Lluç farcit de musclos

Amb una sopresa que no us esperaveu!

Tipus de plat Segon

Racions 4

Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

1 lluç de 2 kg
300 g de musclos
Musclos
Ja l’apreciaven els romans, que n’eren uns grans consumidors i, pel que sembla, havien après a conservar-lo. No va ser, però, fins al 1235 que un irlandès, Patrick Walton, va posar en marxa el cultiu en muscleres, inicialment simples estaques, a partir de larves. Majoritàriament pertanyent a l’espècie 'Mytilus galloprovincialis', que, a les costes atlàntiques, ha substituït l’original 'Mytilus edulis', la seva carn pot presentar dues tonalitats, la més ataronjada de les quals correspon a la femella, amb uns fils que recorden l’espart i que el musclo fa servir per adherir-se a les roques. Segregats des d’una part del seu cos, no s’haurien d’arrencar abans de la cocció, per mantenir-los intactes. De rendiment no gaire alt, un quilo de musclos sol subministrar al voltant de 300 grams de carn, variant segons el moment del cicle sexual en què van ser recol·lectats.
de roca
1 cullerada de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
1 ou
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
en gra
salsa tàrtara
Salsa tàrtara
La salsa tàrtara va íntimament lligada a la maionesa, una salsa bàsica que troba els seus orígens a la ciutat de Maó i que el duc de Richelieu es va fer seva durant la Guerra dels 7 anys, que va guanyar a mans dels anglesos a la pròpia capital de l’illa de Menorca. En honor d’aquesta victòria, la van anomenar maionesa, que es va importar al francès per mahonnaise i, seguidament, per mayonnaise; i al castellà per mayonesa o maonesa. Sigui com sigui, la salsa tàrtara és una salsa composta derivada de la maionesa, una de les sis salses bàsiques. S’hi afegeix porradell picat a rodelles molt primes, mostassa en gra (antiga), ceba tallada menuda (si és tendra, el seu perfum encara és millor), cogombret en vinagre i ou dur picat. Combina perfectament amb marisc cuit, carns i peixos a la graella o a la planxa, verdures al forn, etc., però també és una salsa ideal per fer una amanida de patates bullides amb pell combinades amb rotllanes de ceba i olives negres.
, allioli o maionesa

Lluç farcit de musclos

Ingredients

1 lluç de 2 kg
300 g de musclos
Musclos
Ja l’apreciaven els romans, que n’eren uns grans consumidors i, pel que sembla, havien après a conservar-lo. No va ser, però, fins al 1235 que un irlandès, Patrick Walton, va posar en marxa el cultiu en muscleres, inicialment simples estaques, a partir de larves. Majoritàriament pertanyent a l’espècie 'Mytilus galloprovincialis', que, a les costes atlàntiques, ha substituït l’original 'Mytilus edulis', la seva carn pot presentar dues tonalitats, la més ataronjada de les quals correspon a la femella, amb uns fils que recorden l’espart i que el musclo fa servir per adherir-se a les roques. Segregats des d’una part del seu cos, no s’haurien d’arrencar abans de la cocció, per mantenir-los intactes. De rendiment no gaire alt, un quilo de musclos sol subministrar al voltant de 300 grams de carn, variant segons el moment del cicle sexual en què van ser recol·lectats.
de roca
1 cullerada de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
1 ou
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
en gra
salsa tàrtara
Salsa tàrtara
La salsa tàrtara va íntimament lligada a la maionesa, una salsa bàsica que troba els seus orígens a la ciutat de Maó i que el duc de Richelieu es va fer seva durant la Guerra dels 7 anys, que va guanyar a mans dels anglesos a la pròpia capital de l’illa de Menorca. En honor d’aquesta victòria, la van anomenar maionesa, que es va importar al francès per mahonnaise i, seguidament, per mayonnaise; i al castellà per mayonesa o maonesa. Sigui com sigui, la salsa tàrtara és una salsa composta derivada de la maionesa, una de les sis salses bàsiques. S’hi afegeix porradell picat a rodelles molt primes, mostassa en gra (antiga), ceba tallada menuda (si és tendra, el seu perfum encara és millor), cogombret en vinagre i ou dur picat. Combina perfectament amb marisc cuit, carns i peixos a la graella o a la planxa, verdures al forn, etc., però també és una salsa ideal per fer una amanida de patates bullides amb pell combinades amb rotllanes de ceba i olives negres.
, allioli o maionesa

Preparació

Convé demanar al peixater que ens netegi els lloms de lluç i els deixi sense pell ni espines.
Talleu els lloms de lluç a medallons de 6 x 6 cm. Amb una culleradeta de farina aixafeu els lloms lleugerament, afegiu-hi una mica de sal i pebre. Afegiu-hi la carn de 2-3 musclos que haureu obert al vapor al centre de cada llom.
Plegueu el lluç sobre si mateix i doneuli forma d’hamburguesa. Els musclos han de quedar tancats a l’interior de les hamburgueses.
Passeu el lluç per ou batut i fregiu-lo en una paella a foc mitjà amb un raig d’oli. Acabeu-ho al forn 3-4 min, a 190 ºC.
Serviu dos medallons de lluç per ració acompanyats d’una culleradeta de salsa tàrtara, allioli o maionesa. Millor si només acompanyeu aquest plat amb un raig de llimona.

CONSELL

Podeu preparar aquests paquetets de lluç amb antelació, tota la que el lluç ens permet, és a dir, un dia o dos màxim i fregir-ho just abans de seure a taula. Acompanyeu aquest plat amb una crema de marisc que us hagi sobrat d’una altra preparació o també amb una crema d’espinacs. Aquest peix blanc permet múltiples preparacions culinàries: guisat, a la planxa, amb salsa, etc.

Preparació

També et pot interessar

14 pobles amb encant que has de visitar un cop a la vida

Del 3 al 5 de maig - Fira del Vi de Falset 2024

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

Tenochtitlán, el centre del món asteca