La nit del 23 de juny, un bon foc encès amb la flama del Canigó, petards i coets, i, per descomptat, la coca de Sant Joan i un cava ben fresquet o un porró de vi de postres, sigui un moscat, un ranci, una garnatxa, una malvasia, un vi de panses o una mistela, entre d’altres. La nit de Sant Joan, la nit més curta de l’any, era tradició elaborar una coca de forma rodona, tal com ens explica Joan Amades en el seu Costumari català, que feia referència al solstici d’estiu. Els pastissers de tot Catalunya s’esmercen tota la nit, pastant una massa feta de farina, ous, llevat, sucre, pell de llimona, canyella, llard o mantega, sal i nou moscada. Quan la massa està ben reposada, s’estira, no amb forma rodona, com antigament, sinó amb forma ovalada. Al damunt s’hi disposen pinyons i trossos de fruita confitada i es deixa llevar. Una vegada ha llevat el volum suficient, les coques es posen al foc a una bona temperatura. Sortint del foc, daurades i calentes, una gran part es farceixen d’una bona crema, encara que també se’n poden trobar amb cabell d’àngel, trufa o nata.