D’origen persa, la magrana va entrar en declivi a la cuina occidental a finals del segle xix, potser per la presència d’una llavor més o menys dura en cadascun dels grans que omplen les sis cavitats en què es divideix. O per la relativa dificultat en la preparació, que exigeix pelar la fruita i separar-ne les membranes internes. Els grans es poden afegir a les amanides i el fruit, que es conserva dues o tres setmanes, també es pot esprémer, fent-ne servir el suc per fer la granadina, un xarop emprat en pastisseria.