Fideus a la cassola amb carbassa

Per Miquel Àngel Roque

Tipus de plat Primer

Ràpida i senzilla Vegana Sense
lactosa

Ingredients

300 g de fideus
Fideus
El fideu és una de les pastes més comunes de la nostra cuina amb plats tan coneguts i populars a casa nostra com l’escudella d’arròs i fideus, i els fideus guisats amb conill i botifarra. Però mai no havia arribat a tenir un èxit tan espectacular fins que es va posar de moda la fideuada, un plat típic de la gastronomia valenciana, tot i que a les comarques de Tarragona ja s’elabora un rossejat de fideus des de temps ancestrals. El cert és que els fideus, siguin de cabell d’àngel, del número u o dos…, o els fideus corbats, els fideus foradats… omplen els prestatges de les nostres cuines i ofereixen un bon nombre de plats diferents, amb la forma diferent que tenen. No obstant la varietat d’aquesta pasta, tot els fideus estan elaborats amb farina de blat dur, aigua i sal; i se solen trobar sempre assecats, i poques vegades frescos, si no és a botigues molt artesanes d’elaboració de pasta fresca. I a la cuina donen molt de joc i moltes possibilitats gastronòmiques. Així, combineu amb els diferents sabors dels fideus, jugueu amb les diferents formes, però això sí, no els mescleu mai perquè cada varietat de fideus té un temps de cocció diferent.
núm. 4
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
1 pebrot verd
Pebrot verd
Conegut també com a 'pebrot italià', aquest fruit amb consideració de verdura presenta un color verd brillant característic, més clar que els altres, que sol virar a vermell en madurar, i una forma força més allargada, estreta, normalment recta i acabada en punta.

Poc carnós, de pela força fina i amb les llavors concentrades a tocar del copoll, la integritat és fonamental, a l’hora de comprar-lo, ja que la pela arrugada, i la presència de taques o ferides, solen ser símptomes d’una conservació excessiva o deficient.

El poc gruix de la polpa en desaconsella, a més de la incorporació a les amanides i altres preparats crus, l’escalivat i el guisat, reservant-lo per fregir o saltar en greix vegetal, per posar-lo com a acompanyant d’un peix o una carn cuits a la planxa, fregits o fets al vapor.
300 g de carbassa
Carbassa
La carbassa tradicional nostra, aplanada i de superfície rugosa i enfosquida que els francesos anomenen potiron, està deixant pas a la Cucurbita pepo, la francesa citrouille, arrodonida i de pell llisa i ataronjada. Les reconeixereu pel mànec. Cilíndric i reinflat a la base, en la nostra, i de secció pentagonal i sense engruiximent, en l'altra. Ambdues són d'hivern, de polpa ataronjada, i poden substituir la patata: en puré, en crema o fregides. La cocció amb molta aigua dissipa el sabor i la textura esdevé tova.
pelada
2 grans d'all
4 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
de pera ratllats
un grapat de pèsols
Pèsol
Originari de l’Àsia menor, durant segles es va consumir com a puré, obtingut de les llavors seques. Tot indica que van ser els xinesos els primers a consumir-lo tendre, amb beina, com el tirabec, o desgranat, com la resta de varietats, per mor de la beina dura i poc comestible. Europa esperaria fins al segle XVI. Tot i que els més menuts i tendres es puguin arribar a menjar crus, la cocció dels pèsols en potencia el toc dolcenc que tenen, ja sigui amb aigua bullent o passant-los per una paella amb un toc de greix i amb d’altres verdures primerenques. Sense oblidar l’opció de coure’ls amb poca aigua o al vapor, disposant-los entre dues fulles d’enciam. El toc dolcenc que es perd quan el pèsol es fa gran o es conserva temps, ja que els sucres es transformen en midó, que, a més, li dóna un toc farinós.
750 ml de brou de verdures
sal
oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.

Fideus a la cassola amb carbassa Miquel Àngel Roque

Ingredients

300 g de fideus
Fideus
El fideu és una de les pastes més comunes de la nostra cuina amb plats tan coneguts i populars a casa nostra com l’escudella d’arròs i fideus, i els fideus guisats amb conill i botifarra. Però mai no havia arribat a tenir un èxit tan espectacular fins que es va posar de moda la fideuada, un plat típic de la gastronomia valenciana, tot i que a les comarques de Tarragona ja s’elabora un rossejat de fideus des de temps ancestrals. El cert és que els fideus, siguin de cabell d’àngel, del número u o dos…, o els fideus corbats, els fideus foradats… omplen els prestatges de les nostres cuines i ofereixen un bon nombre de plats diferents, amb la forma diferent que tenen. No obstant la varietat d’aquesta pasta, tot els fideus estan elaborats amb farina de blat dur, aigua i sal; i se solen trobar sempre assecats, i poques vegades frescos, si no és a botigues molt artesanes d’elaboració de pasta fresca. I a la cuina donen molt de joc i moltes possibilitats gastronòmiques. Així, combineu amb els diferents sabors dels fideus, jugueu amb les diferents formes, però això sí, no els mescleu mai perquè cada varietat de fideus té un temps de cocció diferent.
núm. 4
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
1 pebrot verd
Pebrot verd
Conegut també com a 'pebrot italià', aquest fruit amb consideració de verdura presenta un color verd brillant característic, més clar que els altres, que sol virar a vermell en madurar, i una forma força més allargada, estreta, normalment recta i acabada en punta.

Poc carnós, de pela força fina i amb les llavors concentrades a tocar del copoll, la integritat és fonamental, a l’hora de comprar-lo, ja que la pela arrugada, i la presència de taques o ferides, solen ser símptomes d’una conservació excessiva o deficient.

El poc gruix de la polpa en desaconsella, a més de la incorporació a les amanides i altres preparats crus, l’escalivat i el guisat, reservant-lo per fregir o saltar en greix vegetal, per posar-lo com a acompanyant d’un peix o una carn cuits a la planxa, fregits o fets al vapor.
300 g de carbassa
Carbassa
La carbassa tradicional nostra, aplanada i de superfície rugosa i enfosquida que els francesos anomenen potiron, està deixant pas a la Cucurbita pepo, la francesa citrouille, arrodonida i de pell llisa i ataronjada. Les reconeixereu pel mànec. Cilíndric i reinflat a la base, en la nostra, i de secció pentagonal i sense engruiximent, en l'altra. Ambdues són d'hivern, de polpa ataronjada, i poden substituir la patata: en puré, en crema o fregides. La cocció amb molta aigua dissipa el sabor i la textura esdevé tova.
pelada
2 grans d'all
4 tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
de pera ratllats
un grapat de pèsols
Pèsol
Originari de l’Àsia menor, durant segles es va consumir com a puré, obtingut de les llavors seques. Tot indica que van ser els xinesos els primers a consumir-lo tendre, amb beina, com el tirabec, o desgranat, com la resta de varietats, per mor de la beina dura i poc comestible. Europa esperaria fins al segle XVI. Tot i que els més menuts i tendres es puguin arribar a menjar crus, la cocció dels pèsols en potencia el toc dolcenc que tenen, ja sigui amb aigua bullent o passant-los per una paella amb un toc de greix i amb d’altres verdures primerenques. Sense oblidar l’opció de coure’ls amb poca aigua o al vapor, disposant-los entre dues fulles d’enciam. El toc dolcenc que es perd quan el pèsol es fa gran o es conserva temps, ja que els sucres es transformen en midó, que, a més, li dóna un toc farinós.
750 ml de brou de verdures
sal
oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.

Fideus a la cassola amb carbassa Miquel Àngel Roque

Preparació

Talleu la carbassa a daus de 2 cm i sofregiu-la a la cocota amb un raig d'oli d'oliva. Quan estigui dauradeta, reserveu-la.
Peleu i piqueu la ceba i els alls. Sofregiu-ho a la mateixa cocota. Si cal, podeu afegir-hi una mica més d'oli. Deixeu-ho sofregir un parell de minuts i afegiu-hi el pebrot verd picat i, quan la ceba sigui transparent, incorporeu-hi els tomàquets ratllats i deixeu que el sofregit es concentri bé. Ha de quedar fosquet, gairebé caramel·litzat.
Incorporeu de nou la carbassa a la cocota, doneu-li un parell de voltes i afegiu-hi el brou de verdures. Quan arrenqui el bull, afegiu-hi els fideus i coeu-ho seguint les indicacions del fabricant. Quan quedin 5 min perquè estiguin al punt, afegiu-hi els pèsols i rectifiqueu-ho de sal.

Preparació

També et pot interessar

Del 3 al 5 de maig - Fira del Vi de Falset 2024

14 pobles amb encant que has de visitar un cop a la vida

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?