Un diumenge de ja fa uns quants anys, jo devia tenir set o vuit anys, vam sortir amb la família a caminar pels volts de Sant Segimon del Montseny, amb el centre excursionista del meu poble, la Garriga. Érem una quarantena llarga i la colla feia goig. Marxàvem al so d’El tren pinxo de Banyoles entre prats d’una verdor espaterrant, fins que vam parar en sec en topar, al bell mig del camí, amb un bitllet de dues mil pessetes a sota d’una tifa de vaca. El cap de colla s’hi va acostar, va furgar el bodegó amb el bastó de líder acabat en punta, va alçar la vista al cel, va fer una broma esparracada i una rialla estrident, i va passar de llarg, més dret ara que abans.
Per entendre el que va passar després, cal saber que les colles d’abans seguien codis i jerarquies molt estrictes. El cap i la seva cort obrien el pas i decidien quan es caminava i quan es parava; quins trencants s’agafaven i quins no. Els seguien els membres de seccions tècniques, amb bessons cantelluts i malles d’especialista, que només s’arriscaven a barrejar-se amb la colla regular, puntualment, per fer safareig. El gruix central del ramat el componien senderistes flonjos o poc competitius, felicianos, gent normal amb bermudes del mercat i canalla. No hi havia adolescents si no eren alfes nerviüts, futures promeses de l’ultratrail amb calçat car de GoreTex. Abans de morir devorat pel bullying a l’aire lliure, l’adolescent tou optava per quedar-se a casa en un ostracisme protector, mirant manga al Canal 33 o Pressing Catch, o llegint.
De seguida, els joves es van congregar al voltant del pastís de fems a imitar el líder de la manada, que amb el seu gest havia deixat ben clar que cap excursionista que s’ajupís a tocar merda per dues mil peles seria respectat mai més. Amb pals i branques, van furgar i vociferar, com ximpanzés, fins que se’n van avorrir i ho van deixar estar. I el bitllet va quedar allà.
Dues mil peles, llavors, eren prou per comprar un tortell de nata a Can Mario, la pastisseria de més anomenada del poble. El xivarri i la colla van seguir el seu camí. Jo vaig procurar quedar arrecerada. Vaig acostar-me a mirar la tifa ben seca, em vaig ajupir, vaig agafar el bitllet, que en va sortir impol·lut, i me’l vaig posar a la butxaca d’amagat.
Quan vam arribar al poble i el grup es va disgregar, em vaig acostar al pare. Sense dir res, li vaig ensenyar el bitllet que havia collit. Va somriure i em va deixar decidir en què gastar-lo, i aquell dia, a casa, vam menjar tortell de nata per postres.
