Amanida mediterrània fresca i crocant

Tipus de plat Amanides

Dificultat Mitjana

Racions 4

Vegana Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

100 g de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.
100 g de canonges
Canonge
També coneguda com a 'dolceta', aquesta herba d’amanir mediterrània, contràriament al que podria semblar, ja la consumien els romans. Emparentada amb la valeriana, alguns pretenen que el nom d’'herba dels canonges' pot venir de l’aprofitament de la seva propietat sedant per part d’aquest col·lectiu. Molt fràgil, es presenta en forma de petites plantes —amb arrel inclosa, que cal eliminar— i, generalment, en bosses d’atmosfera controlada, que impedeixen que es marceixin durant uns dies. Justament aquesta fragilitat aconsella no rentar-lo excessivament i amanir-lo en el darrer moment, ja que tant l’aigua com els líquids d’amanir n’estoven les fulles, desmillorant-ne l’aspecte. Sembla, doncs, que les amanides són l’única opció per al canonge, tot i que cal no menystenir-ne la funció decorativa o el fet d’incorporar-lo a una truita, degudament cisellat.
germinats
Germinats
Cada cop més habituals al nostre rebost, els vam importar d’altres cultures que ja en consumien (la soja de l’Extrem Orient, el pèsol de l’Índia i el blat de l’Orient Mitjà). Avui, el ventall s’ha ampliat (alfals, ceba, all, rave, carbassa, etc.), fins a oferir-ne una veritable galeria on triar i remenar per aportar un toc d’originalitat a les presentacions, i també de sabor. Aquests vegetals es formen a partir de llavors sotmeses al procés de germinat, que, entre d’altres, n’augmenta el ferro i incorpora vitamines que ajuden la digestió.
de col llombarda i pèsols
50 g d’olives de Kalamata
20 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
cirerols secs
4 culleradetes de blat negre activat

Per al formatge crocant d’anacards:

125 g d’anacards
Anacard
Fruit sec produït per un arbre originari del nord-est del Brasil que els indígenes anomenaven 'cajú' (els francesos l’anomenen 'noix de cajou') i que els portuguesos van traslladar a l’Índia per la seva aclimatació. El fruit es forma en una nou en forma de mongeta que sobresurt del que, aparentment, és el fruit, però que no és més que la base de la flor, molt eixamplada. Un cop eliminada la closca dura i la pell que el cobreix, pot ser presentat cru, torrat, o torrat i salat en còctel de fruits secs.

La cuina hindú sol utilitzar-los també en curris i altres guisats, amb la precaució d’incorporar-los cap al final de la cocció per evitar que s’estovin i es desfacin, atesa la seva textura més tova. Una textura que permet convertir-los en una mantega comparable a la de cacauet, encara que més dolça.
suc de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
una mica de sal
1 culleradeta d’orenga
Orenga
Planta aromàtica molt propera al marduix, que presenta una aroma que recorda la menta i la sajolida. Coneguda des de l’antiguitat, els grecs la consideraven la planta de la felicitat, i la seva aparició al costat d’una tomba, on solien plantar-la, es considerava un senyal de la felicitat de l’enterrat en el més enllà.

De fulles petites i flors en espiga ampla, de color generalment vermell, l’orenga es considerava una planta medicinal, sobretot com desinfectant. Gastronòmicament, es feia servir per aromatitzar la cervesa. Però, sobretot, la seva funció va ser, i continua sent, aromatitzar amanides (combina de manera excel·lent amb el tomàquet) i condimentar la carn, simplement espolsant-la-hi pel damunt abans de coure-la. Aquesta propietat es pot ampliar transmetent-ne les aromes a l’oli o al vinagre, deixant-hi macerar uns brots.
aigua

Per a l’amaniment:

4 cullerades d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
el suc d’1 llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
2 culleradetes de sal marina
1 culleradeta de pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.

Amanida mediterrània fresca i crocant Becky Lawton

Ingredients

100 g de ruca
Ruca
Herba originària del sud d’Europa i l’oest de l’Àsia, la cuina italiana la posa en amanides i plats de pasta. Gairebé té les mateixes propietats que la mostassa o que els créixens. Antiescorbútica, diürètica i estimulant, Dioscòrides deia que menjada en grans quantitats, incitava a la luxúria. N’hi ha dues classes. La ruca salvatge (Eruca vesicaria) és de fulles carnoses, allargassades i dentades, amb un pecíol llarg, gruixut i a voltes fi brós. És de sabor intens, lleugerament àcid i amb un punt d’amargor, ric, herbaci i picant, mentre que la ruca cultivada (Eruca sativa) té un cicle de cultiu curt, de sabor una mica picant i agradable, i les fulles són més amples. La ruca se sol menjar crua i només les fulles més petites i tendres, en amanides i barrejada amb vegetals. Amaniu-la amb una vinagreta suau o amb un bon oli d’oliva i formatge ratllat. En plats de pasta, es recomana afegir-la al final de la cocció, com si fos una herba aromàtica.
100 g de canonges
Canonge
També coneguda com a 'dolceta', aquesta herba d’amanir mediterrània, contràriament al que podria semblar, ja la consumien els romans. Emparentada amb la valeriana, alguns pretenen que el nom d’'herba dels canonges' pot venir de l’aprofitament de la seva propietat sedant per part d’aquest col·lectiu. Molt fràgil, es presenta en forma de petites plantes —amb arrel inclosa, que cal eliminar— i, generalment, en bosses d’atmosfera controlada, que impedeixen que es marceixin durant uns dies. Justament aquesta fragilitat aconsella no rentar-lo excessivament i amanir-lo en el darrer moment, ja que tant l’aigua com els líquids d’amanir n’estoven les fulles, desmillorant-ne l’aspecte. Sembla, doncs, que les amanides són l’única opció per al canonge, tot i que cal no menystenir-ne la funció decorativa o el fet d’incorporar-lo a una truita, degudament cisellat.
germinats
Germinats
Cada cop més habituals al nostre rebost, els vam importar d’altres cultures que ja en consumien (la soja de l’Extrem Orient, el pèsol de l’Índia i el blat de l’Orient Mitjà). Avui, el ventall s’ha ampliat (alfals, ceba, all, rave, carbassa, etc.), fins a oferir-ne una veritable galeria on triar i remenar per aportar un toc d’originalitat a les presentacions, i també de sabor. Aquests vegetals es formen a partir de llavors sotmeses al procés de germinat, que, entre d’altres, n’augmenta el ferro i incorpora vitamines que ajuden la digestió.
de col llombarda i pèsols
50 g d’olives de Kalamata
20 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
cirerols secs
4 culleradetes de blat negre activat

Per al formatge crocant d’anacards:

125 g d’anacards
Anacard
Fruit sec produït per un arbre originari del nord-est del Brasil que els indígenes anomenaven 'cajú' (els francesos l’anomenen 'noix de cajou') i que els portuguesos van traslladar a l’Índia per la seva aclimatació. El fruit es forma en una nou en forma de mongeta que sobresurt del que, aparentment, és el fruit, però que no és més que la base de la flor, molt eixamplada. Un cop eliminada la closca dura i la pell que el cobreix, pot ser presentat cru, torrat, o torrat i salat en còctel de fruits secs.

La cuina hindú sol utilitzar-los també en curris i altres guisats, amb la precaució d’incorporar-los cap al final de la cocció per evitar que s’estovin i es desfacin, atesa la seva textura més tova. Una textura que permet convertir-los en una mantega comparable a la de cacauet, encara que més dolça.
suc de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
una mica de sal
1 culleradeta d’orenga
Orenga
Planta aromàtica molt propera al marduix, que presenta una aroma que recorda la menta i la sajolida. Coneguda des de l’antiguitat, els grecs la consideraven la planta de la felicitat, i la seva aparició al costat d’una tomba, on solien plantar-la, es considerava un senyal de la felicitat de l’enterrat en el més enllà.

De fulles petites i flors en espiga ampla, de color generalment vermell, l’orenga es considerava una planta medicinal, sobretot com desinfectant. Gastronòmicament, es feia servir per aromatitzar la cervesa. Però, sobretot, la seva funció va ser, i continua sent, aromatitzar amanides (combina de manera excel·lent amb el tomàquet) i condimentar la carn, simplement espolsant-la-hi pel damunt abans de coure-la. Aquesta propietat es pot ampliar transmetent-ne les aromes a l’oli o al vinagre, deixant-hi macerar uns brots.
aigua

Per a l’amaniment:

4 cullerades d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
el suc d’1 llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
2 culleradetes de sal marina
1 culleradeta de pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.

Amanida mediterrània fresca i crocant Becky Lawton

Preparació

Per al formatge crocant d'anacards: poseu els anacards en remull amb aigua, com a mínim 3 h (l’ideal és deixar-los-hi tota una nit).
Tritureu la resta d’ingredients amb els anacards remullats fins que obtingueu una textura cremosa. Si cal, hi podeu afegir una mica d’aigua.
Unteu-ne el teflex del deshidratador i deshidrateu-ho a 40 ºC, fins que quedi ben crocant (o bé assequeu-ho al forn).
Deixeu els tomàquets secs en remull com a mínim 1 h, i reserveu-los amb una mica d’oli d’oliva.
Per al blat negre activat: feu germinar el blat negre un o dos dies, i deshidrateu-lo a 40 ºC, unes 12 h o fins que quedi sec (amb una textura cruixent).
Emplateu l’amanida barrejant la ruca, els canonges i els germinats. Afegiu-hi les olives, els tomàquets, el blat i el formatge crocant d’anacards.
Amaniu amb una vinagreta feta barrejant tots els ingredients de l’amaniment.

Preparació

També et pot interessar

14 pobles amb encant que has de visitar un cop a la vida

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

4 de maig - 17a edició de Tast amb Llops a Gratallops