Pastís de formatge líquid amb cruixent de maduixes

Per Gemma Clofent

Tipus de plat Postres

Dificultat Baixa

Ràpida i senzilla Vegetariana

Ingredients

200 g de formatge fresc
És la manera tradicional de preparar els formatges a la regió mediterrània, en especial, a les zones poc fredes i, per tant, poc adequades per als processos d’assecat i conservació. Habitualment, es fa amb llet de cabra o d’ovella, a la qual s’aplica una coagulació enzimàtica, seguida d’un tallat (no sempre acompanyat del salat clàssic) i un treballat que s’acaba amb un emmotllat en drap o motlle, que permet obtenir diverses mides i formes. De sabor i textura suaus, se sol integrar perfectament en qualsevol amanida i servir de complement d’altres plats freds. També se sol emprar en la preparació de salses, cremes i determinats pastissos. Sortosament, avui són molts els artesans i petits productors que es dediquen a elaborar-ne, a casa nostra, i que, d’aquesta manera, garanteixen un producte de proximitat i qualitat.
d’untar
25 g de formatge gorgonzola
Gaudeix de dop i li dóna nom la vila de Gorgonzola, situada a prop de Milà, on, segons la llegenda, Piermarco Bergamo el va crear cap al segle x. Fet amb llet sencera de vaca, pasteuritzada, l’aspecte i la textura són el resultat de l’acció combinada de la flora superficial inicial i els fongs interiors, que s’hi incorporen des del segle xi i que el posicionen entre els anomenats 'blaus'. N’hi ha de dos tipus, el dolce, de textura més cremosa, amb menys sal i de gust suau i un punt picant, i el 'piccante', de textura més consistent i sabor més pronunciat. Tradicionalment associat per la cuina de Bèrgam amb la polenta, avui és d’ús habitual a la cuina italiana, en què enriqueix risottos i pizzes, sense oblidar-lo a les postres, combinat amb pera crua.
1 fulla de gelatina
Producte industrial que dóna nom genèric a altres ingredients capaços d’espessir o solidificar preparats líquids. Obtinguda de l’ebullició perllongada d’ossos, tendrums i teixit conjuntiu —generalment de bovins, per la qual cosa s’eviten les prohibicions d’algunes religions—, que n’extreu les proteïnes. Aquestes, després, són concentrades, deshidratades i convertides en làmines, granulats o pols. Incolora o un punt groguenca, i sense gust ni olor, la gelatina competeix a la cuina amb productes d’origen vegetal (agar-agar) o animal marí (cola de peix). Creada durant la Revolució Francesa pel químic Jean Pierre d’Arcet per intentar pal·liar la fam del moment, no va ser gaire efectiva perquè li mancaven certs aminoàcids essencials. Emprada en la preparació d’'aspics' i flams, avui s’usa industrialment com a espessidor, texturitzant o reductor de calories.
200 ml d’aigua
100 g de sucre
Suc de ½ llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
100 g de maduixes
El creuament natural de dues maduixeres de bosc que, el 1714, va fer el botànic François A. Frézier es considera l’origen de les actuals maduixes i maduixots, que, al Maresme, han trobat un microclima excel·lent per al conreu. La base de la flor és la part que engruixeix i agafa el color i la forma típics de la part comestible. A la superfície, queden les llavors, que cal eliminar al màxim, per evitar que la polpa s’aigualeixi. En ser una fruita que suporta poc la cocció, sol consumir-se en cru, ensucrada o amb nata o iogurt.
50 g de galetes tipus maria
25 g de mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
1 cullerada de sucre

Pastís de formatge líquid Gemma Clofent

Ingredients

200 g de formatge fresc
És la manera tradicional de preparar els formatges a la regió mediterrània, en especial, a les zones poc fredes i, per tant, poc adequades per als processos d’assecat i conservació. Habitualment, es fa amb llet de cabra o d’ovella, a la qual s’aplica una coagulació enzimàtica, seguida d’un tallat (no sempre acompanyat del salat clàssic) i un treballat que s’acaba amb un emmotllat en drap o motlle, que permet obtenir diverses mides i formes. De sabor i textura suaus, se sol integrar perfectament en qualsevol amanida i servir de complement d’altres plats freds. També se sol emprar en la preparació de salses, cremes i determinats pastissos. Sortosament, avui són molts els artesans i petits productors que es dediquen a elaborar-ne, a casa nostra, i que, d’aquesta manera, garanteixen un producte de proximitat i qualitat.
d’untar
25 g de formatge gorgonzola
Gaudeix de dop i li dóna nom la vila de Gorgonzola, situada a prop de Milà, on, segons la llegenda, Piermarco Bergamo el va crear cap al segle x. Fet amb llet sencera de vaca, pasteuritzada, l’aspecte i la textura són el resultat de l’acció combinada de la flora superficial inicial i els fongs interiors, que s’hi incorporen des del segle xi i que el posicionen entre els anomenats 'blaus'. N’hi ha de dos tipus, el dolce, de textura més cremosa, amb menys sal i de gust suau i un punt picant, i el 'piccante', de textura més consistent i sabor més pronunciat. Tradicionalment associat per la cuina de Bèrgam amb la polenta, avui és d’ús habitual a la cuina italiana, en què enriqueix risottos i pizzes, sense oblidar-lo a les postres, combinat amb pera crua.
1 fulla de gelatina
Producte industrial que dóna nom genèric a altres ingredients capaços d’espessir o solidificar preparats líquids. Obtinguda de l’ebullició perllongada d’ossos, tendrums i teixit conjuntiu —generalment de bovins, per la qual cosa s’eviten les prohibicions d’algunes religions—, que n’extreu les proteïnes. Aquestes, després, són concentrades, deshidratades i convertides en làmines, granulats o pols. Incolora o un punt groguenca, i sense gust ni olor, la gelatina competeix a la cuina amb productes d’origen vegetal (agar-agar) o animal marí (cola de peix). Creada durant la Revolució Francesa pel químic Jean Pierre d’Arcet per intentar pal·liar la fam del moment, no va ser gaire efectiva perquè li mancaven certs aminoàcids essencials. Emprada en la preparació d’'aspics' i flams, avui s’usa industrialment com a espessidor, texturitzant o reductor de calories.
200 ml d’aigua
100 g de sucre
Suc de ½ llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
100 g de maduixes
El creuament natural de dues maduixeres de bosc que, el 1714, va fer el botànic François A. Frézier es considera l’origen de les actuals maduixes i maduixots, que, al Maresme, han trobat un microclima excel·lent per al conreu. La base de la flor és la part que engruixeix i agafa el color i la forma típics de la part comestible. A la superfície, queden les llavors, que cal eliminar al màxim, per evitar que la polpa s’aigualeixi. En ser una fruita que suporta poc la cocció, sol consumir-se en cru, ensucrada o amb nata o iogurt.
50 g de galetes tipus maria
25 g de mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
1 cullerada de sucre

Dijous passat vam anar a la classe de cuina amb la Mireia Carbó al Club Social Caprabo. Una de les receptes que vam aprendre va ser aquesta genial deconstrucció del clàssic New York Cheescake.

Ja des d’un bon principi la Mireia va confessar que les males llengües diuen que aquesta recepta és la millor creació de postres que ha fet mai. Quan algú té un historial de bones receptes com el de la Mireia, fer una afirmació així és complicat… Tot i així, gairebé he de donar la raó a les males llengües… I és que aquesta recepta ho té tot: genialitat i simplicitat, dues qualitats ben difícils de compaginar en una mateixa creació. El simple bonissíssim que tant agrada a la Mireia no faria justícia a aquestes postres tan sensacionals!

Preparació

Remulleu la gelatina en aigua freda. Escalfeu l’aigua i dissoleu-hi la gelatina escorreguda.
Tritureu amb el turmix els formatges, l’aigua amb la gelatina, el suc de llimona i el sucre. Reserveu-ho a la nevera.
Tritureu les galetes i barregeu-les amb la mantega fosa i el sucre.
Esteneu la massa plana sobre un paper de forn i coeu-ho al forn 5 min a 180 ºC. Deixeu-ho refredar.
Talleu les maduixes a daus i barregeu-ho amb el cruixent de galeta. Repartiu-ho dins les copes de servir. Poseu el formatge líquid dins d’una gerra de presentació i, ja a taula, aboqueu-ho dins la copa de cada comensal.

Preparació

Aquesta setmana

Vegan Gourmet

El berenar de les abelles

Gastronomy & Music

V Biergarten, Festa de la Cervesa

També et pot interessar

Gavà celebra la 65a Fira d'Espàrrecs

Montsoriu, un castell ple de paranys

Comença la primera semifinal del monument favorit 2018

Un esclat de primavera al número 5 de Receptes by CUINA