Ja fa uns quants anys, un bon expert em va explicar que convenia posar nom als ministeris i les conselleries dels àmbits que es consideressin essencials, perquè aquest fet aparentment simple obligava l’Administració a ocupar-se’n amb una dedicació especial. Suposo que una reflexió semblant és la que ha dut els pagesos mobilitzats a reclamar que el Departament torni a incloure explícitament l’agricultura, la ramaderia i la pesca al seu enunciat. Els felicito, doncs, per l’acord. Però, alhora, admeto que no em fa gràcia que deixi de dir-se d’Alimentació, tenint conselleries d’altres drets fonamentals com salut, educació i cultura.
He escrit i he fet mil ponències explicant que no hem de defensar la pagesia i la gent del mar per un romanticisme bucòlic (tot i que no seríem res, ni individualment ni com a comunitat, sense la tradició cultural que representen). Tampoc perquè siguin els jardiners del territori (encara que, si mai faltessin, gastaríem molt més a intentar combatre els incendis de sisena generació i altres desastres mediambientals). Sobretot, hem de mantenir la diversitat dels petits i mitjans productors perquè són l’única garantia del fet que continuarem menjant.
Quan explico això, hi ha qui em diu que no és veritat, que de menjar ja ens n’arriba d’altres llocs amb sous més baixos i amb menys controls. Però això és un miratge. Ningú no ens assegura que seguiran arribant de fora prou aliments i bé de preu. Repassem la història o mirem el que passa a Gaza. Per sort, per aquests vorals la majoria no hem conegut com n’és, de terrible, la gana, però això ens pot fer irresponsables, i és molt perillós.
També n’hi ha que creuen que les noves tecnologies –algunes realment interessants– ens garantiran una alimentació sense pagesos ni pescadors. Per fer-ho curt, segur que això no passarà els pròxims anys. I no podem dejunar mentre es desenvolupen, s’implementen i s’escalen aquestes panacees. A més, qualsevol nou model alimentari, per ser sostenible, no només ha de ser productiu, també democràtic. Cal evitar dependre d’oligopolis estranys que ens farien veure la padrina.
De fet, el problema és que als ciutadans urbans ens cauen lluny l’agricultura, la ramaderia i la pesca. Per això, pel nostre bé, hem de tornar a ser plenament conscients que és aquest petit i pintoresc tant per cent de persones que treballen al camp i al mar l’únic que ens garanteix el dret a menjar cada dia.
