Strudel farcit de gall negre del Penedès, bolets de temporada, foie amb reducció del suc de cocció, porto i tòfona

Tipus de plat Segon

Dificultat Mitjana

Sense
lactosa

Ingredients

pasta fil·lo
Pasta fil·lo
Preparat originari de l’Anatòlia, des d’on es va escampar per tot l’imperi turc, arribant, fins i tot, al Magrib. Amb una pasta inicial de farina, aigua, una mica d’oli i unes gotes de vinagre o 'raki', s’estira fins a deixar-la fina com un full de paper. Es fa servir per embolcallar tota mena de preparats i rep noms diferents ('brick', 'borek', 'baclaua', 'tiropita', 'gozleme'...). Té una capa o unes quantes, com a precedent de la pasta fullada.
gall
Gall
Conegut com a 'bruixa sense taques', perquè li falten les quatre taques, al final de les aletes dorsal i ventral, que presenta la bruixa. És un peix pla amb ulls grans, separats per una cresta òssia i situats tots dos a la part esquerra (la superior quan reposa al fons) del cos, just per sobre d’una boca força gran i retràctil. De color groc clar a la cara superior, que pot canviar, i rosat en la que es recolza al fons. De mida més gran que la palaia, amb el cos llis i les aletes de radis més llargs, pot tenir una mida suficient per ser tractat com el llenguado, és a dir, fet a filets un cop pelada la cara superior i escatada la inferior. Els exemplars de menys mida, per contra, se solen preparar arrebossats i fregits.
negre
2 cebes
2 pastanagues bouquet garni
Bouquet garni
Denominat així per la cuina francesa i els que creuen que dóna un toc de distinció, el manat d'herbes aromàtiques és el complement de molts brous i de les coccions en brou curt (estofat, brasejat, etc.), especialment les de carn. Constituït bàsicament per llorer i farigola, a la cuina tradicional francesa, pot incorporar altres elements, com el julivert, la part verda del porro, una penca d'api o, fins i tot, un canonet de canyella. Tot plegat, lligat amb un fil de cuina que permeti recuperar-lo un cop aromatitzat el preparat. O embolicat amb una gasa, que impedeix que se n'escampin les parts pel líquid de cocció. De fet, el concepte se sol generalitzar incloent-hi totes les verdures i les herbes que acompanyen la cocció però que no acaben formant part del plat. Potser per això hi ha qui opina que, sovint, el toc característic d'alguns cuiners el dóna el seu bouquet garni.
un got de vi ranci
150 ml de brandi
Brandi
Nom genèric que designa els destil·lats, envellits en bótes de fusta, dels productes alcohòlics obtinguts de qualsevol fruit, tot i que els més habituals són els obtinguts del raïm, que dóna els 'finos' o la brisa, que genera els marcs.

Inventat, sembla, pels comerciants holandesos, que buscaven reduir el volum de les càrregues de vi que embarcaven cap a Anglaterra (per afegir-hi aigua després), el pas per les bótes de roure en va fer un producte valorat i amb ràpida aplicació a la cuina, com a element que, pel grau alcohòlic, permetia, abans de la cocció en salsa, el flamejat de les carns, que es rostien tot transferint-hi els elements de sabor del brandi i eliminant-ne l’alcohol.

També es fa servir, sobretot el marc, com a líquid de conservació d’algunes fruites carnoses, especialment les prunes.
la pela d'1 taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
1 branca de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
bolets
oli de tòfona
Oli de tòfona
Preparat d’origen italià, encara que poc tradicional, posant a macerar el bolet —raspallat i rentat, i generalment tallat a làmines de gruix variable— en oli d’oliva verge extra uns dies, o fent-lo confitar, també en oli de la mateixa qualitat, a baixa temperatura una bona estona. N’hi ha dues variants, preparades, respectivament, amb tòfona blanca i tòfona negra: el primer és especialment adequat per amanir plats de pasta i arròs, sol o transformat en salsa de formatge. Per la seva banda, l’oli de tòfona negra combina millor amb plats de carn, especialment guisada, que en potencien el sabor més intens. Com en tots aquests preparats, convé tenir present que les essències més o menys artificials poden permetre donar gat per llebre. Cal, doncs, decantar-se per marques de confiança.
blanca
porto
Porto
Per la legislació portuguesa, el porto és el vi que s’elabora a la regió de l’Alt Duero mitjançant la fortificació del most més o menys fermentat amb esperit de vi i un procés posterior d’envelliment més o menys llarg. Originalment no fortificat i, per tant, sense el punt actual de dolçor, aquesta va ser una pràctica que van introduir els elaboradors per facilitar el viatge dels vins a Anglaterra, històricament, la gran consumidora d’aquest vi, i per permetre-li conservar el punt dolç que altrament desapareixia en ser completada la fermentació. Tot i que avui s’elaborin també portos blancs excel·lents, els més tradicionals continuen sent els negres, fets de cupatges de diversos vins, amb un grau alcohòlic final al voltant dels 16,5º i amb diverses categories (Ruby, Tawny o Vintage), segons el grau d’envelliment.
250 g de foie

Strudel farcit de gall negre del Penedès

Ingredients

pasta fil·lo
Pasta fil·lo
Preparat originari de l’Anatòlia, des d’on es va escampar per tot l’imperi turc, arribant, fins i tot, al Magrib. Amb una pasta inicial de farina, aigua, una mica d’oli i unes gotes de vinagre o 'raki', s’estira fins a deixar-la fina com un full de paper. Es fa servir per embolcallar tota mena de preparats i rep noms diferents ('brick', 'borek', 'baclaua', 'tiropita', 'gozleme'...). Té una capa o unes quantes, com a precedent de la pasta fullada.
gall
Gall
Conegut com a 'bruixa sense taques', perquè li falten les quatre taques, al final de les aletes dorsal i ventral, que presenta la bruixa. És un peix pla amb ulls grans, separats per una cresta òssia i situats tots dos a la part esquerra (la superior quan reposa al fons) del cos, just per sobre d’una boca força gran i retràctil. De color groc clar a la cara superior, que pot canviar, i rosat en la que es recolza al fons. De mida més gran que la palaia, amb el cos llis i les aletes de radis més llargs, pot tenir una mida suficient per ser tractat com el llenguado, és a dir, fet a filets un cop pelada la cara superior i escatada la inferior. Els exemplars de menys mida, per contra, se solen preparar arrebossats i fregits.
negre
2 cebes
2 pastanagues bouquet garni
Bouquet garni
Denominat així per la cuina francesa i els que creuen que dóna un toc de distinció, el manat d'herbes aromàtiques és el complement de molts brous i de les coccions en brou curt (estofat, brasejat, etc.), especialment les de carn. Constituït bàsicament per llorer i farigola, a la cuina tradicional francesa, pot incorporar altres elements, com el julivert, la part verda del porro, una penca d'api o, fins i tot, un canonet de canyella. Tot plegat, lligat amb un fil de cuina que permeti recuperar-lo un cop aromatitzat el preparat. O embolicat amb una gasa, que impedeix que se n'escampin les parts pel líquid de cocció. De fet, el concepte se sol generalitzar incloent-hi totes les verdures i les herbes que acompanyen la cocció però que no acaben formant part del plat. Potser per això hi ha qui opina que, sovint, el toc característic d'alguns cuiners el dóna el seu bouquet garni.
un got de vi ranci
150 ml de brandi
Brandi
Nom genèric que designa els destil·lats, envellits en bótes de fusta, dels productes alcohòlics obtinguts de qualsevol fruit, tot i que els més habituals són els obtinguts del raïm, que dóna els 'finos' o la brisa, que genera els marcs.

Inventat, sembla, pels comerciants holandesos, que buscaven reduir el volum de les càrregues de vi que embarcaven cap a Anglaterra (per afegir-hi aigua després), el pas per les bótes de roure en va fer un producte valorat i amb ràpida aplicació a la cuina, com a element que, pel grau alcohòlic, permetia, abans de la cocció en salsa, el flamejat de les carns, que es rostien tot transferint-hi els elements de sabor del brandi i eliminant-ne l’alcohol.

També es fa servir, sobretot el marc, com a líquid de conservació d’algunes fruites carnoses, especialment les prunes.
la pela d'1 taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
1 branca de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
bolets
oli de tòfona
Oli de tòfona
Preparat d’origen italià, encara que poc tradicional, posant a macerar el bolet —raspallat i rentat, i generalment tallat a làmines de gruix variable— en oli d’oliva verge extra uns dies, o fent-lo confitar, també en oli de la mateixa qualitat, a baixa temperatura una bona estona. N’hi ha dues variants, preparades, respectivament, amb tòfona blanca i tòfona negra: el primer és especialment adequat per amanir plats de pasta i arròs, sol o transformat en salsa de formatge. Per la seva banda, l’oli de tòfona negra combina millor amb plats de carn, especialment guisada, que en potencien el sabor més intens. Com en tots aquests preparats, convé tenir present que les essències més o menys artificials poden permetre donar gat per llebre. Cal, doncs, decantar-se per marques de confiança.
blanca
porto
Porto
Per la legislació portuguesa, el porto és el vi que s’elabora a la regió de l’Alt Duero mitjançant la fortificació del most més o menys fermentat amb esperit de vi i un procés posterior d’envelliment més o menys llarg. Originalment no fortificat i, per tant, sense el punt actual de dolçor, aquesta va ser una pràctica que van introduir els elaboradors per facilitar el viatge dels vins a Anglaterra, històricament, la gran consumidora d’aquest vi, i per permetre-li conservar el punt dolç que altrament desapareixia en ser completada la fermentació. Tot i que avui s’elaborin també portos blancs excel·lents, els més tradicionals continuen sent els negres, fets de cupatges de diversos vins, amb un grau alcohòlic final al voltant dels 16,5º i amb diverses categories (Ruby, Tawny o Vintage), segons el grau d’envelliment.
250 g de foie

Strudel farcit de gall negre del Penedès

Preparació

Rostiu el gall de forma tradicional amb les herbes, els licors i la taronja.
Un cop cuit i fred, traieu-li els ossos, talleu-lo a quadradets i el salteu-ho juntament amb els bolets, all i julivert i finalment el foie, rectifiqueu-ho de sal i pebre.
Incorporeu-hi el farciment dins un full de pasta fil·lo i introduïu-lo al forn a 180 ºC, 8 min.
Per a la salsa: reduïu el porto i afegiu-hi una mica de suc de la cocció, quan comenci a espessir, doneu-li un toc d’oli de tòfona.

Preparació

També et pot interessar

17 barris i viles marineres que has de conèixer

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Del 15 d'abril al 15 de maig - 1a Jornada Gastronòmica de l'Espàrrec de Navarra de Reyno Gourmet

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?