La volta al món a través de l’arròs
Una de les modes japoneses que ha arribat més lluny és el sushi, un plat en què l’ingredient estrella sol ser el peix o el marisc crus, però que sense l’arròs no seria res. Per elaborar aquests rotlles tan ‘mainstream’ i, sobretot, per preparar els clàssics pastissets ‘mochis’, s’utilitza l’arròs japònica, una varietat de gra curt bastant enganxosa.
L’arròs de gra llarg, en canvi, s’emmarca en la família índica i és una varietat que necessita més aigua i més temps de cocció, com el cas de l’arròs basmati. Aromàtic i saborós, aquest gra és típic de la cuina de l’Índia o el Pakistan i és ideal per a receptes amb verdures trossejades o combinacions fresques.
L’expansió del conreu de l’arròs a Europa no començaria fins més tard, quan va arribar a Pèrsia i a Mesopotàmia. Uns segles després els grecs també el van adoptar, però per les seves finalitats medicinals i no com a producte bàsic de consum. A la península Ibèrica vam començar-lo a emprar amb l’arribada dels musulmans, i actualment és un dels ingredients més bàsics de la dieta mediterrània. A Itàlia, per exemple, l’aplicació més important d’aquest cereal és el risotto, típic de Milà i elaborat, en la seva versió més clàssica, amb bolets i parmesà.
A casa nostra, l’arròs s’ha convertit en molt més que la base de nombroses receptes: és una tradició de diumenge i una excusa deliciosa per reunir-nos al voltant de la taula. El cuinem amb carn, amb peix o amb verdures, en fem paelles i rossejats, i hem adaptat moltes variants d’aquest cereal universal a la manera de fer dels nostres fogons.
