Tastem-ne un de bo. El trobarem fresc, afruitat, lleugerament àcid, amb una graduació d’alcohol equilibrada, un toc de gas i —i això també és interessant— el comprarem a un preu assequible. Normalment el trobarem rosat, però també n’hi ha de negre. No és estrany que un vi tan amable com el Lambrusco s’hagi convertit en el vi italià que ha trencat més fronteres des dels anys 70. Ara és conegut arreu del món, però, igual que els passa a la pizza o la paella, cal anar amb compte: ens han fet passar per Lambrusco vins que no ho eren, o que no tenien la qualitat que caldria. Ara és el moment de treure’ns aquests complexos de sobre i de gaudir d’aquest escumós —‘frizzante’ o ‘spumante’, segons el cas— en la seva versió original, la de qualitat.
Des del temps dels romans
El Lambrusco és una beguda amb una llarga història, a Itàlia. Un vi d’orígens humils, que ja bevien grecs i romans. El territori d’origen és el nord del país, a l’Emília-Romanya —no només a la Toscana hi ha grans vinyes d’on neixen bons vins transalpins! També en això, el bon Lambrusco pot demostrar que és un vi que cal conèixer. Perquè més enllà de complementar qualsevol àpat, també és un escumós amb una complexitat singular.
La història del Lambrusco és plena de fets ressenyables. Antigament, se li havien reconegut qualitats medicinals. Va omplir les copes dels monarques i se servia a les taules papals. Al segle XV s’emprava com a moneda de canvi per pagar els aranzels. La llegenda assegura que fins i tot va contribuir a guanyar batalles. Avui ha conquerit el paladar de milers de comensals i és el vi italià més venut al món. El que cal és demanar l’autèntic de veritat i plantar cara als que l’imiten i l’elaboren malament.
Per evitar la propagació de falsos lambruscos i males còpies, els consells reguladors de les sis denominacions d’origen que han mantingut la tradició del Lambrusco (i que aixopluguen sis denominacions d’origen i una indicació geogràfica protegida) en reivindiquen les qualitats.
Una tradició posada al dia
Els primers lambruscos naixien de la Labrusca vitis, una varietat de raïm silvestre que Virgili ja citava en els seus escrits i que grecs i romans van aconseguir domesticar. Després de segles d’evolució, avui s’obtenen lambruscos rosats, negres, secs, semisecs, dolços, gasosos (‘frizzanti’) i escumosos (‘spumanti’). Cada celler li atorga la personalitat que desitja, sense perdre de vista que el Lambrusco és un vi festiu, associat a la celebració o a arrodonir el dia a dia. Un vi que passa bé, però no per això menys ric.
El respecte per la terra, el reconeixement de la tradició i la modernització d’instal·lacions són els pilars sobre els quals descansa la feina dels cellers que vetllen pel bon nom del Lambrusco. Els bons cellerers del Lambrusco escolten les vinyes, cullen el raïm en el punt de maduració correcte, el seleccionen, deixen que el most fermenti amb els seus llevats, sense sucres afegits, el fan refermentar per obtenir l’escuma que el caracteritza —el procés és equivalent al del cava o el xampany, rebutgeu falsos lambruscos amb gas afegit artificialment!—, el refreden, el filtren i l’envasen amb tota la cura imprescindible per obtenir un Lambrusco que faci honor al nom.
Els vins reconeguts pels consells reguladors neixen d’aquests processos, però tenen característiques del tot pròpies segons la zona.
A la província de Mòdena hi ha cinc denominacions d’origen protegides (DOP) de Lambrusco. El Lambrusco di Sorbara DOP és d’un color rosat suau, intensament perfumat i àcid. El color del Lambrusco Grasparossa di Castelvetro DOP presenta tocs violacis i l’escuma és subtil i efímera, mentre que el Lambrusco Salamino di Santa Croce DOP és d’un vermell pujat i amb aromes fresques. El Lambrusco di Modena DOP també és vermellós, ple de sabor i molt versàtil.
La província veïna, Reggio de l’Emília, és el territori de dues DOP. El Reggiano Lambrusco DOP es distingeix per ser un dels més elegants. Els Lambrusco de Colli di Scandiano e Canossa DOP s’estan valoritzant de nou gràcies a un treball intens de millora i recuperació de les vinyes d’aquest territori.
Queda encara un segell de qualitat: el Lambrusco IGP dell’Emilia, una indicació geogràfica protegida a la qual s’acullen vinyes disperses de Piacenza, Parma, Reggio de l’Emília, Mòdena i Bolonya.
Qualsevol d’aquestes marques us servirà per identificar un Lambrusco del bo. I això us ajudarà a gaudir molt més d’aquest escumós que, cal dir-ho amb justícia, ha introduït tanta gent al món del vi. Desacomplexeu-vos i sorpreneu-vos amb lambruscos bons de debò, els vostres àpats (pastes i pizzes, sí, però veureu que podeu fer molts maridatges que ni havíeu imaginat!) s’encomanaran de l’esperit alegre i festiu d’aquest vi.
