, sinó com a ajudant, i m’impressionava haver de cuinar cada dia per a cinquanta persones. Això ja em costava una mica més. Però, en canvi, quan he de fer una barbacoa per a un centenar de persones no tinc cap problema. Això em resulta fins i tot molt familiar i engrescador.
Tenim la imatge de les monges com a grans pastisseres. S’hi identifica?
No gaire, perquè a mi m’agraden molt les coses salades, tot i que també faig alguns pastissos, algunes torrades de Santa Teresa, algun flam..., però el meu fort no són les postres. És cert que la majoria de les monges tenen aquesta tradició, però la tenen per una qüestió que molta gent no sap. Quan les monges tenien problemes per sobreviure econòmicament, per exemple als convents de les clarisses, la gent els portava ous per demanar-los que preguessin perquè tinguessin molts nens, o perquè no plogués en un dia especial... Aleshores, les monges tenien tants ous que d’aquí va néixer l’afició de fer dolços, tant per donar-los als pobres com per guanyar-se la vida. D’altra banda, cal tenir en compte que els dolços i els pastissos són un tipus de menjar que requereix temps de preparació. Com que als convents hi ha vida contemplativa i hi ha temps per dedicar-se a la cuina, això s’ha fet en molts convents, sobretot al territori espanyol, on cada comunitat té els seus dolços típics que diuen que són celestials, no sé si perquè els fan monges o perquè estan fets amb molta cura i molt art.
La veiem a la televisió, l’escoltem a la ràdio i la llegim a Internet i a les llibreries. Es podria dir que és una monja mediàtica...
Sí, em veieu fins i tot a la sopa! Això ha estat una cosa accidental, penso. Estic fent el treball que estic fent en la situació de crisi que estem vivint i s’ha posat el focus en el missatge que estic traslladant. Jo voldria que el focus es posés més en la realitat i no tant en mi. Espero que quan passi la crisi això sigui així.
És possible ser al centre del focus mediàtic sense deixar apartades les seves conviccions?
Jo penso que sí. Intento ser fidel a les meves conviccions, i si surto als mitjans de comunicació o estic al centre del focus mediàtic en algun moment és per explicar el que estic fent i crear una pandèmia de compromís i solidaritat, d’autenticitat i també de bona praxi en tot el que estem fent. A mi hi ha situacions que em remouen per dins, que em fan mal, i necessito d’alguna manera dir-ho per cel, terra i aire, per veure si ens despertem, com a mi m’ha despertat la situació que estem vivint. Per tant, jo penso que és una exigència de la meva vocació i també de la meva pregària, que és una reacció al que estem vivint i al que estem patint com a societat.
Precisament, malgrat la crisi econòmica i la manera com hem vist que ha afectat la gent, s’ha produït una mena de ‘boom’ de la gastronomia de luxe, amb restaurants de disseny i menús a l’abast de poques butxaques. Creu que en fem un gra massa?
A mi em sembla insultant, i fins i tot pornogràfic, que estem malbaratant els aliments. Hi ha l’ostentació que fa que, amb el menjar que ens ha de servir per viure, fem aquestes bestieses, mentre hi ha gent que passa gana. Hem d’aprendre a compartir i a repartir i deixar-nos de tantes modes d’aquest tipus que, per a mi, fereixen la sensibilitat de tantíssima gent.
Avui en dia veiem els dos extrems: s’han multiplicat els menjadors socials i els bancs d’aliments, ha augmentat la pobresa que la FAO volia eradicar, i per altra banda tenim aquesta moda que, en els temps que estem vivint, a mi em sembla una autèntica obscenitat. No ho puc dir d’altra manera. Em fa mal. Estic demanant el pa de cada dia per a molta gent que no en té. El pa que falta a molta gent és el que m’ha despertat i m’ha mobilitzat a mi i a molts altres per demanar el que és un dret fonamental. El menjar és un dret, no un luxe, però quan se’ns treuen els drets, es converteixen en luxes. I hi ha molta gent que viu el menjar bàsic com un luxe.
Triï un plat de la cuina argentina, un de la cuina libanesa i un de la cuina catalana.
De l’Argentina, ‘l’asado’, sense cap mena de dubte, acompanyat d’uns panadons de Tucumán; de la libanesa, triaria el ‘kepe’, com el feia la meva àvia, que era boníssim, i de la catalana m’agrada molt l’escalivada i em moro per una crema catalana.
Amb quin menú celebraria la independència de Catalunya?
La independència de Catalunya la celebraria amb una copa ben plena de cava i, encara que pugui semblar poc creativa, amb una escalivada i xai a la brasa, que simbolitza, en la tradició judeocristiana, la festa de l’alliberament, de l’arribada a la terra promesa. I per postres, és clar, crema catalana.
I la victòria del Barça a la Champions?
Com que tindria molt a veure amb Messi, ho celebraria amb un ‘asado’ per a tot l’equip i amb panadons de Tucumán. Sens dubte, seria la millor recompensa i gairebé ens faria sentir que estem al cel.
'Las recetas de Sor Lucía Caram'
Planeta, 2015
144 pàg.
19,90 €
