Jo podria viure de pa, formatge de cabra sec i albercocs en una lloriguera amb l'entrada tapada amb rocs ben triats, molt arreglada, passada l'última alzina al tombant d'un camp d'ordi primerenc. Els vespres aniria a la vora de la bassa, seuria en una pedra i anunciaria cantant entre els joncs, amb granotetes als cabells i als dits, la vinguda de la pluja. Elles se'm menjarien els mosquits, i jo sabria tocar el flabiol duduk. El nom armeni del duduk, tsiranapok, sovint es tradueix com a 'flauta d'albercoc', però en realitat significa 'l'ànima de l'albercoquer', perquè es fa amb la fusta d'aquest arbre, i això li dona una ressonància dolça i estranya, una mica més greu que la del flabiol català, semblant a la de la veu humana.
El seu és un cant místic, solemne i grandiós que ve de molt endins i de molt lluny. La música del duduk va ser reconeguda per la Unesco com a tresor del patrimoni cultural immaterial d'Armènia, i, el 2005, el duduk va ser declarat una obra d'art del patrimoni intangible de la humanitat.
A plena llum del dia, el món em veuria només un cop l'any, al maig, quan sortiria, enlluernada de sol, per anar a plaça a comprar pa, formatge, llonganissa i vi ranci sec, vestida amb un mocador groc amb sanefes dibuixades pels regalims de suc d'albercocs menjats a mossegades, i un barret de palla decorat amb camamilla, calèndula, sempreviva, espernallac i hipèric. Les padrines mormolarien que soc folla, que no hi soc tota, i la canalla inventarien malnoms de resultes de parar l'orella a les converses dels adults aquell dia a l'hora de dinar.
L'abril del 1967, Michel i Albert Roux, dos dels xefs més prestigiosos del món, van inaugurar a Mayfair, Londres, Le Gavroche, un dels restaurants més importants de la nostra època. Va tancar l'any passat i, al llarg de tot aquest temps, un dels seus plats més emblemàtics va ser l'omelette soufflé Rothschild, un suflé d'albercocs i taronja, fet amb confitura d'albercocs frescos i Cointreau; una pirueta culinària amb una gran dificultat tècnica. Mentre va ser obert, la visita a Le Gavroche era un pas obligatori en la formació del paladar i el gust de qualsevol que volgués ser mai considerat un gurmet de debò.
Amb tot, mai ningú a la història de la humanitat ha menjat albercocs més bons que els que es mosseguen a peu dret, al punt que són perfectament madurs, al mig del mercat on s'acaben de comprar, acompanyats de formatge sec de cabra i un glop de vi ranci sec. Són millors encara si es degusten en sandàlies.
