Navalles, escopinyes, cloïsses... Les bivalves de Nadal

D’aspecte inconfusible en forma de tub ovalat i obert pels dos extrems, la navalla és un marisc de carn dura. Coeu-les breument a la planxa, al forn o al vapor, perquè si ho feu amb una cocció prolongada seran un àpat difícil de digerir.

Siguin de color blanquinós o marró, aquests bivalves llisos i triangulars presenten sempre un aspecte brillant. Als mercats els venen juntament amb la rossellona. La seva carn, tot i que és escassa, és molt gustosa.

La millor opció per cuinar-les és fer-les cuites al vapor, i queden perfectes com a aperitiu! També les podeu triar per a les vostres preparacions marineres. A les llotges catalanes són considerablement abundants i les distingireu per la seva conquilla ovalada amb els extrems arrodonits i les valves simètriques de color blanquinós.

Són els cosins dels cargols punxencs, pel seu aspecte semblant, tot i que varien pel que fa al color, que és entre violeta i terrós, i la seva forma és lleugerament diferent. Perquè quedin ben bons, és fàcil: simplement, bulliu-los.

Qui no coneix aquestes closques de to negre blavós que creixen arrelades a les roques? Siguin de roca o cultivats, els musclos són excel·lents a la marinera.

En el nostre imaginari són el símbol per excel·lència del camí de Sant Jaume que penja de les motxilles dels pelegrins. A taula, tenen una bona presència amb les seves valves de mida considerable, amb les quals no calen floritures als emplatats perquè per si soles fan patxoca. Tot el mol·lusc, i no només la llengüeta taronja, és comestible. Excel·lents a la meunière, és a dir, cuinades amb mantega, sal, pebre i suc de llimona.

Aquests mol·luscs d’una sola valva i de cos en forma d’espiral són petitons, una mida perfecta per anar picant-los fent el vermut. Són resistents i poden aguantar molt de temps fora de l’aigua.

El seu aspecte brillant li ha conferit un dels noms amb què es coneix, ‘lluenta’, mentre que la seva coloració, entre grisenca i vermellosa, li ha proporcionat una segona denominació, ‘petxinot de sang’.

Per la closca sabreu si es tracta d’una escopinya de gallet –closca arrissada i amb marcades línies radials– o d’una escopinya gravada –closca dentada amb franges concèntriques–. Ambdues tenen un gust saborós i constitueixen un aperitiu perfecte.