Arròs amb llet sense sucre

Per Marta Sanahuja

Tipus de plat Postres

Vegetariana Sense
gluten

Ingredients

1 l de llet fresca bio Raphel Lledó
90 g d’arròs rodó
La pela d’una taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
i de mitja llimona
1 beina de vainilla
Vainilla
L’autèntica —no parlem pas de la que s’elabora per síntesi química— neix de l’orquídia grimpadora, una flor amb més de 50 espècies, que habiten a la regió tropical del planeta. La millor prové de l’espècie Vanilla planifolia. La petita beina (d’aquí ve el nom) es cull quan deixa el color verd per engroguir. Després passa per diversos processos d’assecat i fermentat, que acaben donant-li l’aspecte i les propietats d’olor i sabor que coneixem. Té un interior ple de petites llavors i una polpa ennegrida, responsable de bona part de les seves propietats gustatives, gràcies al contingut en vanil·lina. Conservada en pots hermètics, si la colgueu amb sucre us el perfumarà, convertint-lo en sucre vainillat.
2 branques de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
2 cullerades de mantega d’anacards
Anacard
Fruit sec produït per un arbre originari del nord-est del Brasil que els indígenes anomenaven 'cajú' (els francesos l’anomenen 'noix de cajou') i que els portuguesos van traslladar a l’Índia per la seva aclimatació. El fruit es forma en una nou en forma de mongeta que sobresurt del que, aparentment, és el fruit, però que no és més que la base de la flor, molt eixamplada. Un cop eliminada la closca dura i la pell que el cobreix, pot ser presentat cru, torrat, o torrat i salat en còctel de fruits secs.

La cuina hindú sol utilitzar-los també en curris i altres guisats, amb la precaució d’incorporar-los cap al final de la cocció per evitar que s’estovin i es desfacin, atesa la seva textura més tova. Una textura que permet convertir-los en una mantega comparable a la de cacauet, encara que més dolça.
(o de qualsevol fruita seca)
4 cullerades de caramel de dàtil (dàtils triturats fins fer-los crema)
200 ml d’aigua per coure l’arròs
canyella en pols i ratlladura de taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
(per decorar)

Arròs amb llet sense sucre

Ingredients

1 l de llet fresca bio Raphel Lledó
90 g d’arròs rodó
La pela d’una taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
i de mitja llimona
1 beina de vainilla
Vainilla
L’autèntica —no parlem pas de la que s’elabora per síntesi química— neix de l’orquídia grimpadora, una flor amb més de 50 espècies, que habiten a la regió tropical del planeta. La millor prové de l’espècie Vanilla planifolia. La petita beina (d’aquí ve el nom) es cull quan deixa el color verd per engroguir. Després passa per diversos processos d’assecat i fermentat, que acaben donant-li l’aspecte i les propietats d’olor i sabor que coneixem. Té un interior ple de petites llavors i una polpa ennegrida, responsable de bona part de les seves propietats gustatives, gràcies al contingut en vanil·lina. Conservada en pots hermètics, si la colgueu amb sucre us el perfumarà, convertint-lo en sucre vainillat.
2 branques de canyella
Canyella
Fruit de l’assecat de l’escorça superficial d’un arbre parent del llorer a les branques del qual es fa un tall tot al llarg. En fer-lo, l’escorça es va assecant i cargolant sobre si mateixa, formant els clàssics canons (i no bastons) que després poden ser mòlts per fer la canyella en pols, de sabor més potent però més alterable. Al mercat, podem trobar-ne dues qualitats principals i força diferents: la canyella de Ceilan, la millor, fina com el paper i molt més aromàtica, i la canyella de la Xina, menys prima, menys aromàtica i amb un gust un punt picant. Tradicionalment lligada a la pastisseria, la nostra cuina empra també la canyella per perfumar plats de carn. Les seves propietats digestives l’associen a certes infusions com la xocolata i el vi calent. Cal conservar-la en un recipient hermètic i preservar-la de la humitat i la llum.
2 cullerades de mantega d’anacards
Anacard
Fruit sec produït per un arbre originari del nord-est del Brasil que els indígenes anomenaven 'cajú' (els francesos l’anomenen 'noix de cajou') i que els portuguesos van traslladar a l’Índia per la seva aclimatació. El fruit es forma en una nou en forma de mongeta que sobresurt del que, aparentment, és el fruit, però que no és més que la base de la flor, molt eixamplada. Un cop eliminada la closca dura i la pell que el cobreix, pot ser presentat cru, torrat, o torrat i salat en còctel de fruits secs.

La cuina hindú sol utilitzar-los també en curris i altres guisats, amb la precaució d’incorporar-los cap al final de la cocció per evitar que s’estovin i es desfacin, atesa la seva textura més tova. Una textura que permet convertir-los en una mantega comparable a la de cacauet, encara que més dolça.
(o de qualsevol fruita seca)
4 cullerades de caramel de dàtil (dàtils triturats fins fer-los crema)
200 ml d’aigua per coure l’arròs
canyella en pols i ratlladura de taronja
Taronja
Fruita originària del sud de la Xina convertida avui en habitual gràcies a la fàcil conservació i al transport —molt més ràpid que quan el cardenal francès Mazarino, al segle xvii, se les feia dur per correu especial des de Portugal.

Inicialment amargant (encara avui s’empra per fer la confitura), la taronja va evolucionar primer cap a la dolçor, de la mà dels àrabs, i després cap al suc, sobretot quan a mitjan segle xx es va posar en marxa la concentració i refrigeració d’aquest. Generalment de la varietat nàvel, de les més precoces, amb un petit embrió en forma de bony o clot al punt més extrem, sol ser emprada en forma de pell sense molsa (el 'zeste' dels francesos o dels còctels); desfeta en grills (pelats “a sang”, o sigui, sense pell), o en suc, integrat en salses de plats com l’ànec a la taronja.
(per decorar)

Preparació

En primer lloc, coeu l’arròs per a fer-lo explotar: poseu-lo amb els 200ml d’aigua en una cassola i coeu-lo a foc fort fins que absorbeixi tot el líquid.
A banda, poseu la llet amb la canyella, la vainilla i les peles de cítric en una cassola més gran. Quan l’arròs hagi quedat sec, afegiu-lo a la llet i coeu-lo 45 minuts, remenant constantment perquè la llet no s’enganxi a la cassola i perquè l’arròs vagi deixant anar el midó.
Un cop hagi espessit, poseu-hi la mantega de fruita seca i el caramel de dàtils, i remeneu-ho perquè tot quedi ben integrat i homogeni.
Per últim, repartiu-ho en gotets individuals i deixeu-ho refredar a temperatura ambient. Abans de servir, espolseu-hi canyella en pols i decoreu-ho amb ratlladura de taronja.

Preparació

També et pot interessar

Sabies que el morat de l'escut del Reial Madrid és el de la bandera republicana?

Menú de la setmana del 29 d'abril al 5 de maig

Tenochtitlán, el centre del món asteca

Plans primaverals en família a Catalunya