Amb una relació entre la part comestible i el pes molt millor que la de l’escopinya i la tellerina, la cloïssa viu, com les altres, enterrada a la sorra, de la qual fa sobresortir els dos sifons amb què fa circular l’aigua que filtra amb les brànquies.

Amb diverses espècies de diferent valoració, la fina –caracteritzada per tenir els dos sifons separats- i la bavosa són les preferides, ambdues amb la closca fina i de color més o menys regular. Aquestes i altres espècies, com la rossa o la japònica, se solen cultivar a casa nostra des de mitjans del segle passat, cosa que ha permès popularitzar-ne el consum.

Tot i poder-la consumir just oberta i amb un raig de llimona, se sol coure al vapor, amb salsa, com en el cas de les cloïsses a la marinera, o integrada en plats com els arrossos caldosos, que eviten que s’assequi.