Vaig conèixer la lingüista Carme Junyent, que va morir el 3 de setembre, per un estimadíssim nexe comú, Pere Comellas. Era el seu veí de despatx a la universitat, col·laborador al Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), i han signat alguns llibres plegats. En Pere i jo som amics des de petits, ho hem compartit tot, és padrí de la meva filla i sabem que sempre hi serem per al que sigui.
La Carme, com testimonien els seus articles de la sèrie No patiu per mi a Vilaweb, era molt aficionada a la gastronomia. Amb el temps vam celebrar vetllades i àpats en diferents restaurants on, per sobre de tot, assaboríem els seus ensenyaments, anècdotes i nutritius diàlegs sobre antropologia lingüística.
Recordo que, quan es va posicionar contra el “tots i totes”, li vaig expressar la meva impotència per no poder fer servir cuinera en lloc de cuiner com a genèric, perquè el 99% de la cuina la fan les dones.
Per a mi, el regal va ser tenir l’oportunitat de tastar en primera persona part de l’extraordinària saviesa, intel·ligència, cordialitat i compromís que avui tothom li reconeix, però, amb el temps, em vaig adonar que amb la Carme em lligava una altra cosa, i des d’abans de conèixer-nos.
Suposo que influït per la meva convivència amb en Pere, i encara més amb la meva companya de vida, l’Anna, que també és filòloga, fa molt de temps que em vaig fixar en els isomorfismes entre les llengües i les cuines per mirar d’entendre l’ecologia gastronòmica. Quantes vegades m’heu sentit dir que la cuina es declina en cuines com el llenguatge es declina en llengües? Per això vaig dissenyar el Corpus de la cuina catalana com el diccionari de la nostra tradició culinària.
Fugint d’essencialismes o de qualsevol temptació supremacista, per rigor i ètica sempre m’obligo a una prevenció metodològica; que allò que defenso per a la meva cuina ho pugui defensar tothom per a la seva. Aquesta mirada s’assembla, d’alguna manera, a la visió que caracteritzava l’enyorada Carme quan proposava que defensar el català no era sinó la nostra responsabilitat amb la diversitat lingüística. I que, perquè el català no desaparegui, més important que reconeixements o proteccions és fer-lo servir i transmetre’l.
Així doncs, és per la part alíquota de responsabilitat que tenim amb la cultura i l’alimentació del món pel que hem d’usar i transmetre tant la llengua com la cuina. No badem.
