Fins que, a finals del segle xviii, el parisencs van descobrir la manera de conrear bolets —en concret, xampinyons, en unes guixeres abandonades de les rodalies de París—, l’única forma de disposar de bolets fora de temporada era conservar-los, sobretot amb la tècnica del confitat en sal, vinagre, oli o algun derivat del vi. A més, algunes espècies de carn ferma acceptaven l’assecat, directe o del bolet tallat a làmines. El Pirineu és una zona boletaire que, de sempre, ha dedicat atenció a aquest recurs. I una de les regions que més s’hi ha distingit és l’Alta Ribagorça, on, al marge d’un consum elevat de bolets frescos durant les dues temporades de collita, es comercialitzen en les diverses modalitats de confitat, però sobretot secs, en bossa o en capsa i a punt per ser remullats perquè recuperin bona part de la textura. Les carreretes són els més emprats per conservar-los deshidratats i tot l’any és possible trobar-ne a les botigues de la zona.