Varietat de l’endívia tradicional obtinguda no fa gaires anys de la hibridació de l’endívia amb el 'radiccio' vermell, i que incorpora el color moradenc clàssic de la verdura italiana a les puntes de les fulles exteriors quan apunten fora de la terra, abans de collir-les.
Amb una tècnica de conreu força idèntica a la de l’endívia convencional, inventada al segle XIX pel botànic belga Brezier, l’endívia roja té la mateixa consistència però un gust força més dolç, que la fa ideal per a les amanides.
Un gust, però, que perd en coure-la. De la mateixa manera, perd el color, fets que desaconsellen fer-la servir al marge de les amanides més o menys variades. En tot cas, cal preparar-la al darrer moment, per evitar l’enfosquiment de les fulles, que es produeix en contacte amb l’aire i l’acer de ganivets i tisores.