Ona de carbassó amb vainilla, llamàntol i emulsió de melilot

Per Christian Zanchetta

Tipus de plat Primer

Dificultat Mitjana

Racions 4

Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

1 llamàntol
Llamàntol
El llamàntol o llobregant és molt semblant a les llagostes, però té dues pinces que fan por. Al mercat en trobem de dos tipus: l’americà, que es distingeix per la seva closca de color marronós; i l’europeu, el de les nostres costes, que és de color marró amb tons blavosos i té un pigallat de color os a tota la closca. La carn de l’europeu és bastant més gustosa i, per tant, més valorada —i molt més cara a l’hora de comprar-la. A la cuina, feu un bon suquet de patates velles i afegiu-hi unes rodelles de llobregants els últims minuts; rostiu-lo al forn amb una salsa holandesa o a la brasa amb un raig d’oli extra verge. Si els deixeu refredar, escampeu-hi uns ceps laminats al damunt i amaniu-los amb una bona vinagreta d’olives morades.
de 600 a 750 g
2 carbassons
4 flors de carbassó
100 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
picat
2 cullerades soperes de flor de melilot sec (o ametlla
Ametlla
El pas de l'estiu a la tardor marca també el final del cicle de l'ametlla i el moment en què la podem trobar en estat natural, tot i que se sol presentar de moltes altres maneres: laminada, filetejada, en pols… Pot ser amargant (per perfumar pastissos) o dolça, apta per al consum directe, tant crua com torrada, i fins i tot, si és tendra, en forma d'ametlló. Són dolces a la Marcona, més ampla i arrodonida, per a torrons, pastissos i llet d'ametlla, i la Llargueta, estilitzada i punxeguda, per a picades i postres de músic.
amarga)
40 g d’alga nori
Alga nori
Producte d’origen japonès obtingut a partir d’algues roges del gènere 'Porphyra' —especialment valorada és la 'P tenera'— que es trituren i treballen com la pasta de paper per formar làmines quadrades de 18 cm de costat, amb textura de paper, i que s’empra com a base per preparar els 'maki'. D’origen força antic (segle vi), els emperadors xinesos de la dinastia Sung rebien part dels tributs de la província de Fujian en aquesta forma. La de bona qualitat es pot reconèixer per la lluentor i la flexibilitat, alhora que pel to verdós i l’aspecte uniforme que és visible a contrallum. Emprada per als maki, també s’utilitza per a certs aperitius, per embolicar diversos productes o preparats. O també, lleugerament torrada, es pot esmicolar en sopes, amanides i pans. Finalment, rehidratada, s’incorpora com a condiment en certs guisats.
picada
2 cullerades d’ous d’eriçons de mar
2 cullerades de cebollí picat
1 dl de brou de gallina
Gallina
Femella del gall, tinguda tradicionalment com a més suau i gustosa, una consideració que va obligar els legisladors romans, per protegir la continuïtat de l’espècie, a prohibir-ne el consum mentre l’animal no perdés la capacitat de pondre ous. Avui, aquesta tradició encara es manté i, per tant, les gallines que arriben al mercat solen tenir entre un i dos anys i superar tranquil·lament el quilo i mig de pes, cosa que fa la carn, molt més feta i infiltrada de greix que la del pollastre (mascle jove), especialment indicada per preparar brous i sopes, i, subsidiàriament, croquetes. De tota manera, també és una carn excel·lent quan es cuina lentament i en calor humida. I es pot rostir si, prèviament, es braseja en una mica de líquid durant una bona estona.
1 rovell d’ou
5 cullerades de vinagre
1 dl de porto
Porto
Per la legislació portuguesa, el porto és el vi que s’elabora a la regió de l’Alt Duero mitjançant la fortificació del most més o menys fermentat amb esperit de vi i un procés posterior d’envelliment més o menys llarg. Originalment no fortificat i, per tant, sense el punt actual de dolçor, aquesta va ser una pràctica que van introduir els elaboradors per facilitar el viatge dels vins a Anglaterra, històricament, la gran consumidora d’aquest vi, i per permetre-li conservar el punt dolç que altrament desapareixia en ser completada la fermentació. Tot i que avui s’elaborin també portos blancs excel·lents, els més tradicionals continuen sent els negres, fets de cupatges de diversos vins, amb un grau alcohòlic final al voltant dels 16,5º i amb diverses categories (Ruby, Tawny o Vintage), segons el grau d’envelliment.
sal i oli de gira-sol
Oli de gira-sol
Encara que la planta sigui originària de Mèxic, sembla que va ser a finals del segle XVIII i a Rússia on van començar les proves d’extracció de l’oli contingut a les llavors (les populars pipes), i que la seva comercialització plena es va iniciar a mitjans del segle XIX.

De color groc més o menys pàl·lid, és un oli poc espès i de gust dolç, quan és de premsada en fred i no rectificat, amb un toc d’avellana, però que recorda les llavors de les quals prové. D’oxidació fàcil, convé guardar-lo a les fosques i en un lloc fresc.

Ric en vitamina E i greixos insaturats (fins a un 80%), és recomanable consumir-lo cru, especialment per fer maioneses, però també convé per a tots els altres usos, ja que, entre altres virtuts, suporta bé les temperatures dels fregits. Convé, de totes maneres, no reutilitzar-lo massa cops.

Per a l’oli de vainilla:

1 branca de vainilla
Vainilla
L’autèntica —no parlem pas de la que s’elabora per síntesi química— neix de l’orquídia grimpadora, una flor amb més de 50 espècies, que habiten a la regió tropical del planeta. La millor prové de l’espècie Vanilla planifolia. La petita beina (d’aquí ve el nom) es cull quan deixa el color verd per engroguir. Després passa per diversos processos d’assecat i fermentat, que acaben donant-li l’aspecte i les propietats d’olor i sabor que coneixem. Té un interior ple de petites llavors i una polpa ennegrida, responsable de bona part de les seves propietats gustatives, gràcies al contingut en vanil·lina. Conservada en pots hermètics, si la colgueu amb sucre us el perfumarà, convertint-lo en sucre vainillat.
oli de gira-sol
Oli de gira-sol
Encara que la planta sigui originària de Mèxic, sembla que va ser a finals del segle XVIII i a Rússia on van començar les proves d’extracció de l’oli contingut a les llavors (les populars pipes), i que la seva comercialització plena es va iniciar a mitjans del segle XIX.

De color groc més o menys pàl·lid, és un oli poc espès i de gust dolç, quan és de premsada en fred i no rectificat, amb un toc d’avellana, però que recorda les llavors de les quals prové. D’oxidació fàcil, convé guardar-lo a les fosques i en un lloc fresc.

Ric en vitamina E i greixos insaturats (fins a un 80%), és recomanable consumir-lo cru, especialment per fer maioneses, però també convé per a tots els altres usos, ja que, entre altres virtuts, suporta bé les temperatures dels fregits. Convé, de totes maneres, no reutilitzar-lo massa cops.
o raïm

Ona de carbassó amb vainilla, llamàntol i emulsió de melilot

Ingredients

1 llamàntol
Llamàntol
El llamàntol o llobregant és molt semblant a les llagostes, però té dues pinces que fan por. Al mercat en trobem de dos tipus: l’americà, que es distingeix per la seva closca de color marronós; i l’europeu, el de les nostres costes, que és de color marró amb tons blavosos i té un pigallat de color os a tota la closca. La carn de l’europeu és bastant més gustosa i, per tant, més valorada —i molt més cara a l’hora de comprar-la. A la cuina, feu un bon suquet de patates velles i afegiu-hi unes rodelles de llobregants els últims minuts; rostiu-lo al forn amb una salsa holandesa o a la brasa amb un raig d’oli extra verge. Si els deixeu refredar, escampeu-hi uns ceps laminats al damunt i amaniu-los amb una bona vinagreta d’olives morades.
de 600 a 750 g
2 carbassons
4 flors de carbassó
100 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
picat
2 cullerades soperes de flor de melilot sec (o ametlla
Ametlla
El pas de l'estiu a la tardor marca també el final del cicle de l'ametlla i el moment en què la podem trobar en estat natural, tot i que se sol presentar de moltes altres maneres: laminada, filetejada, en pols… Pot ser amargant (per perfumar pastissos) o dolça, apta per al consum directe, tant crua com torrada, i fins i tot, si és tendra, en forma d'ametlló. Són dolces a la Marcona, més ampla i arrodonida, per a torrons, pastissos i llet d'ametlla, i la Llargueta, estilitzada i punxeguda, per a picades i postres de músic.
amarga)
40 g d’alga nori
Alga nori
Producte d’origen japonès obtingut a partir d’algues roges del gènere 'Porphyra' —especialment valorada és la 'P tenera'— que es trituren i treballen com la pasta de paper per formar làmines quadrades de 18 cm de costat, amb textura de paper, i que s’empra com a base per preparar els 'maki'. D’origen força antic (segle vi), els emperadors xinesos de la dinastia Sung rebien part dels tributs de la província de Fujian en aquesta forma. La de bona qualitat es pot reconèixer per la lluentor i la flexibilitat, alhora que pel to verdós i l’aspecte uniforme que és visible a contrallum. Emprada per als maki, també s’utilitza per a certs aperitius, per embolicar diversos productes o preparats. O també, lleugerament torrada, es pot esmicolar en sopes, amanides i pans. Finalment, rehidratada, s’incorpora com a condiment en certs guisats.
picada
2 cullerades d’ous d’eriçons de mar
2 cullerades de cebollí picat
1 dl de brou de gallina
Gallina
Femella del gall, tinguda tradicionalment com a més suau i gustosa, una consideració que va obligar els legisladors romans, per protegir la continuïtat de l’espècie, a prohibir-ne el consum mentre l’animal no perdés la capacitat de pondre ous. Avui, aquesta tradició encara es manté i, per tant, les gallines que arriben al mercat solen tenir entre un i dos anys i superar tranquil·lament el quilo i mig de pes, cosa que fa la carn, molt més feta i infiltrada de greix que la del pollastre (mascle jove), especialment indicada per preparar brous i sopes, i, subsidiàriament, croquetes. De tota manera, també és una carn excel·lent quan es cuina lentament i en calor humida. I es pot rostir si, prèviament, es braseja en una mica de líquid durant una bona estona.
1 rovell d’ou
5 cullerades de vinagre
1 dl de porto
Porto
Per la legislació portuguesa, el porto és el vi que s’elabora a la regió de l’Alt Duero mitjançant la fortificació del most més o menys fermentat amb esperit de vi i un procés posterior d’envelliment més o menys llarg. Originalment no fortificat i, per tant, sense el punt actual de dolçor, aquesta va ser una pràctica que van introduir els elaboradors per facilitar el viatge dels vins a Anglaterra, històricament, la gran consumidora d’aquest vi, i per permetre-li conservar el punt dolç que altrament desapareixia en ser completada la fermentació. Tot i que avui s’elaborin també portos blancs excel·lents, els més tradicionals continuen sent els negres, fets de cupatges de diversos vins, amb un grau alcohòlic final al voltant dels 16,5º i amb diverses categories (Ruby, Tawny o Vintage), segons el grau d’envelliment.
sal i oli de gira-sol
Oli de gira-sol
Encara que la planta sigui originària de Mèxic, sembla que va ser a finals del segle XVIII i a Rússia on van començar les proves d’extracció de l’oli contingut a les llavors (les populars pipes), i que la seva comercialització plena es va iniciar a mitjans del segle XIX.

De color groc més o menys pàl·lid, és un oli poc espès i de gust dolç, quan és de premsada en fred i no rectificat, amb un toc d’avellana, però que recorda les llavors de les quals prové. D’oxidació fàcil, convé guardar-lo a les fosques i en un lloc fresc.

Ric en vitamina E i greixos insaturats (fins a un 80%), és recomanable consumir-lo cru, especialment per fer maioneses, però també convé per a tots els altres usos, ja que, entre altres virtuts, suporta bé les temperatures dels fregits. Convé, de totes maneres, no reutilitzar-lo massa cops.

Per a l’oli de vainilla:

1 branca de vainilla
Vainilla
L’autèntica —no parlem pas de la que s’elabora per síntesi química— neix de l’orquídia grimpadora, una flor amb més de 50 espècies, que habiten a la regió tropical del planeta. La millor prové de l’espècie Vanilla planifolia. La petita beina (d’aquí ve el nom) es cull quan deixa el color verd per engroguir. Després passa per diversos processos d’assecat i fermentat, que acaben donant-li l’aspecte i les propietats d’olor i sabor que coneixem. Té un interior ple de petites llavors i una polpa ennegrida, responsable de bona part de les seves propietats gustatives, gràcies al contingut en vanil·lina. Conservada en pots hermètics, si la colgueu amb sucre us el perfumarà, convertint-lo en sucre vainillat.
oli de gira-sol
Oli de gira-sol
Encara que la planta sigui originària de Mèxic, sembla que va ser a finals del segle XVIII i a Rússia on van començar les proves d’extracció de l’oli contingut a les llavors (les populars pipes), i que la seva comercialització plena es va iniciar a mitjans del segle XIX.

De color groc més o menys pàl·lid, és un oli poc espès i de gust dolç, quan és de premsada en fred i no rectificat, amb un toc d’avellana, però que recorda les llavors de les quals prové. D’oxidació fàcil, convé guardar-lo a les fosques i en un lloc fresc.

Ric en vitamina E i greixos insaturats (fins a un 80%), és recomanable consumir-lo cru, especialment per fer maioneses, però també convé per a tots els altres usos, ja que, entre altres virtuts, suporta bé les temperatures dels fregits. Convé, de totes maneres, no reutilitzar-lo massa cops.
o raïm

Ona de carbassó amb vainilla, llamàntol i emulsió de melilot

Preparació

Bulliu el llamàntol 8 min i refredeu-lo. Peleu-li la cua. En una cassola al foc amb oli de gira-sol, poseu les carcasses aixafades. Deixeu que es daurin i afegiu-hi el vinagre. Quan es redueixi a la meitat, afegiu-hi el porto, i quan es redueixi de nou a la meitat, poseu-hi l’oli i deixeu la cassola a foc ben suau 30 min.
Talleu 25 làmines de carbassó de 2 mm de gruix, poseu-les en una paella amb l’oli de vainilla tebi (l’haureu fet uns dies abans, col·locant dins l’oli una branca de vainilla) i deixeu-ho a foc suau 5 min.
Amb el brou calent, però fora del foc, poseu-hi el melilot, deixeu-lo refredar i afegiu-hi el rovell. Emulsioneu-ho amb un triturador per muntar l’escuma.
Feu una picada amb el tomàquet, 5 làmines de carbassó, les algues, el cebollí i els ous d’eriçons i amaniu-la amb la vinagreta de llamàntol.
Munteu les ones de carbassó amb la picada i poseu-hi a sobre unes rodelles de llamàntol i una flor de carbassó. Regueu-ho amb la vinagreta i l’escuma.

Preparació

També et pot interessar

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

Tenochtitlán, el centre del món asteca

17 llibres gastronòmics per regalar aquest Sant Jordi

7 esglésies romàniques que val la pena conèixer a Andorra