Potser perquè era el plat típic que us feia la vostra àvia, perquè en menjàveu de petits a les grans celebracions i en guardeu un bon record o, senzillament, perquè us encanta. Ens hem proposat reivindicar aquells plats que pràcticament ja no fem a casa, però que no volem que es perdin. Des de clàssics de la ‘comida viejuna’, que tan bé reivindica Ana Vega al llibre Cocina viejuna, a plats populars de les cases dels nostres redactors i redactores. Que, qui ho sap, potser també es menjaven a casa vostra.
Comencem per tot un clàssic: el còctel de gambes. És un imprescindible de la cuina dels anys 70 i 80 que, siguem sincers, ja no cuinem si no és per riure una estona amb els amics o amb la família, o per compartir una estona de nostàlgia gastronòmica. És cert que, en moltes llars, el plat ja havia derivat en una barreja de salsa rosa, cabdells d’enciam, pinya i cues de gamba; servit, això sí, en una copa de cava. Nosaltres, però, estem convençuts que, ben elaborat, és un plat que no hauríem d’oblidar. De fet, podem afegir-hi petits canvis; per exemple, alvocat ‒com fan a Mèxic‒ o ou dur, Tabasco i xili ‒com al Perú. O, fins i tot, podem servir-lo en una ‘tortilla’ de blat de moro al forn ‒com és habitual en alguns països de l’Amèrica Llatina.
Un altre plat a reivindicar són els ous farcits. En moltes cases es barrejava el rovell amb tonyina i maionesa, però el farciment també pot incloure carn o confitats. No només el reivindiquem perquè és fàcil, ràpid i bo, sinó també perquè permet mil variacions. Voleu que tingui un toc modern i refrescant?: podeu afegir-hi mig alvocat i una culleradeta de coriandre ben tallat. També podeu optar per un altre peix, com bonítol i anxoves; o canviar la maionesa per una altra salsa, és clar. A més, és un pica-pica meravellós per combinar amb les patates, les escopinyes i el vermut.
Si ens llegiu habitualment, sabreu que som uns autèntics fans de les sopes. Per tant, no ens podem estar de reivindicar la sopa de ceba i, sobretot, ens recorda Carme Melià, la nostra cap de redacció, la sopa de pa i all. La primera, recepta popular francesa, ha passat de ser un plat habitual a la majoria de cases catalanes a trobar-nos-la, de tant en tant, en algun restaurant. El que ens preguntem és: per què hem de deixar de fer-la si és ben bona? A més, admet mil versions, com aquesta de Delicooks amb alga kombu. Tampoc no volem oblidar la sopa de pa i all, que molts relacionem amb la infància i que, malauradament, gairebé ja no la cuina ningú. Cada casa té la seva recepta, però, en general, es fa amb pa sec de barra, uns quants grans d’all, aigua i unes branques de farigola. Cuina d’aprofitament fàcil, bona i ràpida de fer. I ben barata!
Una altra recepta que no hem d'oblidar és el pastís de peix, fet, normalment, amb lluç. Tot i que la trobem en el receptari espanyol des de finals del segle XIX, es va començar a popularitzar als anys seixanta. Potser no cal decorar-lo com aleshores, però, per què hem deixat de fer-lo, si després anem a Astúries i ens llepem els dits amb el ‘pastel de cabracho’, que no deixa de ser una (fantàstica) versió de Juan María Arzak del mític pastís de peix? “No hace falta decir nada más”, que diria Schuster.
I si passem a les postres, no podem oblidar les llimones gelades, un altre clàssic ben fàcil de fer (aquí en trobareu la recepta, si voleu fer-les), que encara no sabem per què hem deixat d'elaborar. Que sí, que el ‘cheese cake’, el ‘carrot cake’ i els ‘cinnamon rolls’ són boníssims i està molt bé fer-los (i, encara més, menjar-los!), però pel camí no fa falta que oblidem els nostres clàssics. Un altre exemple és el pijama, aquestes postres fetes a base de flam, fruita en almívar, nata i gelat, creat per Paco Parellada, del restaurant 7 Portes, a principis dels anys 50 i inspirat en el ‘pêche melba’ francès.
Si seguim amb les postres, Aída Pallarès, responsable de la web i les xarxes socials, ens recorda que, entre tanta influència de la rebosteria americana, estaria bé que no oblidessim, per exemple, el pa de pessic de tota la vida que, a casa seva, sempre han conegut com la “coca de la tia Veva”. Tot i que, si consultem el Corpus del patrimoni culinari català ‒un altre llibre imprescindible‒, es coneix com a ‘pa de pessic de Vic’.
Ferran Caldés, redactor de la revista, aprofita, també, per reivindicar els bunyols de patata i ens explica que, des que va morir la seva àvia, no en menja. Tots tenim plats o receptes que ens feien les nostres àvies i les nostres mares, que no volem que es perdin, que caiguin en l’oblit, i un dia, enmig d’una espiral de nostàlgia, recordem que fa més de trenta anys que no mengem allò que tant ens agradava.
