Hi ha els plàtans comestibles crus (Musa cavendishi), els de fregir o ‘plátano macho’ i també els nans (Musa paradisiaca). Aquests darrers són originaris de l’Àsia meridional i ja eren coneguts a la Mediterrània cap a l’any 650 Ac. Van arribar a les illes Canàries el segle xv, i d’allà es van introduir a les Amèriques. El cultiu comercial a les Canàries s’inicià a final del s. XIX, i és aquí on es cultiven diverses varietats de plàtan, entre les quals el plàtan nan. No supera els 12 cm de llargària, i se’n poden trobar diverses varietats, molt apreciables per la bona maduració un cop fora de la planta. Tenen un sabor dolç, intens i perfumat, amb una consistència gens farinosa, ben al contrari que el plàtan de fregir, de consistència terrosa, ja que gairebé no conté hidrats de carboni senzills. El plàtan nan és apte per a les elaboracions que fem amb aquesta fruita, però és molt més vistós i es pot presentar de múltiples maneres: en suc, batut, amanit, fregit, en amanida, etc.