Cucurutxos de tonyina

Per Montse Estruch

Tipus de plat Primer

Dificultat Alta

Racions 4

Sense
lactosa

Ingredients

1 paquet de pasta brick
2 clares d’ou
300 g de tonyina fresca
10 g de pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
1 l d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
100 g d’olives negres
1 ou dur
2 anxoves en oli
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
1 culleradeta de tàperes en vinagre
50 g de maionesa
100 g de pebrot
Pebrot
Arribats de la seva Amèrica nadiua arran del descobriment d’aquell continent en les dues formes bàsiques —dolça i picant—, seria la nostra agricultura la que en diferenciaria la varietat més carnosa —el morro de bou—, destinada a la graella o al forn, i la de parets més primes —l’anomenat 'italià'—, destinada a la paella.
vermell escalivat
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
la ratlladura de la pell d’una llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
pètals de flors
Pètals de flors
En els últims anys, les flors s’han tornat a posar de moda en la gastronomia, però ja formaven part de la cuina de cultures ancestrals. Ara reviuen la seva màxima esplendor de mans de molts cuiners, que veuen en els colors dels pètals un nou bri d’alegria per a les seves creacions. Però cal reivindicar en aquests pètals la naturalesa de cada flor, amb el perfum inclòs, que moltes vegades no trobem en les flors cultivades. Les varietats que podeu trobar més usualment en botigues especialitzades són pètals frescos de roses, pensaments, geranis, tagets, violetes, clavellines, calèndules... i moltes més. En aquests comerços us les vendran netes de pesticides i adobs químics, és important que us n’assegureu. A la cuina, mengeu-les amb moderació i poseu-les a coure a la cassola sempre a l’últim moment, perquè es mantingun ben fresques, vistoses i aromàtiques.
brots vegetals
sal

Cucurutxos de tonyina

Ingredients

1 paquet de pasta brick
2 clares d’ou
300 g de tonyina fresca
10 g de pebre negre
Pebre negre
Fruit del pebrer, que, just quan comença la maduració, es cull i es posa a assecar, fet que en provoca l’enfosquiment i l’arrugat característic de la pell. Una pell que, en el cas del pebre blanc, menys picant, ja que es cull més madur, s’elimina per remullar en salmorra, abans d’assecar-lo. Originari de l’Índia i consumit des de temps immemorials, va ser la moneda de canvi amb què els romans pagaven (d’aquí la frase 'pagar en espècies') els tributs als pobles bàrbars que els amenaçaven. Disponible tant en gra sencer com mòlt, és recomanable recórrer al primer, si el consum no és relativament ràpid (un parell de mesos), ja que el pebre mòlt perd ràpidament bona part de l’aroma i el sabor. Un efecte que també produeix la cocció, quan supera l’hora i mitja. D’aquí que sempre s’aconselli pebrar els plats cap al final del procés.
1 l d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
verge extra
100 g d’olives negres
1 ou dur
2 anxoves en oli
50 ml d’oli d’oliva
Oliva
Fruit de l’olivera, que, fins que es va inventar l’espinyolador, estava condemnat a convertir-se en oli o a ser un aperitiu. Des d’aleshores, però, va poder entrar a la cuina com un ingredient més, fins i tot amb dret a cocció. I també enriquir el ventall de productes conservats, gràcies al farciment. El primer i més tradicional, el de l’anxova, però avui amb un nombre interessant de variants, com el pebrot.
1 culleradeta de tàperes en vinagre
50 g de maionesa
100 g de pebrot
Pebrot
Arribats de la seva Amèrica nadiua arran del descobriment d’aquell continent en les dues formes bàsiques —dolça i picant—, seria la nostra agricultura la que en diferenciaria la varietat més carnosa —el morro de bou—, destinada a la graella o al forn, i la de parets més primes —l’anomenat 'italià'—, destinada a la paella.
vermell escalivat
1 fulla de llorer
Llorer
Fulles seques de l’arbre originari de la conca mediterrània, que els grecs havien dedicat al déu Apol·lo i amb les branques del qual feien les corones que posaven als herois i els artistes reconeguts.

Lanceolada i de color verd fosc brillant quan és fresca, la fulla sol tenir un toc amargant que perd en assecar-se, mentre conserva la resta de principis aromàtics, molt potents, que aconsellen dosificar-ne l’ús. Sobretot tenint en compte que, com més n’allarguem la cocció, més aroma i sabor alliberarà.

Potser per això, va perdre protagonisme en benefici de les espècies a la cuina aristocràtica. Malgrat tot, va ser i és un element imprescindible del manat d’herbes aromàtiques de la cuina tradicional, juntament amb la farigola i el julivert, així com d’alguns preparats, com l’escabetx, els farcits o les marinades.
la ratlladura de la pell d’una llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
pètals de flors
Pètals de flors
En els últims anys, les flors s’han tornat a posar de moda en la gastronomia, però ja formaven part de la cuina de cultures ancestrals. Ara reviuen la seva màxima esplendor de mans de molts cuiners, que veuen en els colors dels pètals un nou bri d’alegria per a les seves creacions. Però cal reivindicar en aquests pètals la naturalesa de cada flor, amb el perfum inclòs, que moltes vegades no trobem en les flors cultivades. Les varietats que podeu trobar més usualment en botigues especialitzades són pètals frescos de roses, pensaments, geranis, tagets, violetes, clavellines, calèndules... i moltes més. En aquests comerços us les vendran netes de pesticides i adobs químics, és important que us n’assegureu. A la cuina, mengeu-les amb moderació i poseu-les a coure a la cassola sempre a l’últim moment, perquè es mantingun ben fresques, vistoses i aromàtiques.
brots vegetals
sal

Preparació

Poseu a bullir la tonyina en aigua freda amb el llorer, la sal, uns grans de pebre negre i una mica d’oli d’oliva. Deixeu que arrenqui el bull. Un cop veieu que canvia de color, retireu-la i deixeu-la refredar en la seva mateixa aigua. Reserveu-la i deixeu-la a la nevera, coberta d’oli.
Barregeu 50 g de maionesa amb les anxoves picades molt petites, l’ou dur tallat molt petit, les tàperes i una mica de ratlladura de pell de llimona. Barregeu-ho tot i reserveu-ho.
Talleu la pasta brick en quatre parts. Enrotlleu-les amb un motlle de cucurutxos pintat amb oli. Pinteu la pasta amb la clara i poseu-la al forn a 160 ºC uns minuts, fins que quedi daurada. Deixeu-la refredar.
Farciu els cucurutxos amb la tonyina i la maionesa aromatitzada. Munteu el plat procurant que els cucurutxos us quedin en moviment. Acabeu-lo amb pètals de flors, brots vegetals, pebrot i olives picades.

Preparació

També et pot interessar

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

14 pobles amb encant que has de visitar un cop a la vida

4 de maig - 17a edició de Tast amb Llops a Gratallops