'Abu, ¿Por qué esta noche es distinta de las otras noches?' Tota la família asseguda a taula i en Simón, que era el més petit de tots, tal com marca la tradició, feia aquesta pregunta. I, aleshores, l’avi Jorge explicava, any rere any, la sortida del poble d’Israel d’Egipte i l’alliberament de l’esclavatge. Començava així la celebració de la Pasqua jueva o Péssah. Depenia de les ganes i de l’humor de l’avi Jorge aquella nit que el relat fos més o menys florit, però, en general, tothom parava atenció... tret de l’àvia Anita, que estava pendent que no es refredés el sopar i remugava quan la narració s’allargava. Al mig de la taula, esperava una safata plena de menjar. Era la 'kearà', o safata pasqual, amb les menges simbòliques pertinents. D’entre totes, en Simón recorda com li agradava sucar api en un bol d’aigua salada i preguntar a l’avi per què ho feien. I l’avi s’esplaiava: l’api, que és un símbol de vida, es mulla a l’aigua salada, com si fossin les llàgrimes dels nostres avantpassats que van patir l’esclavitud, per no oblidar-nos d’on venim i del que potser ens tocarà viure.
El pa àzim
Els dies abans de la Pasqua, en sortir de l’escola, en Simón i la seva germana anaven directament a casa dels avis. Calia ajudar l’àvia a cuinar i preparar la matsà, el pa àzim (sense llevat). La sortida dels jueus d’Egipte va ser precipitada i durant el seu periple pel desert només podien fer el pa amb farina i aigua. Per recordar-ho, la tradició diu que per Péssah s’ha de buidar el rebost i treure’n tot el que pugui fermentar (farina, pasta, llegums). Per això, en Simón i la seva germana ho ficaven tot en unes bosses ben grosses que l’àvia Anita deixava a casa d’una veïna no jueva mentre durava la festa, així s’estalviava de cremar-ho, com feien altres famílies que potser tenien més recursos. També era preceptiu netejar la casa a fons. Ell i la seva germana recorrien cada racó amb una llanterna buscant la més petita engruna de pa. En Simón em confessa que si en trobaven alguna se la cruspien.
Les turbulències econòmiques que a finals dels anys 90 van assolar bona part de l’Amèrica Llatina van obligar en Simón a deixar Xile, i aleshores es va establir a Catalunya. Tots aquests anys, ha tingut el cap ocupat en altres coses i no ha celebrat cap Pésakh, ni el Xavuot, ni el Roix ha-Xanà ni el sàbat. Ara bé, el naixement del seu primer fill (li han posat Elies) li ha fet replantejar-se la seva relació amb la pròpia identitat jueva. Vol fer partícip l’Elies de la memòria familiar i no vol que es perdi tants segles d’una tradició que ell sí que va viure: els gustos, les olors, les preguntes, les històries. Perquè el judaisme, per a en Simón, és fe, però encara més és pertinença.