Si professes obsessivament les creences que esbomben a les xarxes socials des dels seus púlpits tecnològics els apòstols mediàtics de la bellesa, l’èxit, la riquesa i la vida eterna que et prometen la salvació, deus haver vist que la dieta antiinflamatòria és l’última moda que cal seguir.
Jo no soc dietista ni nutricionista, però tinc la sort de treballar amb un bon grapat d’aquestes professionals, rigoroses i excel·lents. M’expliquen que la inflamació és una reacció natural de defensa que té el cos per mirar de recuperar-se quan pateix algun dany, i que la podem classificar en aguda —inflor i envermelliment localitzats i temporals, quan ens pica un insecte, rebem un cop...—, i crònica, resultat de rebre agressions menys evidents però constants, com la ingesta regular de tòxics (fumar, respirar aire contaminat, beure i menjar malament...) o d’altres comportaments poc saludables que ens estressen el cos de manera continuada i, a la llarga, el deterioren amb conseqüències associades a diferents malalties.
També m’expliquen que el que té els millors efectes antiinflamatoris és menjar cada dia un alt percentatge de fruita i verdura fresca variada, llegums, cereals integrals, peix blau, fruita seca, bolets i oli d’oliva verge extra... Preparar uns bons sofregits i fer servir més herbes i espècies per cuinar; no només perquè així els menjars seran gustosos, que és prou important, sinó també perquè, de passada, esdevindran més antioxidants i beneficiosos. Cuinar, sí, i evitar els ultraprocessats saturats de coses que no molen.
Cuinar cuina catalana i dieta mediterrània, efectivament. Què passa? Que encara que sigui molt bona, la quotidianitat ens avorreix? Que preferim identificar un enemic proper, econòmic i a l’abast al qual poder renunciar després d’haver-lo culpat de tots els nostres mals i problemes? Que sense una fruita cara i desconeguda, una infusió estranya, un suplement o un fermentat de l’altra banda del món, sense cap panacea o revelació que pretengui ser la font de l’eterna joventut, la cosa no ens motiva prou?
De fet, aquesta angoixa per descobrir cada dia a les xarxes un nou miracle ja és prou estressant. Per combatre-la, goso proposar, en lloc de cap superaliment o dieta alternativa, que tornem a mirar l’excel·lent pel·lícula Beautiful Girls, del 1996, i n’assaborim uns diàlegs que reflexionen —parlant de la vida afectiva i professional— sobre la necessitat de buscar contínuament coses diferents, de saber trobar la felicitat en allò quotidià i de què significa la maduresa.
