Bistec tàrtar

Per Pere Arpa

Tipus de plat Segon

Dificultat Mitjana

Temps 30

Racions 4

Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

200 g de filet de vedella
Filet de vedella
És la peça més buscada de la vedella. Situada entre el llom i la columna vertebral, és un múscul que no treballa gaire i, per tant, està pràcticament exempt de nervis i tendrums. No acumula gaire greix. És un dels talls més tendres si el cuinem amb atenció: un tall gruixut, una font de calor intensa i una cocció breu garanteixen que no el convertirem en una sola de sabata. Amb tot, la mida de la vedella no permet fer-ne tants talls (chateaubriand, turnedó, filet mignon, etc.) com els que permet el bou. Ningú no és perfecte!
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
tendra
1 manat de julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
1 rovell d’ou
1 cullerada de iogurt d’ovella
15 g de cogombre
Cogombre
Fruit de la planta herbàcia originària del sud de l’Àsia que ja es conreava a l’Índia fa 3.000 anys, abans que els egipcis en fessin una de les seves verdures preferides i que grecs i romans el portessin a Occident. Parent de carbasses i melons, és diürètic i depuratiu, per tant, és ideal per al consum estiuenc. Amb varietats que van de les curtes i gruixudes (l’'espanyola') a les llargues i primes (l’'holandesa' ), sol consumir-se cru, tallat i en amanida, o ratllat i combinat amb altres ingredients, en plats com el 'tzatziki' grec o el gaspatxo.
en vinagre
15 g de mostassa
Mostassa
Condiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme.
antiga
10 ml de suc de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
unes gotes de vinagre de poma
Vinagre de poma
També s’anomena 'vinagre de sidra', perquè la producció d’aquesta beguda és una etapa prèvia necessària per obtenir-lo, com ho és la del vi per obtenir el vinagre tradicional. Conegut des del temps d’Hipòcrates, que ja el recomanava, per les propietats medicinals, derivades de la presència de substàncies específiques de la poma i els seus derivats, es tenia per desinfectant, com tots els vinagres, i laxant. També es considerava cremador de greixos i, per tant, era molt valorat per als règims aprimadors i, a la cuina, s’ha convertit en habitual per a les amanides i imprescindible per als plats de peix i crustacis —i per a les salses acompanyants, com l’holandesa o la bearnesa— que requereixen alguna mena de vinagre. El sabor més suau i delicat i l’acidesa menys agressiva que el vinagre de vi ho justifiquen plenament.
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
pa torrat
sal
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.

Steak tartar (bistec rus)

Ingredients

200 g de filet de vedella
Filet de vedella
És la peça més buscada de la vedella. Situada entre el llom i la columna vertebral, és un múscul que no treballa gaire i, per tant, està pràcticament exempt de nervis i tendrums. No acumula gaire greix. És un dels talls més tendres si el cuinem amb atenció: un tall gruixut, una font de calor intensa i una cocció breu garanteixen que no el convertirem en una sola de sabata. Amb tot, la mida de la vedella no permet fer-ne tants talls (chateaubriand, turnedó, filet mignon, etc.) com els que permet el bou. Ningú no és perfecte!
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
tendra
1 manat de julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
1 rovell d’ou
1 cullerada de iogurt d’ovella
15 g de cogombre
Cogombre
Fruit de la planta herbàcia originària del sud de l’Àsia que ja es conreava a l’Índia fa 3.000 anys, abans que els egipcis en fessin una de les seves verdures preferides i que grecs i romans el portessin a Occident. Parent de carbasses i melons, és diürètic i depuratiu, per tant, és ideal per al consum estiuenc. Amb varietats que van de les curtes i gruixudes (l’'espanyola') a les llargues i primes (l’'holandesa' ), sol consumir-se cru, tallat i en amanida, o ratllat i combinat amb altres ingredients, en plats com el 'tzatziki' grec o el gaspatxo.
en vinagre
15 g de mostassa
Mostassa
Condiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme.
antiga
10 ml de suc de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
unes gotes de vinagre de poma
Vinagre de poma
També s’anomena 'vinagre de sidra', perquè la producció d’aquesta beguda és una etapa prèvia necessària per obtenir-lo, com ho és la del vi per obtenir el vinagre tradicional. Conegut des del temps d’Hipòcrates, que ja el recomanava, per les propietats medicinals, derivades de la presència de substàncies específiques de la poma i els seus derivats, es tenia per desinfectant, com tots els vinagres, i laxant. També es considerava cremador de greixos i, per tant, era molt valorat per als règims aprimadors i, a la cuina, s’ha convertit en habitual per a les amanides i imprescindible per als plats de peix i crustacis —i per a les salses acompanyants, com l’holandesa o la bearnesa— que requereixen alguna mena de vinagre. El sabor més suau i delicat i l’acidesa menys agressiva que el vinagre de vi ho justifiquen plenament.
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
pa torrat
sal
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.

Preparació

Piqueu la carn ben fina i reserveu-la.
Feu una picada ben fina de ceba i julivert. Afegiu-hi el rovell d’ou, les gotes de llimona, el cogombre, el vinagre i la mostassa en gra, i treballeu-ho fins que quedi ben barrejat.
Emulsioneu-ho amb oli d’oliva verge extra i una cullerada de iogurt d’ovella.
Salpebreu-ho i afegiu-hi la carn. Treballeu-ho bé. Munteu el plat i acompanyeu-lo de pa torrat.

Preparació

També et pot interessar

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

Del 15 d'abril al 15 de maig - 1a Jornada Gastronòmica de l'Espàrrec de Navarra de Reyno Gourmet

Tenochtitlán, el centre del món asteca

17 barris i viles marineres que has de conèixer