Doncs em va començar a Florència, on vaig estar d’Erasmus fa 15 anys. Em va encantar la ‘focaccia’, i a partir d’aquí no sé ben bé com em vaig començar a interessar per menjar pans que m’agradessin. Abans no havia estat gens panarra.
Com podem saber si ens estan venent un pa bo o un pa industrial?
A simple vista hi ha molts pans que enganyen, per bé i per mal. En general el pes és una bona pista: un pa que no pesa res vol dir que és ple d’aire i no de sabor.
Quin és, per tu, el pecat original dels forners que ha fet que durant molts anys fos gairebé impossible trobar un pa de qualitat a les grans ciutats?
Fer molt pa en lloc de fer bon pa. Elaboracions ràpides, que no han respectat els temps que es necessiten per extreure el sabor dels cereals i que, aleshores, originen pans insípids. I també el gran desconeixement que molts forners han tingut de l’ofici. Molts s’han limitat a fer el que sempre s’havia fet, sense més interès ni curiositat per conèixer, aprendre i millorar.
Si haguessis de triar un pa, i només un, amb quin et quedaries?
L’eterna pregunta, quin dilema!! Doncs una d’aquelles ‘focaccies’ que em van despertar la bogeria panarra.
Com convenceries algú reticent a pagar més pel pa d’un forn que pel del supermercat?
Fent que tastés els dos pans, tot i que hi ha pans de fleca que són pitjors que els de supermercat.
Ara es fa pa de tot, amb centenars d’ingredients i farines diferents... no trobes que hem passat d’un extrem a l’altre?
Sí, prefereixo un pa sense res. És molt fàcil que un pa de/amb coses tingui bon gust. El repte és fer meravelles amb farina, aigua, llevat i sal.
