La Platjeta, adaptar-se per sobreviure

"Som els que no ens podem quedar a casa", diu Cristina Caparrós, armadora de L'Òstia i encarregada de La Platjeta, un projecte nascut al barri de la Barceloneta amb l'objectiu de donar a conèixer el peix i marisc fresc, de qualitat i de proximitat. Des de fa anys, s'encarreguen de proveir a restaurants de la zona i, en menor mesura, particulars. Del mar a casa. Sense intermediaris.

En pocs dies, però, la seva feina ha fet un gir de 180º. Quan es va declarar l'estat d'alarma i els restaurants van haver de tancar portes, a la Platjeta –petita empresa formada per tres dones i dos homes–, es van adonar que necessitaven reinventar-se. Adaptar-se a la situació. Van començar a córrer la veu, recordant a amics i coneguts que, ara que no podem sortir de casa, ells ens poden portar el peix a taula. "D'alguna manera, la nostra feina s'ha tornat social, estem portant menjar a la gent. Ara veuen el que fem cada dia, se'ns valora", explica Caparrós.

De fet, han passat de gestionar unes deu comandes al dia a superar la cinquantena i, fins i tot, per assegurar-se que poden donar servei a tothom, limitar els enviaments a Barcelona i, com a molt, part de l'àrea metropolitana. Es tracta de cistelles de gairebé un quilo i mig de peix (blau, blanc, closca i marisc) acabat de pescar, sense additius. Oblideu-vos, però, de triar: hi haurà el que hagin pescat aquell mateix dia. Una pesca que, segons explica Caparrós, també és més difícil: les embarcacions han de garantir un mínim de mesures de seguretat i, per desgràcia, no sempre és possible. Conseqüència: Aquests dies es veuen obligats a anar, fins i tot, al port de Vilanova i la Geltrú per omplir les cistelles.

"Què recordaràs quan tot hagi passat? Quina anècdota explicaràs d'aquí a uns anys?" La Cristina s'ho pensa i, durant uns segons, es fa el silenci a l'altra banda del telèfon. "El so dels barcos". A la Barceloneta, quan a les vuit del vespre tothom surt a aplaudir als sanitaris, els vaixells amarrats al port fan sonar la botzina. "Em posa la pell de gallina", confessa aquesta filla i néta d'armadores. "Una professió, afegeix poc abans d'acabar, que sempre han fet les dones".