Si un Josep Maria un bon dia marxés molt lluny i, al cor verd fosc d'una jungla espessa, fent cassoleta amb les mans davant de la boca, exclamés ben fort "cama-seeeecs!", llavors en un radi de dos quilòmetres a la rodona apareixeria del no-res un Jaume que cridaria "no són aqueeests, els bolets del fricandooó?". Això és un mecanisme automàtic que duem incorporat els catalans de sèrie, que posa en marxa una discussió ancestral i acarnissada: "jo el faig així", "jo el faig aixà", "a mi em queda bo", "a mi també, però el bolet que hi va és aquest", "ah, no! El bolet que hi va és aquest altre!"... I jo ho puc solucionar, això, perquè conec el secret de l'equívoc dels fongs del fricandó.
Tradicionalment, els moixernons eren els bolets que hi anaven, de nom científic Tricholoma georgii o Calocybe gambosa, que, com els cama-secs, es cullen a la primavera. De fet, avui és més habitual veure-hi els Marasmius oreades, també dits carreretes, cremalloles, moixerigues o corretjoles, que són una mica més barats. Tant l'un com l'altre són tan fàcils de trobar com d'assecar, creixen en prats d'herba i en jardins i se'ls coneix de lluny perquè allà on treuen el cap hi creix l'herba més fosca i més alta.
Tots dos, un cop secs i posats en bossetes, fan tot l'efecte de ser encenalls de fusta i fa vora cent anys que se n'intercanvien el nom i els usos en mercats i places, i que se'ls confon.
El malentès va néixer una primavera dels anys vint del segle passat a l'àrea metropolitana, quan, a causa d'inclemències meteorològiques, els carregaments de moixernons que sortien del Pallars per anar a abastir els mercats de la capital, com feien cada any, no hi van arribar a temps. La clientela els esperava amb candeletes i els botiguers barcelonins, per no perdre el negoci, van oferir, com a alternativa, els cama-secs. De vegades, avisant del canvi, i de vegades, no.
I, de fet, ja hi queden bé tots dos bolets, al fricandó, però aquesta és la història que amaguen, que és curiosa, bonica i maca de saber.
