Bruixa farcida amb salsa de ruca

Per Pep Nogué

Tipus de plat Segon

Dificultat Alta

Racions 4

Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

4 bruixes de 300 g cadascuna

Per al farcit:

2 cebes de Figueres
3 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
madurs
1 carbassó
400 g de xiitake
Xiitake
Bolet de la família de les marasmiàcies, originari d’Orient, on és conegut i consumit des de fa dos mil·lennis, i conreat de de fa un mil·lenni sobre troncs o serradures. Curiosament, també forma part de la farmacopea xinesa, que li atribueix un gran nombre de propietats medicinals, entre elles el poder fortificant. Una particularitat fa interessant aquest bolet, que és el segon més consumit del món, darrere del xampinyó: suporta l’assecat i la conservació. A més, quan es cou, recupera el gust i absorbeix el dels productes que es couen amb ell. D’aquí que hagi entrat amb força a la nostra cuina. És important que, quan el rehidratem, no llencem l’aigua on ho hem fet: incorporada al fons de cocció, el perfumarà. I que posem a coure els peus una mica abans, perquè són més durs i fibrosos.
oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
sal

Per a la salsa:

1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
100 ml de vi blanc
1 l d'aigua mineral
100 g de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.

Ingredients

4 bruixes de 300 g cadascuna

Per al farcit:

2 cebes de Figueres
3 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
madurs
1 carbassó
400 g de xiitake
Xiitake
Bolet de la família de les marasmiàcies, originari d’Orient, on és conegut i consumit des de fa dos mil·lennis, i conreat de de fa un mil·lenni sobre troncs o serradures. Curiosament, també forma part de la farmacopea xinesa, que li atribueix un gran nombre de propietats medicinals, entre elles el poder fortificant. Una particularitat fa interessant aquest bolet, que és el segon més consumit del món, darrere del xampinyó: suporta l’assecat i la conservació. A més, quan es cou, recupera el gust i absorbeix el dels productes que es couen amb ell. D’aquí que hagi entrat amb força a la nostra cuina. És important que, quan el rehidratem, no llencem l’aigua on ho hem fet: incorporada al fons de cocció, el perfumarà. I que posem a coure els peus una mica abans, perquè són més durs i fibrosos.
oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
sal

Per a la salsa:

1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
100 ml de vi blanc
1 l d'aigua mineral
100 g de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.

Preparació

Netegeu les bruixes i escateu-les. Filetegeu-les traient dos filets de cada banda.
Per al farcit, piqueu tots els ingredients a daus petits. Salteu-los a la paella o en un wok, amb oli d'oliva, començant per la ceba, continuant pel carbassó i els xiitakes, i acabant amb els tomàquets. Salpebreu el conjunt.
Per a la salsa, escaldeu la ruca amb aigua bullent durant 4 s. Refredeu-la amb aigua amb gel i reserveu-la.
Sofregiu una ceba picada ben petita. Quan sigui cuita, afegiu-hi el vi blanc i deixeu-ho reduir. Afegiu-hi l'aigua i feu bullir el conjunt 10 min. Tot seguit, afegiu-hi la ruca i apagueu el foc. Tritureu-ho i coleu-ho.
Aixafeu els filets de bruixa una mica. Feu una base superposant uns mil·límetres cada filet i poseu-hi el farcit al mig. Feu uns farcells enrotllant els filets i claveu-hi un escuradents per tal que no s'obrin els filets.
Feu-los coure al vapor uns 15 min. Emplateu-ho i salseu els farcells.

Preparació

També et pot interessar

Del 3 al 5 de maig - Fira del Vi de Falset 2024

Tenochtitlán, el centre del món asteca

14 pobles amb encant que has de visitar un cop a la vida

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?