Cake de pastanaga i festucs

Per Gemma Clofent

Tipus de plat Postres

Dificultat Baixa

Vegetariana

Ingredients

300 g de pastanagues
150 g de sucre
150 g de festucs
Festucs
Fruit d'un arbre originari de l'Àsia menor (una regió que, encara avui, n'és la productora principal) que va arribar a la Mediterrània el segle I abans de Crist, i que es va escampar per tota la conca. Arbre dioic (amb peus mascles i femelles, com el salze), va desaparèixer de la Península, on els àrabs el conreaven, en ignorar els reconqueridors aquest fet i arrencar els peus mascles, segons ells, improductius. Avui reintroduït com a alternativa a l'ametller (hi ha cultius en zones del Segrià), per la resistència a l'assecada, el fruit, anomenat indistintament festuc (de l'àrab 'fústuq') o pistatxo (del grec 'pistákion'), s'ha fet un lloc a la cuina i la rebosteria, en part, pel color verd de la polpa, que apareix en pelar-lo, i, en part, per la textura, que, com la resta de fruita seca, pot aportar tant sencer com picat o mòlt. Torrat i, generalment, salat, és un aperitiu habitual.
pelats sense sal (si són salats, no cal posar la sal indicada a la recepta)
40 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
4 ous
16 g de llevat Royal
2 culleradetes d’espècies en pols (vainilla, gingebre, canyella, clau, anís
Anís
Aiguardent fruit de la maceració en alcohol de destil·lació de diverses plantes aromàtiques, amb predomini de les llavors d’anís. Pertany a una família de begudes espirituoses mediterrànies (la legislació comunitària no els considera aiguardents, en no haver-hi fermentació alcohòlica), inicialment transparents i que adquireixen una tonalitat blanquinosa quan es barregen amb aigua, gràcies a la presència de l’anetol aportat per la planta d’anís. Té dues categories principals: el dolç, amb una graduació de 30 º, i el sec, que arriba als 50 º. És un ingredient fonamental de la barreja dels traginers i els cigalons de la nostra revolució industrial, i continua tenint categoria de beguda humil, rescatada, només, per donar un toc perfumat a bona part de la nostra pastisseria tradicional, especialment a la Catalunya Nova.
…)
1 culleradeta d’aroma de vainilla
Vainilla
L’autèntica —no parlem pas de la que s’elabora per síntesi química— neix de l’orquídia grimpadora, una flor amb més de 50 espècies, que habiten a la regió tropical del planeta. La millor prové de l’espècie Vanilla planifolia. La petita beina (d’aquí ve el nom) es cull quan deixa el color verd per engroguir. Després passa per diversos processos d’assecat i fermentat, que acaben donant-li l’aspecte i les propietats d’olor i sabor que coneixem. Té un interior ple de petites llavors i una polpa ennegrida, responsable de bona part de les seves propietats gustatives, gràcies al contingut en vanil·lina. Conservada en pots hermètics, si la colgueu amb sucre us el perfumarà, convertint-lo en sucre vainillat.
ratlladura d’una llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
1 polsim de sal

Per a la glaça:

100 g de xocolata blanca
Xocolata blanca
No tothom accepta qualificar-la com a xocolata, ja que el cacau no intervé en la preparació, tot i que sí que ho fa la mantega de cacau. La van inventar els suïssos, poc després de la I Guerra Mundial, per donar sortida als excedents de mantega de cacau. Comercialitzada per primer cop per Nestlé, en forma de barretes, és una pasta feta amb sucre, llet i mantega de cacau (el greix extret de la pasta de cacau). Té un punt de fusió més baix que la resta de xocolates, cosa que la fa més cremosa i especialment fonedissa a la boca, però força impròpia per treballar-la en pastisseria, per la facilitat que té la mantega de cacau per dissociar-se. En no tenir la teobromina del cacau, els efectes euforitzants de la xocolata no es donen en la variant blanca.
20 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
1 cullerada de licor limoncello
Limoncello
Licor de llimona tradicional de les regions mediterrànies del sud d’Itàlia, preparat a base d’infusionar, durant unes tres setmanes, pell de llimona no tractada en alcohol d’alta graduació (90º, generalment), i incorporant-hi un percentatge de sucre que li dóna un toc dolç que, en servir-lo fred, s’atenua. El licor, que des de fa poc s’ha popularitzat en molts altres llocs, es prepara, com les nostres ratafies, a les cases amb diversa fortuna. La dificultat principal és aconseguir un alcohol de prou graduació que extregui tots els olis essencials de la pell de llimona. La majoria de particulars empren amb aquesta intenció la també popular grappa. Té altres parents molt menys coneguts, com l’'arancello' (fet amb pell de taronja) i el licor de mandarina, també, com ell, amb propietats digestives reconegudes.
ratlladura d’una llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.

'Cake' de pastanaga i festucs / Gemma Clofent Gemma Clofent

Ingredients

300 g de pastanagues
150 g de sucre
150 g de festucs
Festucs
Fruit d'un arbre originari de l'Àsia menor (una regió que, encara avui, n'és la productora principal) que va arribar a la Mediterrània el segle I abans de Crist, i que es va escampar per tota la conca. Arbre dioic (amb peus mascles i femelles, com el salze), va desaparèixer de la Península, on els àrabs el conreaven, en ignorar els reconqueridors aquest fet i arrencar els peus mascles, segons ells, improductius. Avui reintroduït com a alternativa a l'ametller (hi ha cultius en zones del Segrià), per la resistència a l'assecada, el fruit, anomenat indistintament festuc (de l'àrab 'fústuq') o pistatxo (del grec 'pistákion'), s'ha fet un lloc a la cuina i la rebosteria, en part, pel color verd de la polpa, que apareix en pelar-lo, i, en part, per la textura, que, com la resta de fruita seca, pot aportar tant sencer com picat o mòlt. Torrat i, generalment, salat, és un aperitiu habitual.
pelats sense sal (si són salats, no cal posar la sal indicada a la recepta)
40 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
4 ous
16 g de llevat Royal
2 culleradetes d’espècies en pols (vainilla, gingebre, canyella, clau, anís
Anís
Aiguardent fruit de la maceració en alcohol de destil·lació de diverses plantes aromàtiques, amb predomini de les llavors d’anís. Pertany a una família de begudes espirituoses mediterrànies (la legislació comunitària no els considera aiguardents, en no haver-hi fermentació alcohòlica), inicialment transparents i que adquireixen una tonalitat blanquinosa quan es barregen amb aigua, gràcies a la presència de l’anetol aportat per la planta d’anís. Té dues categories principals: el dolç, amb una graduació de 30 º, i el sec, que arriba als 50 º. És un ingredient fonamental de la barreja dels traginers i els cigalons de la nostra revolució industrial, i continua tenint categoria de beguda humil, rescatada, només, per donar un toc perfumat a bona part de la nostra pastisseria tradicional, especialment a la Catalunya Nova.
…)
1 culleradeta d’aroma de vainilla
Vainilla
L’autèntica —no parlem pas de la que s’elabora per síntesi química— neix de l’orquídia grimpadora, una flor amb més de 50 espècies, que habiten a la regió tropical del planeta. La millor prové de l’espècie Vanilla planifolia. La petita beina (d’aquí ve el nom) es cull quan deixa el color verd per engroguir. Després passa per diversos processos d’assecat i fermentat, que acaben donant-li l’aspecte i les propietats d’olor i sabor que coneixem. Té un interior ple de petites llavors i una polpa ennegrida, responsable de bona part de les seves propietats gustatives, gràcies al contingut en vanil·lina. Conservada en pots hermètics, si la colgueu amb sucre us el perfumarà, convertint-lo en sucre vainillat.
ratlladura d’una llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
1 polsim de sal

Per a la glaça:

100 g de xocolata blanca
Xocolata blanca
No tothom accepta qualificar-la com a xocolata, ja que el cacau no intervé en la preparació, tot i que sí que ho fa la mantega de cacau. La van inventar els suïssos, poc després de la I Guerra Mundial, per donar sortida als excedents de mantega de cacau. Comercialitzada per primer cop per Nestlé, en forma de barretes, és una pasta feta amb sucre, llet i mantega de cacau (el greix extret de la pasta de cacau). Té un punt de fusió més baix que la resta de xocolates, cosa que la fa més cremosa i especialment fonedissa a la boca, però força impròpia per treballar-la en pastisseria, per la facilitat que té la mantega de cacau per dissociar-se. En no tenir la teobromina del cacau, els efectes euforitzants de la xocolata no es donen en la variant blanca.
20 g de mantega
Mantega
Resultat del malaxat (mescla) de la crema de llet obtinguda espontàniament per reposat de la llet crua o, en més quantitat i artificialment, per centrifugat. El batut que fa el malaxat concentra més les gotetes de greix presents en la llet i en canvia l’estat, formant un producte sòlid en fred, que manté entre un 14 i un 16% d’aigua, tot i haver-ne perdut una gran part.

Per això, a la cuina, cal deixar estovar la mantega. O fondre-la just quan es fa la cocció. Altrament, escalfada entre 40 i 60 ºC, acaba separant aquesta aigua i formant mantega clarificada (el 'ghee' de la cuina índia), líquida i amb menys tendència a ranciejar.

Emprada a la cuina europea, com a greix de cocció i, a més, com a espesseïdor i per untar pa, la crema de llet i la margarina han anat fent-li ombra en aquests usos culinaris.
1 cullerada de licor limoncello
Limoncello
Licor de llimona tradicional de les regions mediterrànies del sud d’Itàlia, preparat a base d’infusionar, durant unes tres setmanes, pell de llimona no tractada en alcohol d’alta graduació (90º, generalment), i incorporant-hi un percentatge de sucre que li dóna un toc dolç que, en servir-lo fred, s’atenua. El licor, que des de fa poc s’ha popularitzat en molts altres llocs, es prepara, com les nostres ratafies, a les cases amb diversa fortuna. La dificultat principal és aconseguir un alcohol de prou graduació que extregui tots els olis essencials de la pell de llimona. La majoria de particulars empren amb aquesta intenció la també popular grappa. Té altres parents molt menys coneguts, com l’'arancello' (fet amb pell de taronja) i el licor de mandarina, també, com ell, amb propietats digestives reconegudes.
ratlladura d’una llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.

'Cake' de pastanaga i festucs / Gemma Clofent Gemma Clofent

Preparació

Tritureu els festucs i el sucre amb un robot de cuina (va molt bé l’accessori de ganivetes del túrmix).
A part, tritureu amb el túrmix les pastanagues i els ous, fins que quedi una crema escumosa. Afegiu-hi els festucs triturats i barregeu-ho bé. Afegiu-hi la farina i el llevat tamisats, la sal, les espècies i la vainilla. Barregeu-ho bé i aboqueu-ho dins un motlle untat amb mantega i farina.
Coeu-ho al forn a 160 ºC els primers 10 min, i a 180 ºC 30 min més. Deixeu-ho refredar i desemmotlleu-ho.
Per a la glaça, foneu tots els ingredients al bany maria i aboqueu-ho ràpidament sobre el pastís. Deixeu endurir la cobertura i serviu-ho.