Si us parlo d'una criatura de carn ferma i sucosa atrapada dins d'un vestit magenta llampant i lluent de reflexos metal·litzats, amb tendència a deixar un rastre de mans tacades de color vermell per allà on passa, no sabreu si estic parlant d'IronMan o de cireres.
Al juny, aquestes cosines de les prunes, dels préssecs, dels albercocs i de les ametlles, criatures totes elles que amaguen un cor prenyat de cianur tan tòxic com el de l'heroi de Marvel, arriben al mercat i s'ofereixen impúdiques com una renglera de natges vestides amb malles de licra tibants.
De les cireres totes soles ja n'hi ha prop de 900 varietats, i són la banda més dolça de la família Prunus. Les guindes són les cosines rarotes, el típic parent agre i aspre que té tirada cap al món dels licors i els aiguardents. Amb elles s'elaboren el sherry anglès, el guignolet d'Anjou, la ratafia de Provença, el marrasquino italià i el kirsch alsacià.
La cruixalenca –o picota– és una cirera pròpia d'Extremadura, més menuda que les altres, de color granatós intens i amb un gust més dolç. Té poca polpa i, com que és una varietat tardana, es pot collir sense la tija que la uneix a l'arbre, perquè amb el temps extra que ha passat a la branca el foradet que li fa de melic ha pogut cicatritzar i l'arrencada no provoca una ferida en la fruita. Si voleu comprar cruixalenques, fixeu-vos bé que el foradet de la cirera sigui ben sec i tancat.
Les cireres són les úniques fruites de pinyol no climatèriques, és a dir, que no continuen madurant després de collir-les. S'han d'agafar madures i per això són éssers fràgils. Guardeu-les a la nevera, no els arrenqueu el tronquet i no les renteu fins just abans de consumir-les: són molt sensibles a la humitat.
La millor manera de comprar una bona cirera és fixar-se, més enllà del color –que sovint no indica maduresa ni dolçor, sinó que és cosa de la varietat–, que tingui la tija ben subjecta i que no tingui la pela arrugada ni esquinçada. Recordeu allò que va dir IronMan: "El vestit i jo som u".
