El nom expat se sol aplicar als immigrants que tenen diners, qualificació laboral i feines ben pagades, les quals, gràcies a la digitalització, poden ser deslocalitzades. També s'aplica als estudiants de màsters i de postgraus amb un alt poder adquisitiu. Sovint, provenen de països amb una renda més alta que la nostra: Itàlia, França, el Regne Unit... També, els Estats Units i el Japó. Cada cop n'arriben més de tot arreu.
Sabem que tota generalització és en gran part mentida, però, per entendre'ns, podem parlar d'un expat tipus com d'una persona de mentalitat oberta i professionalment preparada, tirant a jove i, òbviament, imbuïda pel marc cultural actual, que és més individualista que col·lectiu, pel que fa als projectes de vida, que, d'altra banda, tampoc no es plantegen a gaire llarg termini. D'entrada, quan venen aquí busquen viure bé, un bon clima en un ambient cosmopolita i un entorn urbà amb tots els serveis i les connexions per viatjar constantment.
Declaren que la gastronomia local és una de les motivacions que els han fet escollir casa nostra, i les seves despeses confirmen que gasten força en restaurants. Ara, quan ens fixem en el que mengen i en els llocs on van, la imatge canvia. L'arquetip de l'expat és un consumidor empedreït d'ous Benedict en un local recent on tothom parla anglès, o de cafè d'especialitat acabat de torrar mentre, en solitud en una taula, fa feina amb el portàtil.
L'Administració els mima perquè els associa a prosperitat, però hi ha veïns que comencen a pensar que han de competir amb ells no només per l'habitatge, sinó també per la preservació d'un marc cultural propi, el halar inclòs.
Com diu tothom des de fa mil·lennis, som el que mengem, i, com diu el savi de l'antropologia alimentària Jesús Contreras, mengem com vivim. Els expats són voluntàriament ciutadans del món, busquen el sol i la platja, però el seu paisatge ja no és la imatge de la proximitat.
La seva finestra a l'exterior són les pantalles, on és molt més fàcil veure-hi avocado toasts o buddha bowls que no pas pa amb tomàquet, i guia els seus destins un mapa digital interactiu on troben abans els locals de brunch que els d'esmorzars de forquilla, i els rooftops abans que les tavernes de barri.
Per independents que siguem, tots necessitem sentir-nos part d'una comunitat, i ells, com nosaltres, mengen per assemblar-se als que senten com els seus. Però si els ho posem prou fàcil –han de percebre que hi ha oferta a l'abast– i els semblem prou moderns, sans i atractius –i la nostra gastronomia ho té–, a més de nacionalitzar-se en la internacional expatriada voldran formar part d'un país que menja escudella, cargols a la llauna, faves ofegades, suquet de peix, botifarra amb rovellons i mones de Pasqua. Ara, per a això primer han de veure que nosaltres ho fem. I que fer-ho ens fa feliços.
