Sopa de moscatell amb gelat de pa de pessic de matafaluga

Per Pep Nogué

Tipus de plat Postres

Dificultat Alta

Racions 4

Vegetariana

Ingredients

Per a la sopa de moscatell:

300 ml de moscatell
Moscatell
Vi dolç obtingut de la varietat de raïm moscatell, conegut per grecs i romans i que sembla provenir de la regió d’Alexandria. Introduïda a la Península pels àrabs, la varietat, que demana proximitat al mar, per la humitat, es va aclimatar a la riba mediterrània.

De grans allargassats i amb un percentatge elevat de sucre, en madurar, el most que se n’obté permet, a més de produir mistela per incorporació d’alcohol, una fermentació parcial —espontània o aturada— que deixa una quantitat suficient de sucre residual per poder-lo considerar un vi dolç. De graduació alta i gust dolç, que recorda el mesc (el nom pot provenir d’aquí, igual que en el cas del moscat italià), el moscatell es dedica, bàsicament, a acompanyar fruita seca o pastissos, consumit a temperatura ambient, per poder-ne apreciar més bé les virtuts.
de Ribesaltes (Catalunya del Nord)
200 ml d’aigua mineral
2 g d’agar-agar
Agar-Agar
Extracte derivat d'algunes algues que té un poder gelificant deu vegades superior a la gelatina animal, les mal anomenades cues de peix. Amb cinc grams d'agar-agar en pols, n'hi ha prou per gelificar un litre de líquid. En podeu trobar en forma de tires, molt comunes per posar-ne a les amanides, en flocs o en pols, que és més fàcil de dissoldre. És una fibra sadollant, reguladora del trànsit intestinal, amb molt poques calories i eliminadora dels excessos de colesterol.

Per al pa de pessic de matafaluga:

4 ous
125 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
fluixa
125 g de sucre
Q/s matafaluga
Matafaluga
Llavors de la planta de l’anís, originària de la Mediterrània oriental i difosa pels països mediterranis pels àrabs. D’acció carminativa sobre el sistema digestiu, els romans ja espolsaven les postres amb matafaluga per afavorir les digestions. Més tard es va integrar en la farmacopea àrab, tot perfumant els destil·lats que van donar lloc al licor d’anís. Es va introduir a Europa cap al segle XIV, a través dels pastissos de festa —les populars garlandes i tortells—, als quals aportava l’aroma i el sabor peculiars. Molt present en les cuines orientals, a través de les mescles d’espècies (curri o garam masala, per exemple), combina perfectament amb les carns blanques, tipus porc o aviram. Però, encara avui, el seu destí principal continua sent la pastisseria i la producció de diversos licors tradicionals, en els quals es macera.
en gra
1 pell de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
ratllada

Per al gelat de pa de pessic de matafaluga:

350 g de llet
75 g de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
35% MG
70 g de sucre
25 g de dextrosa
4 g d’estabilitzant de gelat
75 g de rovell d’ou
120 g de pa de pessic
Pa de pessic
Conegut com a 'bescuit' al País Valencià i 'pa d’En Pou' a Mallorca, és una llaminadura tradicional que es considera apareguda a finals del segle XIX.

Feta de farina, ous i sucre (una variant que en pastisseria es coneix com a 'genovesa'), s’hi solen incorporar diverses essències (ratlladura de cítrics, canyella o algun licor), fet que permet diferenciar, per exemple, el pa de pessic de Vic.

Lleuger, en dur només el greix de l’ou, i flonjo, en ser cuit al forn en un motlle, el pa de pessic es conserva esponjós uns dies, fet que permet confeccionar pastissos tot cobrint-lo d’una crema o un preparat similar, o farcir-lo, un cop fet a discs, disposant-hi melmelada o crema entremig. Quan no es prepara així, se sol espolsar, simplement, de sucre fi i tallar per acompanyar una presa de xocolata a l’hora del berenar o sucar-lo en llet per esmorzar.
de matafaluga torrat i tallat a daus petits

Altres ingredients:

flors de matafaluga
Matafaluga
Llavors de la planta de l’anís, originària de la Mediterrània oriental i difosa pels països mediterranis pels àrabs. D’acció carminativa sobre el sistema digestiu, els romans ja espolsaven les postres amb matafaluga per afavorir les digestions. Més tard es va integrar en la farmacopea àrab, tot perfumant els destil·lats que van donar lloc al licor d’anís. Es va introduir a Europa cap al segle XIV, a través dels pastissos de festa —les populars garlandes i tortells—, als quals aportava l’aroma i el sabor peculiars. Molt present en les cuines orientals, a través de les mescles d’espècies (curri o garam masala, per exemple), combina perfectament amb les carns blanques, tipus porc o aviram. Però, encara avui, el seu destí principal continua sent la pastisseria i la producció de diversos licors tradicionals, en els quals es macera.

Ingredients

Per a la sopa de moscatell:

300 ml de moscatell
Moscatell
Vi dolç obtingut de la varietat de raïm moscatell, conegut per grecs i romans i que sembla provenir de la regió d’Alexandria. Introduïda a la Península pels àrabs, la varietat, que demana proximitat al mar, per la humitat, es va aclimatar a la riba mediterrània.

De grans allargassats i amb un percentatge elevat de sucre, en madurar, el most que se n’obté permet, a més de produir mistela per incorporació d’alcohol, una fermentació parcial —espontània o aturada— que deixa una quantitat suficient de sucre residual per poder-lo considerar un vi dolç. De graduació alta i gust dolç, que recorda el mesc (el nom pot provenir d’aquí, igual que en el cas del moscat italià), el moscatell es dedica, bàsicament, a acompanyar fruita seca o pastissos, consumit a temperatura ambient, per poder-ne apreciar més bé les virtuts.
de Ribesaltes (Catalunya del Nord)
200 ml d’aigua mineral
2 g d’agar-agar
Agar-Agar
Extracte derivat d'algunes algues que té un poder gelificant deu vegades superior a la gelatina animal, les mal anomenades cues de peix. Amb cinc grams d'agar-agar en pols, n'hi ha prou per gelificar un litre de líquid. En podeu trobar en forma de tires, molt comunes per posar-ne a les amanides, en flocs o en pols, que és més fàcil de dissoldre. És una fibra sadollant, reguladora del trànsit intestinal, amb molt poques calories i eliminadora dels excessos de colesterol.

Per al pa de pessic de matafaluga:

4 ous
125 g de farina
Farina
Producte resultant de la mòlta de diversos cereals o vegetals rics en midó,però que, a Europa i a força de cultura, ha acabat sent sinònim de mòlta d’un blat al qual s’han retirat el segó i l’embrió per fer-lo més digerible. Les altres farines existents solen portar adjectius o complements per poder-les identificar. Amb diverses qualitats, depenent del tipus de blat, del tractament i, sobretot, de la proporció de gluten que tingui, solem diferenciar la farina de pastisseria, amb poc gluten i, per tant, poc panificable, i la farina de pa, que, justament gràcies a tenir més gluten, accepta la fermentació tot mantenint presoner, de manera espontània, el gas generat. Són farines especialitzades que orienten els consumidors després de molts anys de farines indiferenciades i que, teòricament, servien per a tot.
fluixa
125 g de sucre
Q/s matafaluga
Matafaluga
Llavors de la planta de l’anís, originària de la Mediterrània oriental i difosa pels països mediterranis pels àrabs. D’acció carminativa sobre el sistema digestiu, els romans ja espolsaven les postres amb matafaluga per afavorir les digestions. Més tard es va integrar en la farmacopea àrab, tot perfumant els destil·lats que van donar lloc al licor d’anís. Es va introduir a Europa cap al segle XIV, a través dels pastissos de festa —les populars garlandes i tortells—, als quals aportava l’aroma i el sabor peculiars. Molt present en les cuines orientals, a través de les mescles d’espècies (curri o garam masala, per exemple), combina perfectament amb les carns blanques, tipus porc o aviram. Però, encara avui, el seu destí principal continua sent la pastisseria i la producció de diversos licors tradicionals, en els quals es macera.
en gra
1 pell de llimona
Llimona
Originària de l'Àsia més llunyana i introduïda a l'Estat espanyol pels àrabs al segle XI, després d'haver-la aclimatat a la Mediterrània, la llimona no va entrar a la cuina fins ben entrat el segle XV, per substituir l'agràs (suc de raïm verd) en molts preparats. A partir d'aquí, la seva expansió la va portar fins al contintent americà, amb Colom, en el seu segon viatge. Amb varietats de mida i acidesa variables, la llimona té bona part de les aromes i els olis essencials concentrats a les petites butllofes de la pell colorada, en contrast amb l'aspror que sol conferir la polpa. D'aquí que moltes receptes gastronòmiques prefereixin aquesta pell prima (el zeste, que anomenen els francesos) i no pas el suc, destinat preferentment a tasques de maceració. D'altra banda, una opció interessant i alhora emergent, encara que poc coneguda, és la de les llimones confitades amb sal, que ens arriben de la cultura nord-africana.
ratllada

Per al gelat de pa de pessic de matafaluga:

350 g de llet
75 g de nata
Nata
Tot i designar, en realitat, la matèria grassa emulsionada (la crema) de la llet, que, en reposar, puja parcialment a la superfície, el concepte 'nata' se sol associar més amb el resultat de muntar aquesta crema en fred, a mà o a màquina, per incorporar-hi petites bombolles d’aire, que li donen esponjositat. I, fins i tot, sovint, amb l’invent que va fer el mític cuiner francès Vattel, batent-la amb sucre en pols i perfumant-la amb vainilla, per fer el que els francesos anomenen 'chantilly'. Malgrat que, el 1931, Charlie Goetz començà a experimentar amb anhídrid carbònic i monòxid de nitrogen per produir-la de manera industrial i instantània, no seria fins al 1948
que aquesta tècnica va treure al mercat els primers esprais de nata muntada, que s’han decantat pel segon tipus de gas, ja que el primer acidificava lleugerament el resultat.
35% MG
70 g de sucre
25 g de dextrosa
4 g d’estabilitzant de gelat
75 g de rovell d’ou
120 g de pa de pessic
Pa de pessic
Conegut com a 'bescuit' al País Valencià i 'pa d’En Pou' a Mallorca, és una llaminadura tradicional que es considera apareguda a finals del segle XIX.

Feta de farina, ous i sucre (una variant que en pastisseria es coneix com a 'genovesa'), s’hi solen incorporar diverses essències (ratlladura de cítrics, canyella o algun licor), fet que permet diferenciar, per exemple, el pa de pessic de Vic.

Lleuger, en dur només el greix de l’ou, i flonjo, en ser cuit al forn en un motlle, el pa de pessic es conserva esponjós uns dies, fet que permet confeccionar pastissos tot cobrint-lo d’una crema o un preparat similar, o farcir-lo, un cop fet a discs, disposant-hi melmelada o crema entremig. Quan no es prepara així, se sol espolsar, simplement, de sucre fi i tallar per acompanyar una presa de xocolata a l’hora del berenar o sucar-lo en llet per esmorzar.
de matafaluga torrat i tallat a daus petits

Altres ingredients:

flors de matafaluga
Matafaluga
Llavors de la planta de l’anís, originària de la Mediterrània oriental i difosa pels països mediterranis pels àrabs. D’acció carminativa sobre el sistema digestiu, els romans ja espolsaven les postres amb matafaluga per afavorir les digestions. Més tard es va integrar en la farmacopea àrab, tot perfumant els destil·lats que van donar lloc al licor d’anís. Es va introduir a Europa cap al segle XIV, a través dels pastissos de festa —les populars garlandes i tortells—, als quals aportava l’aroma i el sabor peculiars. Molt present en les cuines orientals, a través de les mescles d’espècies (curri o garam masala, per exemple), combina perfectament amb les carns blanques, tipus porc o aviram. Però, encara avui, el seu destí principal continua sent la pastisseria i la producció de diversos licors tradicionals, en els quals es macera.

Preparació

Poseu el moscatell i gairebé tota l'aigua a escalfar.
Barregeu l'agar-agar i la resta d'aigua i aboqueu-ho al moscatell quan arrenqui el bull. Deixeu-ho bullir tot junt 30 s. Apagueu el foc i deixeu-ho refredar. Refrigereu-ho.
Quan qualli, tritureu-ho i reserveu-ho.
Escalfeu el forn a 180 ºC.
Barregeu els ous amb el sucre, la matafaluga i la ratlladura de llimona amb un batedor fins que tripliqui el volum.
Afegiu-hi la farina tamisada i remeneu-ho de baix cap a dalt amb una espàtula.
Poseu-ho en un motlle folrat amb paper sulfurat en una plàtera de forn, tireu-hi la massa de pa de pessic i feu-ho coure al forn uns 25 min, aproximadament. Feu la prova de l'agulla per saber si és cuit.
Talleu el pa de pessic a daus molt petits i torreu-lo al forn. Reserveu-ne bona part per al gelat i un grapat per al muntatge.
Feu una crema anglesa. Poseu a escalfar la llet i la nata.
En un bol, barregeu sucre, estabilitzant, dextrosa i el rovell.
Quan els làctics de la crema anglesa arrenquin el bull, tireu-los als rovells i barregeu-ho. Feu coure la barreja al bany maria fins als 84 ºC. Deixeu que quedi tebi.
Afegiu-hi els daus de pa de pessic i deixeu-ho reposar a la nevera de 12 a 24 h.
Poseu-ho a la màquina geladora.
Poseu la sopa en un bol, una bola de gelat de matafaluga al centre i acabeu-ho amb uns dauets de pa de pessic de matafaluga abans de servir-ho, que quedin ben cruixents. També ho podeu decorar amb unes floretes d'aquesta planta.

Preparació

També et pot interessar

7 esglésies romàniques que val la pena conèixer a Andorra

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

Tenochtitlán, el centre del món asteca

17 llibres gastronòmics per regalar aquest Sant Jordi