Risotto de moixernons amb verduretes

Descobreix els bolets de primavera!

Tipus de plat Primer

Dificultat Mitjana

Temps 30

Racions 4

Ràpida i senzilla Sense
gluten

Ingredients

400 g de moixernons
Moixernons
Arriben les primeres pluges de primavera i, si el temps ho permet, als boscos hi tornen a sortir alguns bolets, que ens serveixen per fer plats ben agradables. En aquesta època no hi ha tantes classes ni varietats com a la tardor, però les que es troben són d'una flaire sensacional. El moixernó (Calocybe gambosa) comença a sortir a l'abril, a les zones més temperades, fins al maig o juny, a les cotes més altes dels Pirineus. Es troba en prats i marges dels boscos de sòls calcaris, en forma d'erols. Ara bé, durant tot l'any se'n troben de dessecats (com els de la foto). El moixernó original és carnós, molsut, amb el barret enrotllat quan és jove i més aplanat a mesura que passen els dies i es fa vell. Al principi és de color blanquinós cru, i es va engroguint a mesura que passa el temps, fins a tornar-se de color marró. El peu és gruixut, carnós, robust i cilíndric. Té un sabor agradable, que recorda la farina fresca o l'escorça de formatges de pell florida blanca, com el camembert o el Tou dels Til·lers. És molt apreciat a Catalunya, i al País Basc, on l'anomenen perretxiko. Les millors maneres de preparar-lo són aquelles que no l'amaguen. Els exemplars més joves salteu-los amb espàrrecs de marge, i els més adults escabetxeu-los per fer una amanida, confiteu-los amb greix d'ànec per acompanyar una espatlla de xai rostida, o feu-los servir per a un guisat o un estofat, com el mític fricandó amb moixernons.
Aranca
200 g d’arròs bomba
4 carxofes
2 grans d’all
1 pastanaga
Pastanaga
Nap de reserva de la planta bianual que sembla que era habitual a l’Àsia central quan encara era de color malva i amb una consistència absolutament fibrosa. Una mutació li va donar el color clar i les atencions dels cuiners la van anar transformant fins a convertir-la, a mitjans del segle XIX, en el producte imprescindible a la cuina que és avui. Venuda sovint amb les fulles, per donar-li un aspecte més natural, convé eliminar-les per evitar l’excessiva evaporació que, a través d’elles, es produeix i les panseix. La mateixa raó per la qual convé guardar-les a la nevera en una bossa, però sense tancar-la del tot. Amb la part central, l’eix de l’arrel, més coriàcia i que, per a certs preparats, s’ha d’eliminar, constitueixen una font excel·lent de vitamines, fins i tot cuites, ja que la vitamina A, bona per a la vista, no es destrueix. Crues, a més, aporten molta vitamina C.
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
de Figueres
600 ml de brou d’au
1 pebrot verd
Pebrot verd
Conegut també com a 'pebrot italià', aquest fruit amb consideració de verdura presenta un color verd brillant característic, més clar que els altres, que sol virar a vermell en madurar, i una forma força més allargada, estreta, normalment recta i acabada en punta.

Poc carnós, de pela força fina i amb les llavors concentrades a tocar del copoll, la integritat és fonamental, a l’hora de comprar-lo, ja que la pela arrugada, i la presència de taques o ferides, solen ser símptomes d’una conservació excessiva o deficient.

El poc gruix de la polpa en desaconsella, a més de la incorporació a les amanides i altres preparats crus, l’escalivat i el guisat, reservant-lo per fregir o saltar en greix vegetal, per posar-lo com a acompanyant d’un peix o una carn cuits a la planxa, fregits o fets al vapor.
de tipus italià
1 pebrot
Pebrot
Arribats de la seva Amèrica nadiua arran del descobriment d’aquell continent en les dues formes bàsiques —dolça i picant—, seria la nostra agricultura la que en diferenciaria la varietat més carnosa —el morro de bou—, destinada a la graella o al forn, i la de parets més primes —l’anomenat 'italià'—, destinada a la paella.
vermell petit
150 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal en escates

Risotto de moixerons amb verduretes

Ingredients

400 g de moixernons
Moixernons
Arriben les primeres pluges de primavera i, si el temps ho permet, als boscos hi tornen a sortir alguns bolets, que ens serveixen per fer plats ben agradables. En aquesta època no hi ha tantes classes ni varietats com a la tardor, però les que es troben són d'una flaire sensacional. El moixernó (Calocybe gambosa) comença a sortir a l'abril, a les zones més temperades, fins al maig o juny, a les cotes més altes dels Pirineus. Es troba en prats i marges dels boscos de sòls calcaris, en forma d'erols. Ara bé, durant tot l'any se'n troben de dessecats (com els de la foto). El moixernó original és carnós, molsut, amb el barret enrotllat quan és jove i més aplanat a mesura que passen els dies i es fa vell. Al principi és de color blanquinós cru, i es va engroguint a mesura que passa el temps, fins a tornar-se de color marró. El peu és gruixut, carnós, robust i cilíndric. Té un sabor agradable, que recorda la farina fresca o l'escorça de formatges de pell florida blanca, com el camembert o el Tou dels Til·lers. És molt apreciat a Catalunya, i al País Basc, on l'anomenen perretxiko. Les millors maneres de preparar-lo són aquelles que no l'amaguen. Els exemplars més joves salteu-los amb espàrrecs de marge, i els més adults escabetxeu-los per fer una amanida, confiteu-los amb greix d'ànec per acompanyar una espatlla de xai rostida, o feu-los servir per a un guisat o un estofat, com el mític fricandó amb moixernons.
Aranca
200 g d’arròs bomba
4 carxofes
2 grans d’all
1 pastanaga
Pastanaga
Nap de reserva de la planta bianual que sembla que era habitual a l’Àsia central quan encara era de color malva i amb una consistència absolutament fibrosa. Una mutació li va donar el color clar i les atencions dels cuiners la van anar transformant fins a convertir-la, a mitjans del segle XIX, en el producte imprescindible a la cuina que és avui. Venuda sovint amb les fulles, per donar-li un aspecte més natural, convé eliminar-les per evitar l’excessiva evaporació que, a través d’elles, es produeix i les panseix. La mateixa raó per la qual convé guardar-les a la nevera en una bossa, però sense tancar-la del tot. Amb la part central, l’eix de l’arrel, més coriàcia i que, per a certs preparats, s’ha d’eliminar, constitueixen una font excel·lent de vitamines, fins i tot cuites, ja que la vitamina A, bona per a la vista, no es destrueix. Crues, a més, aporten molta vitamina C.
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
de Figueres
600 ml de brou d’au
1 pebrot verd
Pebrot verd
Conegut també com a 'pebrot italià', aquest fruit amb consideració de verdura presenta un color verd brillant característic, més clar que els altres, que sol virar a vermell en madurar, i una forma força més allargada, estreta, normalment recta i acabada en punta.

Poc carnós, de pela força fina i amb les llavors concentrades a tocar del copoll, la integritat és fonamental, a l’hora de comprar-lo, ja que la pela arrugada, i la presència de taques o ferides, solen ser símptomes d’una conservació excessiva o deficient.

El poc gruix de la polpa en desaconsella, a més de la incorporació a les amanides i altres preparats crus, l’escalivat i el guisat, reservant-lo per fregir o saltar en greix vegetal, per posar-lo com a acompanyant d’un peix o una carn cuits a la planxa, fregits o fets al vapor.
de tipus italià
1 pebrot
Pebrot
Arribats de la seva Amèrica nadiua arran del descobriment d’aquell continent en les dues formes bàsiques —dolça i picant—, seria la nostra agricultura la que en diferenciaria la varietat més carnosa —el morro de bou—, destinada a la graella o al forn, i la de parets més primes —l’anomenat 'italià'—, destinada a la paella.
vermell petit
150 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
sal en escates

Preparació

En una cassola de fang o en una paella, ofegueu la ceba, els pebrots, l’all, la carxofa i la pastanaga, tot picat molt fi, amb un raig d’oli d’oliva.
Una vegada comenci a daurar-se, afegiu-hi l’arròs i barregeu-ho bé. Aboqueu-hi el brou d’au de manera gradual, durant tot el procés de cocció de l’arròs, uns 16 min. Deixeu que l’arròs reposi i s’assequi, i afegiu-hi la nata.
Salteu els moixernons, ben nets, en una paella amb un raig d’oli d’oliva i un polsim de sal en escates, i barregeu-ho amb l’arròs. Serviu-ho.
Opcionalment, ho podeu acompanyar amb uns brots tendres o uns germinats.

Preparació

També et pot interessar

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

El millor pastís de formatge català a la pastisseria Larrosa de Flix

Els 4 trens més emblemàtics del Principat

Tenochtitlán, el centre del món asteca