La imitació com a estratègia profitosa per a la supervivència del grup és eficaç, per això la practiquem tant els simis com altres bèsties. Els humans, malgrat haver desenvolupat formes més complexes de gestió, transmissió i creació de coneixement, encara imitem el que fan els nostres conciutadans.
I, encara que sembli que no som capaços de tenir una personalitat diferenciada, repetim el que veiem perquè és lògic i segur. Si un altre menja això i després no té mal de panxa, és que el menjar deu ser bo. El mecanisme és tan simple com pràctic. Per això els membres de cada comunitat han anat confluint en els seus comportaments, creences, preferències i gustos, generant les diferents cultures i tradicions.
El fet és que, més enllà de la conveniència, construïm la nostra identitat repetint el que fan els que considerem els nostres iguals o referents. Hi ha molt d’aspiracional en les nostres opcions, en siguem conscients o no.
Aquest mateix gregarisme és el que crea els estils, les modes i les tendències, fent que en pocs anys ens arribés a agradar combinar sabates de taló i escalfadors, dur muscleres molsudes o passar del camal estret a la pota d’elefant.
La tecnologia ha pervertit darrerament el mecanisme, perquè el que veiem ara a les pantalles és el que fan no al nostre poble, comarca o país, sinó a milers de quilòmetres.
Les xarxes socials uniformitzen la manera de menjar ometent condicionants com la proximitat. La comunitat que percebem avui en dia és global. Som tants els que tendim a menjar el mateix que cada vegada més gent mengem menys coses, empobrint dramàticament l’agrobiodiversitat. Si tots els restaurants de cuina suposadament creativa o moderna repeteixen arreu les mateixes elaboracions, s’obliden milions de plats i variants locals, amb els seus ingredients locals.
Per entendre’ns, el problema no és que no ens pugui venir de gust, de tant en tant, guacamole mexicà, ramen japonès, cebiche peruà, poke hawaià, pizza o pastís cremós de formatge. Però si tots mengem sempre el mateix a tot arreu, la producció d’aliments no és sostenible i el món esdevé un lloc molt més avorrit.
No es tracta, doncs, de prohibir l’omnipresent pota de pop africà amb Parmentier de patata, però caldria garantir que a Galícia trobarem molt més pop a feira, i a casa nostra pop roquer amb patates i allioli. Tan tradicionals o creatius com ens vingui de gust.
