Caputxino de verdures, garota i aire de bacallà fumat

Per CETT

Tipus de plat Primer

Dificultat Mitjana

Sense
gluten

Ingredients

Per a la crema de pastanaga i api:

200 g de pastanaga
Pastanaga
Nap de reserva de la planta bianual que sembla que era habitual a l’Àsia central quan encara era de color malva i amb una consistència absolutament fibrosa. Una mutació li va donar el color clar i les atencions dels cuiners la van anar transformant fins a convertir-la, a mitjans del segle XIX, en el producte imprescindible a la cuina que és avui. Venuda sovint amb les fulles, per donar-li un aspecte més natural, convé eliminar-les per evitar l’excessiva evaporació que, a través d’elles, es produeix i les panseix. La mateixa raó per la qual convé guardar-les a la nevera en una bossa, però sense tancar-la del tot. Amb la part central, l’eix de l’arrel, més coriàcia i que, per a certs preparats, s’ha d’eliminar, constitueixen una font excel·lent de vitamines, fins i tot cuites, ja que la vitamina A, bona per a la vista, no es destrueix. Crues, a més, aporten molta vitamina C.
200 g d'api
Api
Sent originari de la regió mediterrània, és lògic que hi fos emprat des de sempre, amb finalitats tan diverses com coronar els atletes grecs, en competència amb el llorer, o fer d’afrodisíac, passant per la preparació d’un licor d’api que, a l’edat mitjana, deia que curava l’artritis.

Planta bianual —el primer any brota i creix; el segon, un cop rebrotada, fa flor—, se sol emprar com a verdura, el primer any, i per fer llavors, el segon. Les llavors es consumeixen senceres, com a espècia, o mòltes i fetes sal d’api, un gran complement del tomàquet madur cru.

El brot, gran i sencer, continua sent, però, la forma més tradicional de presentació i consum. La fulla, de perfum i gust més potent, es destina a sopes, mentre la penca, carnosa i menys potent, s’empra, un cop retirats el fils de la cara externa, per a amanides i similars.
200 ml d'aigua mineral
2 cl d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
molt

Per a l'aire de bacallà fumat:

40 g de bacallà fumat
150 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida
1 g de lecitina de soga
40 g de garota
Garota
La varietat més comuna a les nostres costes és la Paracentrotus lividus, la més apreciada de les 750 que se n'han trobat. Té una coloració exterior que va del negre al lila, amb tons verdosos i foscos, segons l'espècie. La part comestible són les glàndules genitals, les gònades, a l'interior de la carcassa. En tenen cinc. Diuen que són més bones les de femella, de color vermellós i viu, amb un sabor gustós, que les del mascle, de color ataronjat i lletós. El seu sabor és com posar-se un tros de mar a la boca: gust de iode, matís d'aigua salada. A part de consumir-se crua, amb pa i botifarra negra, admet un gran nombre d'elaboracions, sempre, això sí, afegides a l'últim moment, perquè puguin conservar tot el sabor i perfum. Poseu-les com a canapès; en sopa o crema resulten excel·lents, en amanida, com a element d'una salsa suggestiva; amb ous remenats, en truita o gratinades dins de la closca; amb patates i botifarra negra, amb pasta o arròs.
fresca

Garota

Ingredients

Per a la crema de pastanaga i api:

200 g de pastanaga
Pastanaga
Nap de reserva de la planta bianual que sembla que era habitual a l’Àsia central quan encara era de color malva i amb una consistència absolutament fibrosa. Una mutació li va donar el color clar i les atencions dels cuiners la van anar transformant fins a convertir-la, a mitjans del segle XIX, en el producte imprescindible a la cuina que és avui. Venuda sovint amb les fulles, per donar-li un aspecte més natural, convé eliminar-les per evitar l’excessiva evaporació que, a través d’elles, es produeix i les panseix. La mateixa raó per la qual convé guardar-les a la nevera en una bossa, però sense tancar-la del tot. Amb la part central, l’eix de l’arrel, més coriàcia i que, per a certs preparats, s’ha d’eliminar, constitueixen una font excel·lent de vitamines, fins i tot cuites, ja que la vitamina A, bona per a la vista, no es destrueix. Crues, a més, aporten molta vitamina C.
200 g d'api
Api
Sent originari de la regió mediterrània, és lògic que hi fos emprat des de sempre, amb finalitats tan diverses com coronar els atletes grecs, en competència amb el llorer, o fer d’afrodisíac, passant per la preparació d’un licor d’api que, a l’edat mitjana, deia que curava l’artritis.

Planta bianual —el primer any brota i creix; el segon, un cop rebrotada, fa flor—, se sol emprar com a verdura, el primer any, i per fer llavors, el segon. Les llavors es consumeixen senceres, com a espècia, o mòltes i fetes sal d’api, un gran complement del tomàquet madur cru.

El brot, gran i sencer, continua sent, però, la forma més tradicional de presentació i consum. La fulla, de perfum i gust més potent, es destina a sopes, mentre la penca, carnosa i menys potent, s’empra, un cop retirats el fils de la cara externa, per a amanides i similars.
200 ml d'aigua mineral
2 cl d'oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
molt

Per a l'aire de bacallà fumat:

40 g de bacallà fumat
150 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida
1 g de lecitina de soga
40 g de garota
Garota
La varietat més comuna a les nostres costes és la Paracentrotus lividus, la més apreciada de les 750 que se n'han trobat. Té una coloració exterior que va del negre al lila, amb tons verdosos i foscos, segons l'espècie. La part comestible són les glàndules genitals, les gònades, a l'interior de la carcassa. En tenen cinc. Diuen que són més bones les de femella, de color vermellós i viu, amb un sabor gustós, que les del mascle, de color ataronjat i lletós. El seu sabor és com posar-se un tros de mar a la boca: gust de iode, matís d'aigua salada. A part de consumir-se crua, amb pa i botifarra negra, admet un gran nombre d'elaboracions, sempre, això sí, afegides a l'últim moment, perquè puguin conservar tot el sabor i perfum. Poseu-les com a canapès; en sopa o crema resulten excel·lents, en amanida, com a element d'una salsa suggestiva; amb ous remenats, en truita o gratinades dins de la closca; amb patates i botifarra negra, amb pasta o arròs.
fresca

Preparació

En una olla al foc poseu l'oli d'oliva verge extra. Un cop calent, sofregiu-hi les pastanagues i l'api, prèviament tallat en juliana. Després, aboqueu l'aigua mineral i bulliu-ho. Un cop bullit, reduïu-ho fins a la meitat, salpebreu-ho i tritureu-ho. Coleu amb un colador fi i reserveu-ho.
En un cassó petit, poseu la nata i bulliu-la. Afegiu-hi el bacallà fumat i tritureu-ho. Coleu-ho i afegiu la lecitina de soja.

Muntatge:

En un got de caputxino, preferentment de vidre, aboqueu la crema de pastanaga i api. A sobre, poseu-hi una cullerada de garota fresca i acabeu-ho amb l'aire de bacallà fumat prèviament emulsionat amb el braç triturador.

Preparació

També et pot interessar

17 barris i viles marineres que has de conèixer

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Grosso Napoletano llança VII Edizione Limitata al costat de Paulie Gee icona de la pizza

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?