Carbassa guisada amb quinoa

Per Pep Nogué

Tipus de plat Primer

Dificultat Baixa

Temps 30

Racions 4

Ràpida i senzilla Vegana Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

1 kg de carbassa
Carbassa
La carbassa tradicional nostra, aplanada i de superfície rugosa i enfosquida que els francesos anomenen potiron, està deixant pas a la Cucurbita pepo, la francesa citrouille, arrodonida i de pell llisa i ataronjada. Les reconeixereu pel mànec. Cilíndric i reinflat a la base, en la nostra, i de secció pentagonal i sense engruiximent, en l'altra. Ambdues són d'hivern, de polpa ataronjada, i poden substituir la patata: en puré, en crema o fregides. La cocció amb molta aigua dissipa el sabor i la textura esdevé tova.
del rabequet
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
1 porro
Porro
Verdura nacional francesa, aquest parent de l’all i la ceba, com ells, bianual, ja el coneixien egipcis i celtes. De gust més dolç, fins i tot un punt ensucrat, que la ceba, sol ser calçat per garantir que la part blanca sigui el màxim de llarga. Justament aquest calçat és el que en fa recomanable la neteja a fons, per retirar-ne la terra que es pugui haver dipositat entre les fulles. Batejat, a Europa, com l’'espàrrec del pobre', resulta excel·lent en els preparats d’aquesta altra verdura. També com a substitut de la ceba, en determinats sofregits. Però convé no oblidar la funció bàsica que té a la vichyssoise, la mare de les cremes fredes. La cocció, quan és protagonista d’un plat, no ha de ser gaire llarga. Per evitar que agafi textura pastosa, no gaire agradable, la mateixa que agafa si el congelem un cop cuit.
1 branca d'api
Api
Sent originari de la regió mediterrània, és lògic que hi fos emprat des de sempre, amb finalitats tan diverses com coronar els atletes grecs, en competència amb el llorer, o fer d’afrodisíac, passant per la preparació d’un licor d’api que, a l’edat mitjana, deia que curava l’artritis.

Planta bianual —el primer any brota i creix; el segon, un cop rebrotada, fa flor—, se sol emprar com a verdura, el primer any, i per fer llavors, el segon. Les llavors es consumeixen senceres, com a espècia, o mòltes i fetes sal d’api, un gran complement del tomàquet madur cru.

El brot, gran i sencer, continua sent, però, la forma més tradicional de presentació i consum. La fulla, de perfum i gust més potent, es destina a sopes, mentre la penca, carnosa i menys potent, s’empra, un cop retirats el fils de la cara externa, per a amanides i similars.
2 pastanagues
1.500 ml d'aigua
100 g de quinoa
Quinoa
Cereal originari de l’altiplà andí, on, abans de l’arribada dels espanyols, era un aliment fonamental, combinat amb la patata. Prohibit pels conqueridors, que arribaven a tallar les mans als qui en conreaven, estava quasi perdut, dedicat exclusivament a la McKinley, van decidir recuperar-lo a Colorado. Dietèticament interessant pel percentatge i la qualitat de les proteïnes, més abundants i més ben equilibrades en els grans petits que en la resta de cereals. De cocció força ràpida (15 minuts), si valorem que és una llavor, no té tendència a empastar, fet que el fa ideal per incorporar en amanides i sopes. Només una precaució: renteu-lo a fons abans de coure’l. La saponina superficial de la llavor amargueja i, si no s’ha rentat bé abans d’envasar-lo, pot donar un regust amargant.
celiandre
Celiandre
Herba originària del nord d’Àfrica, esmentada un parell de cops a la Bíblia, que reserva aquest nom per a quan el que es consumeix són les fulles fresques i dóna el de 'coriandre' als fruits, esfèrics i de la mida dels grans de pebre, que s’empren en la cuina oriental, bàsicament en la hindú, per a la preparació del curri. Les fulles fresques, compostes i que recorden el julivert, tot i el parentiu amb el fonoll, tenen una aroma un punt molesta, que recorda la de les xinxes de camp, i un sabor més intens que les llavors. A més de mastegar-les per combatre el mal alè, s’utilitzen com a herba aromàtica d’acabat de plats i preparats com el guacamole o el 'chutney', incorporant-les sempre al final, ja que és una herba que es dissipa en la cocció, així com en el conservat, així que n’és desaconsellable l’assecat i poc recomanable el congelat.
fresc
julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
fresc
sal
sèsam
Sèsam
És un dels conreus més antics de la humanitat i una de les plantes de les quals primer es va treure l’oli de les llavors –fins i tot el nom, en sumeri, fa referència a aquesta propietat-, que encara avui és molt consumit en la cuina oriental, tant en aquesta forma com en forma de pasta força líquida, la popular tahina, ingredient bàsic del no menys popular hummus.

Actualment han arribat als nostres mercats les llavors, crues o torrades, que es fan servir sovint per decorar pans (els de les hamburgueses, per exemple) i rebosteria oriental, un cop eliminada la clofolla. També, per enriquir amanides o sopes, amb les llavors senceres o prèviament esclafades i barrejades amb suc de llimona.

L’elevada proporció de calci, que volta l’1%, a més de la bondat de l’oli, resistent a l’enranciment, el fan un producte recomanable.
torrat

Carbassa

Ingredients

1 kg de carbassa
Carbassa
La carbassa tradicional nostra, aplanada i de superfície rugosa i enfosquida que els francesos anomenen potiron, està deixant pas a la Cucurbita pepo, la francesa citrouille, arrodonida i de pell llisa i ataronjada. Les reconeixereu pel mànec. Cilíndric i reinflat a la base, en la nostra, i de secció pentagonal i sense engruiximent, en l'altra. Ambdues són d'hivern, de polpa ataronjada, i poden substituir la patata: en puré, en crema o fregides. La cocció amb molta aigua dissipa el sabor i la textura esdevé tova.
del rabequet
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
1 porro
Porro
Verdura nacional francesa, aquest parent de l’all i la ceba, com ells, bianual, ja el coneixien egipcis i celtes. De gust més dolç, fins i tot un punt ensucrat, que la ceba, sol ser calçat per garantir que la part blanca sigui el màxim de llarga. Justament aquest calçat és el que en fa recomanable la neteja a fons, per retirar-ne la terra que es pugui haver dipositat entre les fulles. Batejat, a Europa, com l’'espàrrec del pobre', resulta excel·lent en els preparats d’aquesta altra verdura. També com a substitut de la ceba, en determinats sofregits. Però convé no oblidar la funció bàsica que té a la vichyssoise, la mare de les cremes fredes. La cocció, quan és protagonista d’un plat, no ha de ser gaire llarga. Per evitar que agafi textura pastosa, no gaire agradable, la mateixa que agafa si el congelem un cop cuit.
1 branca d'api
Api
Sent originari de la regió mediterrània, és lògic que hi fos emprat des de sempre, amb finalitats tan diverses com coronar els atletes grecs, en competència amb el llorer, o fer d’afrodisíac, passant per la preparació d’un licor d’api que, a l’edat mitjana, deia que curava l’artritis.

Planta bianual —el primer any brota i creix; el segon, un cop rebrotada, fa flor—, se sol emprar com a verdura, el primer any, i per fer llavors, el segon. Les llavors es consumeixen senceres, com a espècia, o mòltes i fetes sal d’api, un gran complement del tomàquet madur cru.

El brot, gran i sencer, continua sent, però, la forma més tradicional de presentació i consum. La fulla, de perfum i gust més potent, es destina a sopes, mentre la penca, carnosa i menys potent, s’empra, un cop retirats el fils de la cara externa, per a amanides i similars.
2 pastanagues
1.500 ml d'aigua
100 g de quinoa
Quinoa
Cereal originari de l’altiplà andí, on, abans de l’arribada dels espanyols, era un aliment fonamental, combinat amb la patata. Prohibit pels conqueridors, que arribaven a tallar les mans als qui en conreaven, estava quasi perdut, dedicat exclusivament a la McKinley, van decidir recuperar-lo a Colorado. Dietèticament interessant pel percentatge i la qualitat de les proteïnes, més abundants i més ben equilibrades en els grans petits que en la resta de cereals. De cocció força ràpida (15 minuts), si valorem que és una llavor, no té tendència a empastar, fet que el fa ideal per incorporar en amanides i sopes. Només una precaució: renteu-lo a fons abans de coure’l. La saponina superficial de la llavor amargueja i, si no s’ha rentat bé abans d’envasar-lo, pot donar un regust amargant.
celiandre
Celiandre
Herba originària del nord d’Àfrica, esmentada un parell de cops a la Bíblia, que reserva aquest nom per a quan el que es consumeix són les fulles fresques i dóna el de 'coriandre' als fruits, esfèrics i de la mida dels grans de pebre, que s’empren en la cuina oriental, bàsicament en la hindú, per a la preparació del curri. Les fulles fresques, compostes i que recorden el julivert, tot i el parentiu amb el fonoll, tenen una aroma un punt molesta, que recorda la de les xinxes de camp, i un sabor més intens que les llavors. A més de mastegar-les per combatre el mal alè, s’utilitzen com a herba aromàtica d’acabat de plats i preparats com el guacamole o el 'chutney', incorporant-les sempre al final, ja que és una herba que es dissipa en la cocció, així com en el conservat, així que n’és desaconsellable l’assecat i poc recomanable el congelat.
fresc
julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
fresc
sal
sèsam
Sèsam
És un dels conreus més antics de la humanitat i una de les plantes de les quals primer es va treure l’oli de les llavors –fins i tot el nom, en sumeri, fa referència a aquesta propietat-, que encara avui és molt consumit en la cuina oriental, tant en aquesta forma com en forma de pasta força líquida, la popular tahina, ingredient bàsic del no menys popular hummus.

Actualment han arribat als nostres mercats les llavors, crues o torrades, que es fan servir sovint per decorar pans (els de les hamburgueses, per exemple) i rebosteria oriental, un cop eliminada la clofolla. També, per enriquir amanides o sopes, amb les llavors senceres o prèviament esclafades i barrejades amb suc de llimona.

L’elevada proporció de calci, que volta l’1%, a més de la bondat de l’oli, resistent a l’enranciment, el fan un producte recomanable.
torrat

Preparació

Peleu la carbassa i traieu-ne les granes. Talleu-la a daus molt petits.
Feu el mateix amb la resta de verdures. Peleu la ceba, traieu l’arrel i la primera pell del porro, peleu les pastanagues. Talleu-ho tot ben menut.
Poseu una olla al foc amb tots els vegetals i l’aigua freda. Feu que arrenqui el bull i deixeu-ho coure 5 min.
Mentrestant, renteu molt bé la quinoa amb aigua freda perquè es llevi la saponina. Escorreu-la i aboqueu-la a la carbassa. Saleu-ho i deixeu-ho coure uns 12 min.
Separeu les fulles de celiandre i el julivert del tronc i talleu-ho ben menut.
En un morter tritureu bé les llavors de sèsam torrat.
Quan la carbassa i la quinoa siguin cuites, apagueu el foc, tireu-hi força julivert i celiandre i les llavors de sèsam torrat. Serviu-ho ben calent.

Preparació

També et pot interessar

14 pobles amb encant que has de visitar un cop a la vida

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

Menú de la setmana del 22 al 28 d'abril

Tenochtitlán, el centre del món asteca