Miniamanides amb flor de parmesà

Tipus de plat Amanides

Dificultat Baixa

Racions 4

Ràpida i senzilla Vegetariana Sense
gluten

Ingredients

8 flors de parmesà
1 buquet d’enciam variat
50 g de nous
Nou
Fruita seca introduïda a Europa pels romans i que dóna, en botànica, nom genèric a la llavor que guarden dins del pinyol. La llavor de la nou té una forma complexa i creuada amb les meitats de la closca. D’aquí el fracàs habitual en trencar-les aprofitant-ne la sutura. Primer cal debilitar-la amb una lleugera pressió del trencanous i després, girant 90 graus, trencar la closca prement raonablement més fort. Per la fragilitat —s’enrancia i s’estova fàcilment-, la nou no sol ser present ni a les picades de la nostra cuina ni a les salses. Sense que això suposi que no s’hi pugui integrar i continuï fent només de toc final de pastissos, amanides i altres preparats. Per aconseguir-ho, la conservació hauria de fer-se en recipients hermèticament tancats i sense retirar-ne la closca.
pelades
100 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
2 cullerades de vinagre de sidra
Sidra
Des de temps immemorials, de les pomes se’n fa most, tot i que no totes les varietats tenen prou sucre perquè fermenti i es pugui produir un vi de poma. De sidra se n’elabora en països d’Europa i d’Amèrica, però la més consumida a casa nostra és la d’Astúries i el País Basc. Les pomes utilitzades a Astúries són exclusivament varietats autòctones, com la raxao i, al País Basc i Navarra, la poma coneguda com a Sagarra motela. Cal diferenciar entre la sidra natural i l’escumosa. La natural, de color més tèrbol, és una beguda fresca, amb agulla i una certa acidesa, mentre que l’escumosa s’assembla més al cava. Però tant si és a Astúries com al País Basc o en qualsevol altre indret, amb la sidra no hi pot faltar l’abocament típic, que consisteix a abocar-ne a dins del vas la quantitat justa per fer-ne un glop des de l’ampolla o la bóta de fusta. Així es desperta el carbònic endogen de la sidra i es volatilitza una part de l’àcid acètic que conté.
1 safata de tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
cirerols
1 culleradeta de mostassa
Mostassa
Condiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme.
de Dijon
sal
raïm

Miniamanides amb flor de parmesà

Ingredients

8 flors de parmesà
1 buquet d’enciam variat
50 g de nous
Nou
Fruita seca introduïda a Europa pels romans i que dóna, en botànica, nom genèric a la llavor que guarden dins del pinyol. La llavor de la nou té una forma complexa i creuada amb les meitats de la closca. D’aquí el fracàs habitual en trencar-les aprofitant-ne la sutura. Primer cal debilitar-la amb una lleugera pressió del trencanous i després, girant 90 graus, trencar la closca prement raonablement més fort. Per la fragilitat —s’enrancia i s’estova fàcilment-, la nou no sol ser present ni a les picades de la nostra cuina ni a les salses. Sense que això suposi que no s’hi pugui integrar i continuï fent només de toc final de pastissos, amanides i altres preparats. Per aconseguir-ho, la conservació hauria de fer-se en recipients hermèticament tancats i sense retirar-ne la closca.
pelades
100 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
2 cullerades de vinagre de sidra
Sidra
Des de temps immemorials, de les pomes se’n fa most, tot i que no totes les varietats tenen prou sucre perquè fermenti i es pugui produir un vi de poma. De sidra se n’elabora en països d’Europa i d’Amèrica, però la més consumida a casa nostra és la d’Astúries i el País Basc. Les pomes utilitzades a Astúries són exclusivament varietats autòctones, com la raxao i, al País Basc i Navarra, la poma coneguda com a Sagarra motela. Cal diferenciar entre la sidra natural i l’escumosa. La natural, de color més tèrbol, és una beguda fresca, amb agulla i una certa acidesa, mentre que l’escumosa s’assembla més al cava. Però tant si és a Astúries com al País Basc o en qualsevol altre indret, amb la sidra no hi pot faltar l’abocament típic, que consisteix a abocar-ne a dins del vas la quantitat justa per fer-ne un glop des de l’ampolla o la bóta de fusta. Així es desperta el carbònic endogen de la sidra i es volatilitza una part de l’àcid acètic que conté.
1 safata de tomàquets
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
cirerols
1 culleradeta de mostassa
Mostassa
Condiment fet amb llavors de plantes de mostassa negra i groga més o menys mòltes i mesclades amb líquid (vi, most, agràs, vinagre...) que permeti conservar-les. Les varietats més populars deriven dels gremis medievals francesos: la de Meaux (dita 'antiga'), de grans negres i grocs trencats, posats en vinagre i de textura granulosa, i la de Dijon, de grans grocs polvoritzats, posats en suc de raïm i de textura uniforme.
de Dijon
sal
raïm

Preparació

En un recipient, bateu el vinagre de sidra amb la mostassa, una mica de sal i l’oli d’oliva, que abocareu a poc a poc, fins a lligar la vinagreta.
Als plats de presentació, poseu l’enciam, net i trossejat, les nous picades, el raïm i els tomàquets.
Acompanyeu-ho amb les flors de parmesà i la vinagreta de mostassa.

Preparació

També et pot interessar

17 barris i viles marineres que has de conèixer

Del 15 d'abril al 15 de maig - 1a Jornada Gastronòmica de l'Espàrrec de Navarra de Reyno Gourmet

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?