Productes de desembre

La consumim en estat immadur, com a verdura, però no sempre ha estat així. Primer era una planta ornamental —menjar-ne, deien, provocava bogeria—, fins que va anar-se introduint a la cuina, quan es va millorar per fer-li perdre l'amargor, un problema de les albergínies massa madures. Es pot resoldre posant-les tallades en aigua o pelant-les. L'inconvenient de tenir una polpa esponjosa és que absorbeix oli de cocció, per això és recomanable fer-les amb algun arrebossat, tot i que la millor manera és al caliu o al forn.

Apreciada des de l'antiguitat pels olis essencials que dóna, que s'empren en perfumeria i cosmètica, aquesta planta herbàcia fa temps que és present a les nostres cuines. Es ven tant fresca com deshidratada, encara que en aquest segon cas té força menys sabor. És originària de Malàisia i, en anglès, rep el nom de 'lemon-grass' per l'olor de llimona que desprèn. De la tija, que fa un parell de pams, se n'utilitza la base bulbosa, la part més tendra i consumible en cru. La resta es pot fer servir per perfumar brous i salses, però caldrà retirar-la al final de la cocció. Habitual a la cuina del sud-est asiàtic, combina força bé amb el gingebre, l'all, la llet de coco i el pebrot. És habitual incorporar-la en diverses infusions.

Les cols de Brussel·les són un ingredient gustós de les minestres de verdures. Soles, tan sols bullides i amanides amb mantega o oli, resulten una bona guarnició per a rostits de carns grasses. També queden bé a la crema, o gratinades al forn. Reclamen una cocció prudent que no passi dels 7 minuts per evitar-ne l’enfosquiment i una textura pastosa, que les fa desagradables al paladar. I, també, per evitar que alliberin el component sulfurós responsable de la tradicional flaire de cols bullides.

Originàriament prové de la Xina, on la fusta del caquier, l'arbre del caqui, és molt apreciada, ja que resulta ser parenta del banús. Va arribar a Europa des del continent americà, però avui dia els caquis que podem comprar es conreen sobretot al País Valencià, on tenen una denominació d'origen per a la varietat roja brillant. La fruita presenta una forma que recorda al tomàquet, tot i que el color és més ataronjat. Pel que fa al gust, és un fruit extremament dolç. N'hi ha dues varietats, l'astringent, que obliga a esperar que el fruit estigui ben madur i tou, i la no astringent, la més habitual, que es pot consumir encara que estigui una mica verda.

Descoberta per casualitat per un pagès belga a mitjan segle XIX. Derivada de la xicoira, ha de créixer en absència de llum i en un ambient càlid i humit. Les millors són les blanques, de forma afinada i amb dues úniques fulles a la part exterior. Actualment, també hi ha l'endívia roja, fruit d'una hibridació amb el radiccio, que resulta menys amargant que la tradicional. Bona part de l'amargor es concentra en el tronxo de la base, que se sol retirar fent un con amb l'ajut d'un ganivet. Consumida crua a casa nostra, als Països Baixos es menja brasejada i embolicada amb pernil i gratinada. Convé preparar-la en el darrer moment, per evitar que ennegreixi i n'augmenti l'amargor.

Verdura massa poca valorada que, en zones de la península Ibèrica, per Nadal mereix un lloc a taula. Emparentat amb la carxofa i originari de la regió mediterrània, se'n menja la tija de les fulles, que es protegeixen de la llum dels darrers dies per fer-les més blanques i tendres. S'han de pelar per la cara externa, per retirar-ne la part peluda i els nervis, i blanquejar per fer-los perdre el sabor amargant que tenen. Amb problemes d'oxidació que el fan ennegrir en contacte amb l'aire, el vinagre, i la llimona en l'aigua de cocció o de remull en són la solució. Sovint, un cop cuit, es prepara amb una beixamel o una salsa de formatge o d'anxoves.