Mamífer salvatge proper al conill, de qui es diferencia per les orelles més llargues, la mida més gran i la forma més estilitzada. A diferència del conill, a més, suporta malament la captivitat, fet que ha determinat que, encara avui, la font d’abastiment de llebres principal sigui la caça. Viure en llibertat fa la seva carn fosca i fibrosa, per la qual cosa reclama una bona neteja i un marinat amb vi negre de cos, però defugint el 'faisandage', en ser fàcilment alterable. Per conservar-la, cal recórrer a la congelació, un cop la peça neta, rentada amb vi negre i fregada amb rom i espècies. Amb el 'râble' (conjunt de ronyonada i potes del darrere) com a part més preuada pels experts, la llebre reclama coccions prolongades (guisats, estofats, civets, patés, etc.), que l’entendreixin, amb receptes que s’inspiren en els plats preparats amb conill.