Yakisoba, sopa japonesa de fideus

Per Montse Estruch

Tipus de plat Primer

Dificultat Baixa

Racions 4

Ingredients

Per a la sopa:

1 l d’aigua
50 ml de salsa de soja
50 ml de sake
Sake
Tot i que en japonès correspon al concepte de beguda alcohòlica, la paraula sake designa, a occident, la beguda tradicional del Japó, que avui es fa a base d’arròs rentat, cuit al vapor, fermentat i, sovint, envellit en bótes d’aspecte peculiar. Tradicionalment, com els licors d’altres cultures, es feia per la fermentació d’arròs mastegat i escopit. El nihonshu —nom japonès per al sake— té un grau alcohòlic entre 12 i 16º. Els seus diversos tipus s’agrupen en tres grups: Mirin, el que s’empra a la cuina, Toso, un punt dolç i tradicional de l’any nou, i Seishu, més refinat i que sol ser el que trobem a les botigues. Se serveix tebi i en tasses de porcellana, però alguns elaboradors han elevat el seu grau alcohòlic i aconsellen prendre’l fred.
2 cullerades soperes de dashi (brou fet amb bonítol
Bonítol
És un parent relativament proper de la tonyina (ambdós pertanyen a la família dels escòmbrids), però de mida clarament inferior i que, tot i el nom, no s’ha de confondre amb el popular 'bonito del norte', que és, en realitat, una espècie més de tonyina, la tonyina blanca. A més de no passar, habitualment, del mig metre de llarg i dels tres o quatre quilos de pes, és fàcilment identificable per les bandes fosques que li recorren, obliquament, el llom (entre cinc i onze). Sobretot, a més, perquè se sol vendre fresc i com a peça sencera. De carn fosca i amb la característica banda encara més fosca a banda i banda del cos, la seva carn, de gust potent i una mica greixosa, sol ser més bona fregida que feta a la planxa, com en el cas de la tonyina. Però on resulta ideal és en guisats tipus marmitako, degudament trossejada i desespinada.
assecat i algues)

Per a la infusió:

30 g de ceps
Cep
Ha esdevingut darrerament, per obra i gràcia dels italians, el bolet més preuat pel gran públic. Potser per la facilitat de conservació, en no ser víctima de larves ni altres fongs, més enllà d’algun corcat superficial i un cop obviada la part de sota del barret, d’aspecte esponjós i no formada per làmines, que sol fer-se malbé, fins al punt que fa alguns anys es va començar a comercialitzar deshidratat, per perfumar guisats i plats de tipus risotto; actualment es pot trobar en pols i amb categoria d’espècia.

Sencer, amb barret de color variable i el peu inflat a la base, força característic, també es pot consumir cru, tallat a làmines fines, encara que sigui en els saltats i els guisats on desenvolupi tota la potència gustativa, a condició que no l’emmascarem amb altres ingredients de gust potent.
secs
5 g de te verd
Te verd
Fulles de l’arbre del te que, a diferència del te negre que solem prendre a Occident, no han estat sotmeses al procés d’oxidació i, per tant, conserven tota la riquesa d’antioxidants —i també de teïna, el principi estimulant— de la planta. Simplement dessecat, el te verd és extraordinàriament apreciat a Orient per la seva subtilitat i diversitat, tant en la variant xinesa (dessecat per calor) com en la japonesa (dessecat amb vapor). Curiosament, és també l’ingredient bàsic del te amb menta de la gastronomia nord-africana.

Bàsicament emprat en infusió, que no ha d’arribar mai a bullir, el te verd ha començat a entrar, com a herba, en certes preparacions de cuina, especialment a l’hora de les postres, precisament per la subtilitat de sabors i aromes que té pel fet de no haver fermentat i esdevingut te negre.
tetera japonesa

Per a la guarnició:

200 g de carpaccio de vedella
50 g de col xinesa (patsoy)
100 g de bolets shimeji
200 g de fideus
Fideus
El fideu és una de les pastes més comunes de la nostra cuina amb plats tan coneguts i populars a casa nostra com l’escudella d’arròs i fideus, i els fideus guisats amb conill i botifarra. Però mai no havia arribat a tenir un èxit tan espectacular fins que es va posar de moda la fideuada, un plat típic de la gastronomia valenciana, tot i que a les comarques de Tarragona ja s’elabora un rossejat de fideus des de temps ancestrals. El cert és que els fideus, siguin de cabell d’àngel, del número u o dos…, o els fideus corbats, els fideus foradats… omplen els prestatges de les nostres cuines i ofereixen un bon nombre de plats diferents, amb la forma diferent que tenen. No obstant la varietat d’aquesta pasta, tot els fideus estan elaborats amb farina de blat dur, aigua i sal; i se solen trobar sempre assecats, i poques vegades frescos, si no és a botigues molt artesanes d’elaboració de pasta fresca. I a la cuina donen molt de joc i moltes possibilitats gastronòmiques. Així, combineu amb els diferents sabors dels fideus, jugueu amb les diferents formes, però això sí, no els mescleu mai perquè cada varietat de fideus té un temps de cocció diferent.
japonesos bullits (anomenats soba)
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
tendra laminada fina
1 culleradeta de sèsam
Sèsam
És un dels conreus més antics de la humanitat i una de les plantes de les quals primer es va treure l’oli de les llavors –fins i tot el nom, en sumeri, fa referència a aquesta propietat-, que encara avui és molt consumit en la cuina oriental, tant en aquesta forma com en forma de pasta força líquida, la popular tahina, ingredient bàsic del no menys popular hummus.

Actualment han arribat als nostres mercats les llavors, crues o torrades, que es fan servir sovint per decorar pans (els de les hamburgueses, per exemple) i rebosteria oriental, un cop eliminada la clofolla. També, per enriquir amanides o sopes, amb les llavors senceres o prèviament esclafades i barrejades amb suc de llimona.

L’elevada proporció de calci, que volta l’1%, a més de la bondat de l’oli, resistent a l’enranciment, el fan un producte recomanable.
negre
2 flors de clavell mini
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
i sal

Yakisoba, sopa japonesa de fideus

Ingredients

Per a la sopa:

1 l d’aigua
50 ml de salsa de soja
50 ml de sake
Sake
Tot i que en japonès correspon al concepte de beguda alcohòlica, la paraula sake designa, a occident, la beguda tradicional del Japó, que avui es fa a base d’arròs rentat, cuit al vapor, fermentat i, sovint, envellit en bótes d’aspecte peculiar. Tradicionalment, com els licors d’altres cultures, es feia per la fermentació d’arròs mastegat i escopit. El nihonshu —nom japonès per al sake— té un grau alcohòlic entre 12 i 16º. Els seus diversos tipus s’agrupen en tres grups: Mirin, el que s’empra a la cuina, Toso, un punt dolç i tradicional de l’any nou, i Seishu, més refinat i que sol ser el que trobem a les botigues. Se serveix tebi i en tasses de porcellana, però alguns elaboradors han elevat el seu grau alcohòlic i aconsellen prendre’l fred.
2 cullerades soperes de dashi (brou fet amb bonítol
Bonítol
És un parent relativament proper de la tonyina (ambdós pertanyen a la família dels escòmbrids), però de mida clarament inferior i que, tot i el nom, no s’ha de confondre amb el popular 'bonito del norte', que és, en realitat, una espècie més de tonyina, la tonyina blanca. A més de no passar, habitualment, del mig metre de llarg i dels tres o quatre quilos de pes, és fàcilment identificable per les bandes fosques que li recorren, obliquament, el llom (entre cinc i onze). Sobretot, a més, perquè se sol vendre fresc i com a peça sencera. De carn fosca i amb la característica banda encara més fosca a banda i banda del cos, la seva carn, de gust potent i una mica greixosa, sol ser més bona fregida que feta a la planxa, com en el cas de la tonyina. Però on resulta ideal és en guisats tipus marmitako, degudament trossejada i desespinada.
assecat i algues)

Per a la infusió:

30 g de ceps
Cep
Ha esdevingut darrerament, per obra i gràcia dels italians, el bolet més preuat pel gran públic. Potser per la facilitat de conservació, en no ser víctima de larves ni altres fongs, més enllà d’algun corcat superficial i un cop obviada la part de sota del barret, d’aspecte esponjós i no formada per làmines, que sol fer-se malbé, fins al punt que fa alguns anys es va començar a comercialitzar deshidratat, per perfumar guisats i plats de tipus risotto; actualment es pot trobar en pols i amb categoria d’espècia.

Sencer, amb barret de color variable i el peu inflat a la base, força característic, també es pot consumir cru, tallat a làmines fines, encara que sigui en els saltats i els guisats on desenvolupi tota la potència gustativa, a condició que no l’emmascarem amb altres ingredients de gust potent.
secs
5 g de te verd
Te verd
Fulles de l’arbre del te que, a diferència del te negre que solem prendre a Occident, no han estat sotmeses al procés d’oxidació i, per tant, conserven tota la riquesa d’antioxidants —i també de teïna, el principi estimulant— de la planta. Simplement dessecat, el te verd és extraordinàriament apreciat a Orient per la seva subtilitat i diversitat, tant en la variant xinesa (dessecat per calor) com en la japonesa (dessecat amb vapor). Curiosament, és també l’ingredient bàsic del te amb menta de la gastronomia nord-africana.

Bàsicament emprat en infusió, que no ha d’arribar mai a bullir, el te verd ha començat a entrar, com a herba, en certes preparacions de cuina, especialment a l’hora de les postres, precisament per la subtilitat de sabors i aromes que té pel fet de no haver fermentat i esdevingut te negre.
tetera japonesa

Per a la guarnició:

200 g de carpaccio de vedella
50 g de col xinesa (patsoy)
100 g de bolets shimeji
200 g de fideus
Fideus
El fideu és una de les pastes més comunes de la nostra cuina amb plats tan coneguts i populars a casa nostra com l’escudella d’arròs i fideus, i els fideus guisats amb conill i botifarra. Però mai no havia arribat a tenir un èxit tan espectacular fins que es va posar de moda la fideuada, un plat típic de la gastronomia valenciana, tot i que a les comarques de Tarragona ja s’elabora un rossejat de fideus des de temps ancestrals. El cert és que els fideus, siguin de cabell d’àngel, del número u o dos…, o els fideus corbats, els fideus foradats… omplen els prestatges de les nostres cuines i ofereixen un bon nombre de plats diferents, amb la forma diferent que tenen. No obstant la varietat d’aquesta pasta, tot els fideus estan elaborats amb farina de blat dur, aigua i sal; i se solen trobar sempre assecats, i poques vegades frescos, si no és a botigues molt artesanes d’elaboració de pasta fresca. I a la cuina donen molt de joc i moltes possibilitats gastronòmiques. Així, combineu amb els diferents sabors dels fideus, jugueu amb les diferents formes, però això sí, no els mescleu mai perquè cada varietat de fideus té un temps de cocció diferent.
japonesos bullits (anomenats soba)
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
tendra laminada fina
1 culleradeta de sèsam
Sèsam
És un dels conreus més antics de la humanitat i una de les plantes de les quals primer es va treure l’oli de les llavors –fins i tot el nom, en sumeri, fa referència a aquesta propietat-, que encara avui és molt consumit en la cuina oriental, tant en aquesta forma com en forma de pasta força líquida, la popular tahina, ingredient bàsic del no menys popular hummus.

Actualment han arribat als nostres mercats les llavors, crues o torrades, que es fan servir sovint per decorar pans (els de les hamburgueses, per exemple) i rebosteria oriental, un cop eliminada la clofolla. També, per enriquir amanides o sopes, amb les llavors senceres o prèviament esclafades i barrejades amb suc de llimona.

L’elevada proporció de calci, que volta l’1%, a més de la bondat de l’oli, resistent a l’enranciment, el fan un producte recomanable.
negre
2 flors de clavell mini
oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
i sal

Preparació

Poseu l’aigua al foc. Quan arrenqui el bull, retireu-la i afegiu-hi la soja, el sake i el dashi.
Ompliu el colador de la tetera amb els ceps i el te. A continuació, aboqueu-hi a sobre la sopa japonesa. Deixeu-ho reposar uns quants minuts.
A part, salteu en una paella amb oli d’oliva i sal el patsoy i el shimeji.
Muntatge: en un plat soper poseu el carpaccio de vedella de manera que quedi dret, amb volum. Al costat poseu-hi els fideus i el patsoy també col·locat de forma vertical. Afegiu-hi les flors, la ceba tendra laminada i el sèsam. A continuació, serviu la sopa ben calenta al gust del comensal.

Preparació

També et pot interessar

14 pobles amb encant que has de visitar un cop a la vida

Menú de la setmana del 22 al 28 d'abril

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?