Tagín de xai i verdures

Per Miquel Àngel Roque

Tipus de plat Segon

Sense
gluten Sense
lactosa

Ingredients

1 espatlla de xai
Espatlla de xai
Part corresponent a les potes anteriors del xai. De carn més tendra i delicada, ja que aquestes extremitats es fan servir menys que les posteriors, que, per contra, són més fàcils de desossar. Té un greix (greix dur) més consistent que el d’altres animals i que se solidifica ràpidament en refredar-se, que fa que s’aconselli el polit de les peces de carn abans de coure-les. La cocció seca (forn, brasa...) és la més indicada per a la carn d’aquest animal.
desossada
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
2 culleradetes de gingebre mòlt
2 culleradetes de comí
mitja culleradeta de nou
Nou
Fruita seca introduïda a Europa pels romans i que dóna, en botànica, nom genèric a la llavor que guarden dins del pinyol. La llavor de la nou té una forma complexa i creuada amb les meitats de la closca. D’aquí el fracàs habitual en trencar-les aprofitant-ne la sutura. Primer cal debilitar-la amb una lleugera pressió del trencanous i després, girant 90 graus, trencar la closca prement raonablement més fort. Per la fragilitat —s’enrancia i s’estova fàcilment-, la nou no sol ser present ni a les picades de la nostra cuina ni a les salses. Sense que això suposi que no s’hi pugui integrar i continuï fent només de toc final de pastissos, amanides i altres preparats. Per aconseguir-ho, la conservació hauria de fer-se en recipients hermèticament tancats i sense retirar-ne la closca.
moscada
2 culleradetes de cúrcuma
Cúrcuma
Rizoma d’una planta que recorda les nostres canyes i que és originària d’Indonèsia, la cúrcuma està emparentada amb el gingebre, que recorda en el sabor.

Va ser batejada com a 'cúrcuma' pels espanyols a partir de la paraula àrab que designa el safrà, ja que el seu color, un cop mòlta, el recorda. Fins al punt de ser coneguda com a 'safrà de l'Índia' i que s’hagin descobert falsificacions de safrà en pols fetes amb cúrcuma cuita, deshidratada i mòlta, el procés habitual de fabricació d’aquesta espècia.

De gust un punt més amargant, l’espècia veu aquesta propietat potenciada en la cocció, fet que recomana la prudència en el seu ús, ja que, a més, tendeix a ennegrir-se.

Bàsicament emprada per donar color, és, per exemple, la responsable del color de la mostassa nord-americana i un element imprescindible del curri i el 'chutney'.
1 bitxo
un pessic de brins de safrà
2 cullerades d'aigua bullent
2 pastanagues
2 naps
Nap
Planta de les crucíferes, parenta de la col, el rave i la mostassa. La modificació de la base de l’arrel, que s’infla i es carrega de substàncies de reserva, amb què la planta passa el fred i rebrota a la primavera, la va convertir en una de les primeres fonts d’alimentació dels humans recol·lectors. Aliment bàsic de les classes populars fins a l’arribada de la patata, s’ha convertit, a casa nostra, en un ingredient dels brous vegetals, per la capacitat d’absorbir greixos en estofats i fregits. A l’Europa nòrdica, per contra, es menja cru. Tendeix a ennegrir-se, si el pelem amb anticipació.
petits
2 carbassons
oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
sal

Tagín de xai i verdures Miquel Àngel Roque

Ingredients

1 espatlla de xai
Espatlla de xai
Part corresponent a les potes anteriors del xai. De carn més tendra i delicada, ja que aquestes extremitats es fan servir menys que les posteriors, que, per contra, són més fàcils de desossar. Té un greix (greix dur) més consistent que el d’altres animals i que se solidifica ràpidament en refredar-se, que fa que s’aconselli el polit de les peces de carn abans de coure-les. La cocció seca (forn, brasa...) és la més indicada per a la carn d’aquest animal.
desossada
1 ceba
Ceba
Bulb d’una planta herbàcia originària de l’Àsia central que van començar a valorar els egipcis, que n’oferien als déus i en dipositaven a les tombes com a aliment per al viatge al més enllà, però que també la van convertir en l’aliment principal dels esclaus que construïen les piràmides, funció que també va tenir durant l’edat mitjana a bona part d’Europa. De creixement bianual, la ceba és l’estructura de reserva que adopta la planta per superar l’hivern. Cal, doncs, diferenciar la ceba tendra de primer any del calçot, fruit del replantat de les cebes. En aquesta forma tendra (blanca i més o menys inflada) o deixada fer i, per tant, amb peles externes de color marró, la ceba pot consumir-se crua o cuita i, en aquest segon cas, com a verdura o com a integrant del popular sofregit, on allibera aigua i permet coure els ingredients.
2 culleradetes de gingebre mòlt
2 culleradetes de comí
mitja culleradeta de nou
Nou
Fruita seca introduïda a Europa pels romans i que dóna, en botànica, nom genèric a la llavor que guarden dins del pinyol. La llavor de la nou té una forma complexa i creuada amb les meitats de la closca. D’aquí el fracàs habitual en trencar-les aprofitant-ne la sutura. Primer cal debilitar-la amb una lleugera pressió del trencanous i després, girant 90 graus, trencar la closca prement raonablement més fort. Per la fragilitat —s’enrancia i s’estova fàcilment-, la nou no sol ser present ni a les picades de la nostra cuina ni a les salses. Sense que això suposi que no s’hi pugui integrar i continuï fent només de toc final de pastissos, amanides i altres preparats. Per aconseguir-ho, la conservació hauria de fer-se en recipients hermèticament tancats i sense retirar-ne la closca.
moscada
2 culleradetes de cúrcuma
Cúrcuma
Rizoma d’una planta que recorda les nostres canyes i que és originària d’Indonèsia, la cúrcuma està emparentada amb el gingebre, que recorda en el sabor.

Va ser batejada com a 'cúrcuma' pels espanyols a partir de la paraula àrab que designa el safrà, ja que el seu color, un cop mòlta, el recorda. Fins al punt de ser coneguda com a 'safrà de l'Índia' i que s’hagin descobert falsificacions de safrà en pols fetes amb cúrcuma cuita, deshidratada i mòlta, el procés habitual de fabricació d’aquesta espècia.

De gust un punt més amargant, l’espècia veu aquesta propietat potenciada en la cocció, fet que recomana la prudència en el seu ús, ja que, a més, tendeix a ennegrir-se.

Bàsicament emprada per donar color, és, per exemple, la responsable del color de la mostassa nord-americana i un element imprescindible del curri i el 'chutney'.
1 bitxo
un pessic de brins de safrà
2 cullerades d'aigua bullent
2 pastanagues
2 naps
Nap
Planta de les crucíferes, parenta de la col, el rave i la mostassa. La modificació de la base de l’arrel, que s’infla i es carrega de substàncies de reserva, amb què la planta passa el fred i rebrota a la primavera, la va convertir en una de les primeres fonts d’alimentació dels humans recol·lectors. Aliment bàsic de les classes populars fins a l’arribada de la patata, s’ha convertit, a casa nostra, en un ingredient dels brous vegetals, per la capacitat d’absorbir greixos en estofats i fregits. A l’Europa nòrdica, per contra, es menja cru. Tendeix a ennegrir-se, si el pelem amb anticipació.
petits
2 carbassons
oli d'oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
sal

Tagín de xai i verdures Miquel Àngel Roque

Preparació

Poseu un raig d'oli d'oliva en el tagín i afegiu-hi la ceba tallada a trossos grans. Deixeu que se sofregeixi a foc mitjà uns minuts.
Incorporeu-hi totes les espècies seques, excepte el safrà. Doneu-hi un parell de voltes i afegiu-hi la carn de xai tallada a trossos (jo he fet daus de la mida d'un mos).
Piqueu el safrà en un morter i aboqueu-lo sobre les 2 cullerades d'aigua bullent. Deixeu que infusioni un parell de minuts i afegiu-lo al guisat.
Assaoneu la carn amb un bon pessic de sal i pebre. Afegiu aigua fins just cobrir la carn i deixeu que cogui tapat a foc molt lent durant 1 h i 30 min.
Passat el temps, afegiu-hi les pastanagues i els naps pelats i tallats a daus i deixeu que tot cogui tapat 20 min més.
Afegiu-hi els carbassons tallats, tal com veus a la foto, i deixeu que cogui tapat 15 min més.

Podeu servir aquest tagín acompanyat d'arròs, cuscús o patates. Resultarà deliciós!

Preparació

També et pot interessar

El millor pastís de formatge català a la pastisseria Larrosa de Flix

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

Plans primaverals en família a Catalunya