'Rigatoni' amb sípia i trompetes de la mort

Per Pep Nogué

Tipus de plat Primer

Dificultat Mitjana

Racions 4

Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

150 g de cansalada viada
Cansalada viada
Cansalada de porc de la regió del ventre o del coll, que, fruit de la infiltració del greix subcutani entre les diverses capes musculars, es presenta com una successió de capes de carn i greix de proporció i gruix variables. Tradicionalment en forma de panys, amb la pell, salats per les dues cares i premsats uns dies fins a saturar-los de sal, es va tallant a llenques, generalment per acompanyar, fregides, un plat de verdura bullida. També emprada per cuinar, es destina a les escudelles i a subministrar el greix amb el qual fer les coccions dels estofats i preparats similars, deixant-hi els llardons, perquè la carn aporti sabor. Els anglosaxons completen amb un fumat la preparació de la peça, coneguda com a bacó.
a dauets
500 g de sípia
Sípia
Cefalòpode de cos rodó i deu potes, dues d’elles molt més llargues i amb ventoses a la punta, amb un os intern, la barca, ben desenvolupat, la pols del qual antigament es feia servir per blanquejar les dents i els objectes d’argent. Aprofitada bàsicament per la bossa i les potes, amaga algunes delicadeses. Al marge de l’anomenada 'melsa', que correspon al fetge i que, usada amb moderació, dóna sabor als arrossos, la sípia femella presenta dues glàndules blanques amb un apèndix rosat i, quan n’és l’època, els ous en estat incipient. Unes i altres, ben fregits i amb un toc de sal, resulten deliciosos. Com tots els seus parents, la sípia demana una cocció curta (el fregit dels chocos) o una cocció perllongada (en el cas dels estofats). Les coccions intermèdies la deixen dura i amb una textura gomosa.
bruta
4 grans d’all
oli d’oliva verge extra
10 g de pebre vermell dolç
100 ml de cervesa negra
Cervesa negra
Amb l'imaginari popular presoner de la fama de la marca Guiness i del mètode stout, que dóna peu a la clàssica cervesa completament negra i amb escuma cremosa i blanca, aquesta variant de la beguda ofereix un ventall força més ampli que val la pena explorar. Fetes a partir de malt torrat -li dóna color- i per fermentació baixa o lager, en què el llevat no flota, com en el cas de la popular ale, eren inicialment cerveses del tipus porter, d'origen alemany. L'encariment del malt a les illes britàniques va fer que es torrés més i s'hi incorporés més llúpol per compensar la manca de gust. Havia nascut la stout. Tradicionalment servida amb escuma abundant.
, que no sigui gaire llupolosa
300 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
pelat, sense llavors i a daus
5 g d’orenga
Orenga
Planta aromàtica molt propera al marduix, que presenta una aroma que recorda la menta i la sajolida. Coneguda des de l’antiguitat, els grecs la consideraven la planta de la felicitat, i la seva aparició al costat d’una tomba, on solien plantar-la, es considerava un senyal de la felicitat de l’enterrat en el més enllà.

De fulles petites i flors en espiga ampla, de color generalment vermell, l’orenga es considerava una planta medicinal, sobretot com desinfectant. Gastronòmicament, es feia servir per aromatitzar la cervesa. Però, sobretot, la seva funció va ser, i continua sent, aromatitzar amanides (combina de manera excel·lent amb el tomàquet) i condimentar la carn, simplement espolsant-la-hi pel damunt abans de coure-la. Aquesta propietat es pot ampliar transmetent-ne les aromes a l’oli o al vinagre, deixant-hi macerar uns brots.
sal
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
5 g de sucre morè
25 g de tinta de sípia
Sípia
Cefalòpode de cos rodó i deu potes, dues d’elles molt més llargues i amb ventoses a la punta, amb un os intern, la barca, ben desenvolupat, la pols del qual antigament es feia servir per blanquejar les dents i els objectes d’argent. Aprofitada bàsicament per la bossa i les potes, amaga algunes delicadeses. Al marge de l’anomenada 'melsa', que correspon al fetge i que, usada amb moderació, dóna sabor als arrossos, la sípia femella presenta dues glàndules blanques amb un apèndix rosat i, quan n’és l’època, els ous en estat incipient. Unes i altres, ben fregits i amb un toc de sal, resulten deliciosos. Com tots els seus parents, la sípia demana una cocció curta (el fregit dels chocos) o una cocció perllongada (en el cas dels estofats). Les coccions intermèdies la deixen dura i amb una textura gomosa.
200 g de trompetes de la mort
250 g de fumet de peix
Fumet de peix
Brou base de la cuina, que avui ja es ven en forma de preparat envasat, fet a base de peixos petits (morralla) o despulles de peixos grossos, posats a coure en aigua freda amb una ceba trossejada, una penca d’api i, generalment, una fulla de llorer. Després d’uns vint minuts de cocció, amb el desescumat corresponent, per retirar-ne les impureses, es cola per deixar el brou, que es farà servir per preparar una sopa (amb arròs, fideus o ambdues coses) o per enriquir plats de peix que el reclamen , com ara els arrossos o les fideaudes.

Preparat amb peixos blancs, com ara rap o llenguado —que donen un fumet de gust més delicat— o amb peixos de roca —si es vol un fumet de gust més consistent—, com passa amb els fons de carn, també admet la variant d’un cert torrat previ, que li dóna un color més fosc i un gust més potent.
360 g de rigatoni
50 g de julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
picat finament

Per a l’allioli negat:

4 grans d’all negre
All negre
Preparat exòtic incorporat a la cuina amb el tombant de segle, quan, al Japó, se’n va afinar el procés d’elaboració per obtenir massivament un producte tradicional que, segons alguns, és originari de Corea.

Es tracta, simplement, d’una cabeça d’alls que s’ha sotmès a un procés de cocció i maduració d’entre quinze i vint dies en un recipient tancat, a 60-80 ºC i amb un 70-90% d’humitat, fins que els grans han perdut el 96% de la fortor, han canviat de color i pràcticament s’han tornat negres. Uns canvis que també han afectat la textura, que ha passat a ser untuosa, i el gust, que s’ha endolcit i recorda el vinagre balsàmic.

Amb propietats nutritives més que notables, l’all negre se sol associar, a taula, amb els peixos blancs i el formatge fresc, sense deixar de perfumar algunes sopes o algunes postres.
fermentats
100 ml d’oli d’oliva verge extra DOP Empordà

'Rigatoni' amb sípia i trompetes de la mort Becky Lawton

Ingredients

150 g de cansalada viada
Cansalada viada
Cansalada de porc de la regió del ventre o del coll, que, fruit de la infiltració del greix subcutani entre les diverses capes musculars, es presenta com una successió de capes de carn i greix de proporció i gruix variables. Tradicionalment en forma de panys, amb la pell, salats per les dues cares i premsats uns dies fins a saturar-los de sal, es va tallant a llenques, generalment per acompanyar, fregides, un plat de verdura bullida. També emprada per cuinar, es destina a les escudelles i a subministrar el greix amb el qual fer les coccions dels estofats i preparats similars, deixant-hi els llardons, perquè la carn aporti sabor. Els anglosaxons completen amb un fumat la preparació de la peça, coneguda com a bacó.
a dauets
500 g de sípia
Sípia
Cefalòpode de cos rodó i deu potes, dues d’elles molt més llargues i amb ventoses a la punta, amb un os intern, la barca, ben desenvolupat, la pols del qual antigament es feia servir per blanquejar les dents i els objectes d’argent. Aprofitada bàsicament per la bossa i les potes, amaga algunes delicadeses. Al marge de l’anomenada 'melsa', que correspon al fetge i que, usada amb moderació, dóna sabor als arrossos, la sípia femella presenta dues glàndules blanques amb un apèndix rosat i, quan n’és l’època, els ous en estat incipient. Unes i altres, ben fregits i amb un toc de sal, resulten deliciosos. Com tots els seus parents, la sípia demana una cocció curta (el fregit dels chocos) o una cocció perllongada (en el cas dels estofats). Les coccions intermèdies la deixen dura i amb una textura gomosa.
bruta
4 grans d’all
oli d’oliva verge extra
10 g de pebre vermell dolç
100 ml de cervesa negra
Cervesa negra
Amb l'imaginari popular presoner de la fama de la marca Guiness i del mètode stout, que dóna peu a la clàssica cervesa completament negra i amb escuma cremosa i blanca, aquesta variant de la beguda ofereix un ventall força més ampli que val la pena explorar. Fetes a partir de malt torrat -li dóna color- i per fermentació baixa o lager, en què el llevat no flota, com en el cas de la popular ale, eren inicialment cerveses del tipus porter, d'origen alemany. L'encariment del malt a les illes britàniques va fer que es torrés més i s'hi incorporés més llúpol per compensar la manca de gust. Havia nascut la stout. Tradicionalment servida amb escuma abundant.
, que no sigui gaire llupolosa
300 g de tomàquet
Tomàquet
Un dels fruits que darrerament estan patint una evolució i una diversificació més acusades, amb variants de moltes formes i propietats que cobreixen el calendari anual. Res a veure, ja, amb aquelles dues formes bàsiques, el tomàquet convencional i el 'tomatillo', que els colonitzadors van descobrir a l’imperi asteca i portar, en la primera forma, cap a la Mediterrània, sobretot a Itàlia.
pelat, sense llavors i a daus
5 g d’orenga
Orenga
Planta aromàtica molt propera al marduix, que presenta una aroma que recorda la menta i la sajolida. Coneguda des de l’antiguitat, els grecs la consideraven la planta de la felicitat, i la seva aparició al costat d’una tomba, on solien plantar-la, es considerava un senyal de la felicitat de l’enterrat en el més enllà.

De fulles petites i flors en espiga ampla, de color generalment vermell, l’orenga es considerava una planta medicinal, sobretot com desinfectant. Gastronòmicament, es feia servir per aromatitzar la cervesa. Però, sobretot, la seva funció va ser, i continua sent, aromatitzar amanides (combina de manera excel·lent amb el tomàquet) i condimentar la carn, simplement espolsant-la-hi pel damunt abans de coure-la. Aquesta propietat es pot ampliar transmetent-ne les aromes a l’oli o al vinagre, deixant-hi macerar uns brots.
sal
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
5 g de sucre morè
25 g de tinta de sípia
Sípia
Cefalòpode de cos rodó i deu potes, dues d’elles molt més llargues i amb ventoses a la punta, amb un os intern, la barca, ben desenvolupat, la pols del qual antigament es feia servir per blanquejar les dents i els objectes d’argent. Aprofitada bàsicament per la bossa i les potes, amaga algunes delicadeses. Al marge de l’anomenada 'melsa', que correspon al fetge i que, usada amb moderació, dóna sabor als arrossos, la sípia femella presenta dues glàndules blanques amb un apèndix rosat i, quan n’és l’època, els ous en estat incipient. Unes i altres, ben fregits i amb un toc de sal, resulten deliciosos. Com tots els seus parents, la sípia demana una cocció curta (el fregit dels chocos) o una cocció perllongada (en el cas dels estofats). Les coccions intermèdies la deixen dura i amb una textura gomosa.
200 g de trompetes de la mort
250 g de fumet de peix
Fumet de peix
Brou base de la cuina, que avui ja es ven en forma de preparat envasat, fet a base de peixos petits (morralla) o despulles de peixos grossos, posats a coure en aigua freda amb una ceba trossejada, una penca d’api i, generalment, una fulla de llorer. Després d’uns vint minuts de cocció, amb el desescumat corresponent, per retirar-ne les impureses, es cola per deixar el brou, que es farà servir per preparar una sopa (amb arròs, fideus o ambdues coses) o per enriquir plats de peix que el reclamen , com ara els arrossos o les fideaudes.

Preparat amb peixos blancs, com ara rap o llenguado —que donen un fumet de gust més delicat— o amb peixos de roca —si es vol un fumet de gust més consistent—, com passa amb els fons de carn, també admet la variant d’un cert torrat previ, que li dóna un color més fosc i un gust més potent.
360 g de rigatoni
50 g de julivert
Julivert
Considerat pels grecs un potent protector contra els verins —com l’all i, potser en l’origen, el popular all i julivert— el va popularitzar Carlemany, que va ordenar plantar-ne a tots els seus dominis. No sense haver de vèncer els recels dels que el consideraven perillós pels efectes que, deien, podia provocar el seu mal ús, entre els quals hi havia la suposada capacitat abortiva. Un fet que no ha impedit incorporar-lo de manera massiva en plats com el tabule libanès. Tot i permetre la congelació directa, sense necessitat d’escaldat, la seva pell fina li fa perdre fermesa i presència, limitant-ne l’ús a les coccions. Per sort, es conserva fàcilment en un gerro. O a la nevera, dins d’una bossa foradada i mantenint-ne la humitat. Actualment, la varietat arrissada, menys saborosa, desplaça la tradicional en les presentacions.
picat finament

Per a l’allioli negat:

4 grans d’all negre
All negre
Preparat exòtic incorporat a la cuina amb el tombant de segle, quan, al Japó, se’n va afinar el procés d’elaboració per obtenir massivament un producte tradicional que, segons alguns, és originari de Corea.

Es tracta, simplement, d’una cabeça d’alls que s’ha sotmès a un procés de cocció i maduració d’entre quinze i vint dies en un recipient tancat, a 60-80 ºC i amb un 70-90% d’humitat, fins que els grans han perdut el 96% de la fortor, han canviat de color i pràcticament s’han tornat negres. Uns canvis que també han afectat la textura, que ha passat a ser untuosa, i el gust, que s’ha endolcit i recorda el vinagre balsàmic.

Amb propietats nutritives més que notables, l’all negre se sol associar, a taula, amb els peixos blancs i el formatge fresc, sense deixar de perfumar algunes sopes o algunes postres.
fermentats
100 ml d’oli d’oliva verge extra DOP Empordà

'Rigatoni' amb sípia i trompetes de la mort Becky Lawton

Preparació

Poseu una olla al foc amb quatre litres d’aigua i un pols de sal.
Poseu una cassola al foc amb un raig d’oli i sofregiu-hi la cansalada. Quan sigui rossa, incorporeu-hi la sípia tallada a daus, afegiu-hi la cervesa negra, tapeu-la i deixeu-la coure fins que la sípia comenci a ser tova.
Afegiu-hi l’all i el pebre vermell.
Incorporeu-hi el tomàquet a daus, l’orenga, sal, pebre i el sucre. Deixeu-ho concentrar bé.
Incorporeu-hi la tinta triturada amb el fumet de peix. Deixeu que arrenqui el bull i comproveune el punt de sal.
Salteu les trompetes i afegiu-les a la cassola.
Bulliu els rigatoni en l’aigua salada, escorreu-los bé i afegiu-los a la cassola. Barregeu-ho bé.
Feu un allioli negat amb els alls negres i l’oli d’oliva, i afegiu-ne un parell de cullerades a la cassola, amb el julivert picat pel damunt.

Preparació

També et pot interessar

Els 4 trens més emblemàtics del Principat

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

El millor pastís de formatge català a la pastisseria Larrosa de Flix

Tenochtitlán, el centre del món asteca