Sopa de xocolata blanca, iogurt, magrana fresca, festucs i llima

Per donar-vos un capritx

Tipus de plat Postres

Dificultat Baixa

Racions 4

Vegetariana Sense
gluten

Ingredients

220 g de xocolata blanca
Xocolata blanca
No tothom accepta qualificar-la com a xocolata, ja que el cacau no intervé en la preparació, tot i que sí que ho fa la mantega de cacau. La van inventar els suïssos, poc després de la I Guerra Mundial, per donar sortida als excedents de mantega de cacau. Comercialitzada per primer cop per Nestlé, en forma de barretes, és una pasta feta amb sucre, llet i mantega de cacau (el greix extret de la pasta de cacau). Té un punt de fusió més baix que la resta de xocolates, cosa que la fa més cremosa i especialment fonedissa a la boca, però força impròpia per treballar-la en pastisseria, per la facilitat que té la mantega de cacau per dissociar-se. En no tenir la teobromina del cacau, els efectes euforitzants de la xocolata no es donen en la variant blanca.
250 g de iogurt natural
170 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida
100 ml de llet
5 cm de citronel·la
1 magrana
Magrana
D’origen persa, la magrana va entrar en declivi a la cuina occidental a finals del segle xix, potser per la presència d’una llavor més o menys dura en cadascun dels grans que omplen les sis cavitats en què es divideix. O per la relativa dificultat en la preparació, que exigeix pelar la fruita i separar-ne les membranes internes. Els grans es poden afegir a les amanides i el fruit, que es conserva dues o tres setmanes, també es pot esprémer, fent-ne servir el suc per fer la granadina, un xarop emprat en pastisseria.
2 cullerades de festucs
Festucs
Fruit d'un arbre originari de l'Àsia menor (una regió que, encara avui, n'és la productora principal) que va arribar a la Mediterrània el segle I abans de Crist, i que es va escampar per tota la conca. Arbre dioic (amb peus mascles i femelles, com el salze), va desaparèixer de la Península, on els àrabs el conreaven, en ignorar els reconqueridors aquest fet i arrencar els peus mascles, segons ells, improductius. Avui reintroduït com a alternativa a l'ametller (hi ha cultius en zones del Segrià), per la resistència a l'assecada, el fruit, anomenat indistintament festuc (de l'àrab 'fústuq') o pistatxo (del grec 'pistákion'), s'ha fet un lloc a la cuina i la rebosteria, en part, pel color verd de la polpa, que apareix en pelar-lo, i, en part, per la textura, que, com la resta de fruita seca, pot aportar tant sencer com picat o mòlt. Torrat i, generalment, salat, és un aperitiu habitual.
torrats i pelats
pell de llima
Llima
Va arribar a la Península Ibèrica i al nord d’Àfrica des de l’Orient Pròxim durant l’edat mitjana. N’hi ha de diverses varietats: l’amargant o agre (Citrus aurantifolia), coneguda com a llimona mexicana, l’àcida (Citrus latifolia), que es coneix com la llima o llimona de Tahití o la llima persa, i la dolça (Citrus limetta). Es cultiven en zones temperades i en zones tropicals i subtropicals de tot el món. El sabor va en funció de la varietat, més àcides o més dolces. S’han d’escollir peces que pesin i que tinguin la pell ferma, brillant, de color verd intens i sensetaques ni talls. No s’han d’agafar toves o que presentin una forma dessecada o poc pesada, símptoma d’envelliment. Es fan servir per als mateixos usos que les llimones: per amanir plats, amanides, begudes, postres i combinats, però també per a fer receptes de cuina tropical, com el ceviche peruà. Per la seva frescor i alegria al nas, és ideal per a gelats, sorbets i granissats, i dóna un toc d’alegria a les postres i els combinats de fruita. Se’n poden elaborar conserves, com melmelades, confitures, gelees, chutneys o compotes.
ratllada finament

Sopa de xocolata blanca, iogurt, magrana fresca, festucs i llima

Ingredients

220 g de xocolata blanca
Xocolata blanca
No tothom accepta qualificar-la com a xocolata, ja que el cacau no intervé en la preparació, tot i que sí que ho fa la mantega de cacau. La van inventar els suïssos, poc després de la I Guerra Mundial, per donar sortida als excedents de mantega de cacau. Comercialitzada per primer cop per Nestlé, en forma de barretes, és una pasta feta amb sucre, llet i mantega de cacau (el greix extret de la pasta de cacau). Té un punt de fusió més baix que la resta de xocolates, cosa que la fa més cremosa i especialment fonedissa a la boca, però força impròpia per treballar-la en pastisseria, per la facilitat que té la mantega de cacau per dissociar-se. En no tenir la teobromina del cacau, els efectes euforitzants de la xocolata no es donen en la variant blanca.
250 g de iogurt natural
170 ml de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
líquida
100 ml de llet
5 cm de citronel·la
1 magrana
Magrana
D’origen persa, la magrana va entrar en declivi a la cuina occidental a finals del segle xix, potser per la presència d’una llavor més o menys dura en cadascun dels grans que omplen les sis cavitats en què es divideix. O per la relativa dificultat en la preparació, que exigeix pelar la fruita i separar-ne les membranes internes. Els grans es poden afegir a les amanides i el fruit, que es conserva dues o tres setmanes, també es pot esprémer, fent-ne servir el suc per fer la granadina, un xarop emprat en pastisseria.
2 cullerades de festucs
Festucs
Fruit d'un arbre originari de l'Àsia menor (una regió que, encara avui, n'és la productora principal) que va arribar a la Mediterrània el segle I abans de Crist, i que es va escampar per tota la conca. Arbre dioic (amb peus mascles i femelles, com el salze), va desaparèixer de la Península, on els àrabs el conreaven, en ignorar els reconqueridors aquest fet i arrencar els peus mascles, segons ells, improductius. Avui reintroduït com a alternativa a l'ametller (hi ha cultius en zones del Segrià), per la resistència a l'assecada, el fruit, anomenat indistintament festuc (de l'àrab 'fústuq') o pistatxo (del grec 'pistákion'), s'ha fet un lloc a la cuina i la rebosteria, en part, pel color verd de la polpa, que apareix en pelar-lo, i, en part, per la textura, que, com la resta de fruita seca, pot aportar tant sencer com picat o mòlt. Torrat i, generalment, salat, és un aperitiu habitual.
torrats i pelats
pell de llima
Llima
Va arribar a la Península Ibèrica i al nord d’Àfrica des de l’Orient Pròxim durant l’edat mitjana. N’hi ha de diverses varietats: l’amargant o agre (Citrus aurantifolia), coneguda com a llimona mexicana, l’àcida (Citrus latifolia), que es coneix com la llima o llimona de Tahití o la llima persa, i la dolça (Citrus limetta). Es cultiven en zones temperades i en zones tropicals i subtropicals de tot el món. El sabor va en funció de la varietat, més àcides o més dolces. S’han d’escollir peces que pesin i que tinguin la pell ferma, brillant, de color verd intens i sensetaques ni talls. No s’han d’agafar toves o que presentin una forma dessecada o poc pesada, símptoma d’envelliment. Es fan servir per als mateixos usos que les llimones: per amanir plats, amanides, begudes, postres i combinats, però també per a fer receptes de cuina tropical, com el ceviche peruà. Per la seva frescor i alegria al nas, és ideal per a gelats, sorbets i granissats, i dóna un toc d’alegria a les postres i els combinats de fruita. Se’n poden elaborar conserves, com melmelades, confitures, gelees, chutneys o compotes.
ratllada finament

Sopa de xocolata blanca, iogurt, magrana fresca, festucs i llima

Preparació

Poseu la nata i la llet en una cassola al foc amb la citronel·la aixafada. Escalfeu-ho fins a uns 80 ºC i deixeu-ho infusionar fins que es refredi.
Foneu la xocolata blanca al bany maria.
Retireu la citronella de la nata. Amb unes varetes, bateu-la lleugerament i barregeu-la suaument amb la xocolata.
Afegiu-hi el iogurt, barregeu-ho bé i deixeu-ho refredar.
Desgraneu la magrana amb les mans i trossegeu els festucs.
Serviu la sopa de xocolata blanca i iogurt en copes. Al damunt, poseu-hi uns grans de magrana, una mica de festucs i la pell de llima.

Preparació

També et pot interessar

Menú de la setmana del 22 al 28 d'abril

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

14 pobles amb encant que has de visitar un cop a la vida